Caldos de cultiu

Aquest matí els mitjans en van plens: un adolescent colpeja amb un directe d’esquerra brutal la cara del President del Govern espanyol. Com no podia ser d’una altra manera, tothom ha agafat el manual de respostes automàtiques i ha condemnat incondicionalment l’agressió.

Fins a la condemna i el rebuig el manual és ben clar: No, no i no. La violència -només la física cal especificar- resta condemnada incondicionalment. Ara bé, el que ja no trobem de manera tan òbvia en el llibret d’estil ni en les valoracions en calent dels mitjans de comunicació és com emmarquem aquest acte i quines són les connexions que establim entre ell i la situació social del país en el que vivim. De fet, les primeres reflexions denoten molt d’automatisme i poc d’aprofundiment: que si això és fruit d’un caldo que es porta cuinant des de fa temps, que si els escratches, que si l’extrema esquerra, que si l’actitud d’un líder polític en un “debat” televisiu, etc. Com a elements conjunturals i de caràcter lleu només dir que era membre d’un grup de supporters de futbol de la seva ciutat i que va ser expulsat d’un cole pijo.   Però que quedi clar, ni el futbol ni la classe social a la que pertany tenen res a veure en que opti per una conducta violenta. Aquests són trets circumstancials que no desvetllen el nucli de la qüestió que rau en la violència política incentivada per l’anomenada Esquerra i els seus moviments.

Puc estar d’acord en que generalment hi ha diversos esdeveniments que creen les atmosferes adequades per desencadenar determinades conductes. Ara bé, definir quines són les condicions generadores d’un acte violent com el d’ahir al vespre, amb la premura de la notícia d’última hora i tot el que envolta el fast-journalism al que ens estem malacostumant, és un autèntic exercici de tendenciositat, propaganda i exhibició de prejudicis. I posats a ser tendeciosos… Per què no enceten una campanya antifutbol? Per què no es posen a enfocar l’exèrcit d’opinòlegs en els efectes nocius dels models i patrons de conducta que es fomenten en els camps i estadis? Per què no ho vinculen amb la permissivitat social a l’hora d’insultar i agredir en el marc de les competicions esportives? Suposu que no té cap mena de sentit i que per això no ho fan.

S’ha de dir que deu tenir la seva gràcia posar-se en aquesta línia i retroalimentar-se amb els altres narradors de realitat i personatges públics. Ja que hem obert la llauna, un exercici de connexió d’idees i fenòmens més: I si s’enfoqués cap a l’educació en determinades institucions educatives elitistes? I si es mirés rigorosament, en els arxius dels mitjans i comissaries, els diversos actes de violència juvenil lligats a la prole de les classes benestants de diferents capitals del país? I si es busquessin altres testimonis de joves d’ambients benestants que han anat rotant de centre en centre educatiu? Quina tonteria(no?)! Òbviament la responsabilitat és la PAH per organitzar un moviment de defensa d’un dret fonamental i fer-ho sense etzibar un sol cop de puny, encara que a molts d’aquests mitjans els hagués agradat que algú hagués perdut els nervis.

Sigui com sigui, de caldos de cultiu per reproduir certes conductes indesitjables se’n poden veure molts. Encara que la recepta, en període electoral i per certs mitjans, és ben clara i d’uns colors i idees ben definides.

l’Optimista

Anuncis

Futbolitzar la investigació

Després de vint-i-cinc minuts de telenotícies per fi arriba la secció més important del programa informatiu i que més espai ocupa: La investigació! Quinze minuts dedicats a seguir els darrers avenços i tot el que envolta el Món dels personatges més coneguts i celebrats dels nostres dies.

images

Sabrem què han aportat els nous equips biomètrics comprats pels equips d’investigació de la UB o si la nova incorporació de la unitat d’antropologia de UdG -el nº dels Estats Units- aporta noves idees als seus membres. Descobrirem què pensa el Dr Renart del recent paper publicat per la Complutense de Madrid i, per acabar, assistirem en directe a la presentació dels nous vestits oficials de la secció d’Identitat de la Facultat de Sociologia de la Universitat de Granada. No deixarem, és clar, de donar un tomb per l’actualitat acadèmica del Món i visitarem els principals centres d’investigació per descobrir què han fet des del darrer butlletí -fa 3 hores-.

No cal dir que encara estem impactats per l’expulsió del Dr Piqué del SuperCongrés disputat aquest cap de setmana, quan els jurats van interpretar que les argumentacions i tesis de l’investigador barceloní no gaudien d’una base suficient de dades recopilades, així com assumien de manera injustificada relacions que encara s’havien de demostrar. “Un acte de fe” va escriure el jutge principal a l’acte d’expulsió de l’acadèmic català. Encara no tenim constància de si la direcció del centre d’investigació blaugrana presentarà alguna queixa o recurs. Imaginem que esperaran a que el Comitè d’ètica es pronunciï sobre si prendrà mesures disciplinàries davant del que es podria considerar una falta greu a la Raó.

Es despedeix la retransmissió recordant que tot està apunt per donar el tret de sortida al nou curs acadèmic, una temporada en la que esperem un cop més poder seguir de ben a prop els resultats en la investigació i la innovació dels nostres acadèmics en les diverses disciplines. El President del Govern i diverses autoritats assistiran a la jornada inaugural del curs 2015-2016 de la Universitat de Santiago, actual campiona del títol a l’Excel·lència Acadèmica. 

Res més lluny de la realitat. 

l’Optimista

Girona és territori Bàsquet.

Que l’ombra allargada del futbol no oculti una realitat que es manté constant tot i les frustracions viscudes en la darrera dècada: Girona és territori bàsquet. I per sobre de tot, de bàsquet femení.

Logotip UniGirona.FH11

Avui és molt fàcil caure amb la temptació d’exaltar-se i bramar aprofitant l’efecte equip guanyador, la victòria i el títol de la Lliga Femenina. Però si Girona és una ciutat i una província de bàsquet no és per la festa que vam viure ahir a Fontajau -que també- sinó per una realitat que es constata temporada rere temporada en els pavellons i poliesportius de les nostres contrades. Es constata amb la classificació dels diferents equips base de l’Uni pels campionats estatals, amb l’ambient que es viu a Salt i a Quart en els partits d’EBA, amb l’àmplia presència d’equips de gironines i gironins que omplen els calendaris de les diferents competicions de Catalunya. I tot, havent sempre de competir amb el greuge comparatiu i mediàtic del fútbol, primer, i el quasi-ocultisme de l’esport femení, després.

No es pot passar per alt la presència significativa dels equips de bàsquet gironins i la coexistència de diversos clubs a alt nivell, tenint present que en qualsevol de les comarques de l’àrea metropolitana barcelonina ja hi trobem més població que en tota la província de Girona. I menys, que en el cas del bàsquet femení tinguem equips que no només participen de les màximes competicions sinó que cada temporada aspiren a tot.

No és qüestió d’obrir una guerra entre esports, doncs si la diferència entre futbol i bàsquet és gran, la bretxa entra aquests dos esports i la resta és brutal. I si a més hi posem la perspectiva de gènere la distància s’extrema. Però fites com la consecució d’aquest títol haurien de permetre a les diverses administracions, i sobretot als mitjans de comunicació, desatendre i replantejar-se el monocultiu futbolístic de les seves pàgines. Així com atrevir-se d’una vegada per totes a parlar d’esport. Que sigui l’esport valorat per la seva participació i els seus mèrits el que ocupi les seves pàgines