El patrimoni comú

L’encadenament d’eleccions i les vergonyes del maleït “procés” ens han revelat algunes semblances inesperades, aquí us presento les 5 que més se’m repeteixen:

  1. La Caverna com a patrimoni compartit. Els últims esdeveniments “processístics” han posat de relleu una troup de mitjans de comunicació descaradament interessats i incapaços de mostrar un país més enllà dels seus interessos.
  2. Follow the leader, leader… Si el/la trobes. Les successives campanyes electorals i el seguiment i reaccions dels diversos aconteixements del nostre dia a dia, han mostrat de manera contundent la manca de veus que gaudeixin de reconeixement social. Ens hem enquistat o hi ha veus que no troben per on emergir?
  3. Fòbia a la pluralitat. Amb dos resultats electorals caracteritzats per la presentació d’un Parlament divers, l’exigència a negociar i pactar ha fet saltar les alarmes de mitjans i dels relats polítics que bramen INGOVERNABLEEES!!
  4. Les coses importants… Quan? Encara és hora que algú parli de com es reverteix la situació de crisis social i ambiental que arrosseguem… Alguna proposta, si us plau, més enllà de promeses gratuïtes i incomplibles?
  5. La cinquena es posa per arrodonir que queda més finet. Serveixi, a mode de conclusió: mai hauríem pensat que tantes tensions dispersadores podrien mostrar-nos amb tanta claredat l’existència d’um patrimoni comú.

l’Optimista

Qui és el “Demo”?

En l’avenç del moviment sobiranista català, una sèrie d’expressions han anat ocupant els espais mediàtics del nostre dia a dia. Expressions que ens han ajudat a acceptar una narrativa d’aquest procés en la que, òbviament, ens sentim còmodes i confiats. És un procés de radicalitat democràtica, d’expressió d’un poble, o en sentit negatiu oposen el sentit democràtic de Catalunya vs. l’opacitat autoritària espanyola, allò que a alguns polítics catalans els encanta resumir en l’ordeno y mando.

Després d’aquest cap de setmana de manifestacions massives a la capital de l’estat, on també hi estava representada la veu d’aquest poble català que s’oposa a aquest atac constant als serveis públics, em sorgeix la pregunta: sortirà el Govern de la Generalitat a defensar aquest poble? Es posarà davant d’un moviment que no només reclama el respecte identitari sinó que exigeix la defensa d’un estat digne? Qui és el Demo que tant eleven?

baixa

La resposta no cal ni esperar-la doncs ja ha quedat ben clar que més enllà de l’exigència de referendar la voluntat de ser un estat diferent a l’espanyol, la Generalitat no vol ni olorar qualsevol altre mecanisme participatiu que posi en risc la legitimitat i la eficàcia del seu rol representatiu.

Un cop més però, la societat torna a demostrar que es troba en un moment de proactivitat excepcional i que no pensa quedar-se a segona línia esperant a que el marc institucional vigent reaccioni. En aquest sentit, la iniciativa del Multireferèndum 2014 pretén posar sobre la taula aquest impuls creixent de diversos àmbits de la societat de prendre un rol més directe en la presa de decisions.

Difícilment s’assolirà un impacte determinant sobre les qüestions que es pretenen sotmetre a decisió, doncs les mancances a nivell de recursos són les que són per un moviment d’aquest tipus amb el suport oficial que hi ha: cap. Tot i això, no hi ha cap mena de dubte que és un primer pas que anirà obrint el camí d’una relació entre ciutadans i política. Un primer pas necessari que inclou un missatge molt clar: Som el Poble, Volem saber i Volem decidir.

l’Optimista

Liberalisme, on ets?

És recurrent en mitjans de comunicació, discursos polítics, tertúlies diverses entre amics i coneguts… l‘acceptació de certs preceptes i idees els quals no coincideixen de cap manera amb la realitat, i que, per altra banda, són acceptats amb tota naturalitat i serveixen efectivament per convéncer sobre el sentit del funcionament actual del sistema.

En aquestes idees hi trobaríem els ja habituals “cal liberalitzar el mercat de cert servei o recurs per permetre la competència i assolir uns preus inferiors”, “en un mercat liberalitzat, l’usuari té més opcions i guanya en llibertat a l’hora d’escollir una o altra empresa”, o la típica “creació d’una comissió independent que s’encarregarà de vetllar pel cumpliment de les regulacions vigents que impediran qualsevol abús”, així com, es podria afegir, l’Estat procura per la defensa dels drets civils.

Totes aquestes proposicions encaixarien dins el paradigma de l’ideologia liberal, i són les que han permès en diverses ocasions que sectors com l’energia, les comunicacions, l’aigua i un llarg etcètera canviessin de mans i passessin d’una gestió pública a una gestió privada i a un trencament dels monopolis estatals. Però si s’argumenten aquests canvis d’articulació i estructuració del servei per una millora d’aquest i per una rebaixa dels preus, com és que seguim observant situacions com la d’ahir a la subhasta elèctrica? Per què els preus mai baixen? Per què les opcions dels consumidor i les seves alternatives no faciliten un marge de millora de la característiques del servei que rep?

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Si els preus no baixen, si les empreses no competeixen, si no existeix un òrgan independent que vetlli per la competència, si l’Estat intervé de manera arbitrària i no regula en funció d’un millor servei,  si la divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial no existeix, així com aquests mateixos poders alternen de manera  fluïda el seu paper en les institucions públiques amb les cúpules de les grans empreses privades dels sectors que prèviament han regulat. Per què seguim parlant de Liberalisme? 

Ja comença a ser hora de deixar de descriure els processos que es van duent a terme en les diverses privatitzacions com si ens trobéssim en un marc institucional de caire liberal. El corporativisme i el conservadurisme més nítid es desprén per tots els poros del nostre sistema. La defensa en bloc dels interessos d’un col·lectiu, d’unes elits vers la resta de la ciutadania, el manteniment de l’status quo per sobre de qualsevol altra cosa. La màxima lampedusiana com a regla d’or: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”.

Arribats al punt climax de la desvergonya de les elits, toca renombrar tot el que fins ara ha estat descrit en un sentit i dotar-lo del seu autèntic nom. En paraules de Warren Buffet: “és clar que existeix la lluita de classes, i els rics estem guanyant”.

l’Optimista

La Internacionalització comença per Espanya.

Tercer post seguit relacionat directament amb el Dret a Decidir i el moviment sobiranista. Fet que em porta a reflexionar durant uns segons sobre l’abús mediàtic al que estem sotmesos, a la constant reiteració i repetició d’un tema que tot i que en la seva evolució diària varia molt poc, cada dia el tenim servit a banda i banda de l’oferta comunicativa d’abast general. Sobre la dificultat a la que aquest ens exposa de sortir d’aquesta cridòria i intentar situar-se en un marc en el que es pugui percebre altres notícies més enllà d’aquesta i les massacres Sirianes.

Tot i així, no puc evitar tornar a encara una perspectiva que fins ara em sembla abandonada sobre el procés sobiranista. Després de les diverses expressions de respecte al procés català de Lituània i Letònia, un concepte ja expressat un bon tou de vegades ha tornat a ressorgir amb força: La Internacionalització. És a dir, buscar suports en la UE, en les institucions internacionals i països d’arreu del Món, per tal d’aconseguir per una banda reconeixement en el supòsit d’una emancipació nacional, i per l’altra la pressió que aquestes podrien fer en favor de Catalunya.

Aquest interès en sortir al Món a explicar què és Catalunya, contrasta amb la manca d’esforços (o en tot cas el coneixement d’aquests) d’explicar-se de manera raonada als veïns estatals. Més enllà dels jocs postals entre Rajoy i Mas, ¿No seria interessant que la Generalitat o l’ANC o Òmnium fessin aquest esforç diplomàtic tan imprescindible cap a la resta de Comunitats Autònomes i partits polítics d’àmbit estatal?

¿No seria estratègicament desitjable dedicar una dosis important d’esforços a explicar a la societat espanyola què entenem per Catalunya i perquè considerem que mereixem una relació diferent amb l’Estat Espanyol?

Com ja vam senyalar en un post anterior dona la sensació que només es vol presentar una relació amb Espanya de caire conflictiu, bèl·lic. De “l’Espanya ens Roba” a les ofensives constats i estereotípiques als perceptors de subsidis d’arreu del país. Dona la sensació que certes entitats polítiques catalanes (i espanyoles òbviament) temen la creació de vincles entre la societat cívil catalana i l’espanyola, dedicant constantment eslògans durs contra el gentilici espanyol el qual engloba a molta gent que no té res a veure amb Intereconomia, la Razón i de més mitjans cavernaris.

Personalment, opino que la millor defensa del nostre dret a decidir no la faran ni la UE ni cap altre potència estrangera, sinó la societat cívil espanyola i les seves entitats, moviments i partits. De la mateixa manera que des de la societat catalana tenim clar que no hi ha marxa enrere ni polític que pugui posar fre al moviment del Dret a Decidir, ¿qui s’oposaria en un procés de reforma de les relacions entre pobles de l’estat espanyol on tota la societat es mobilitza?

Òbviament, els nostres prejudicis no triguen en dictar-nos la resposta: No, ells no canviaran d’opinió, no són tan Europeus com nosaltres, ni tan democràtics, bla bla bla.

La única manera de construir un nou marc de relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol és obrir en tots els nivells un nou tipus de comunicació i de vies d’entesa. Mentre el procés segueixi basant-se en la relació d’un sol nivell i l’agitació reiterada i aïllada de les societats d’una i altra base, difícilment n’extreurem res de nou, més enllà de les conegudes frustracions i enrabiades de vencedors i vençuts.

La Internacionalització comença per Espanya.

l’Optimista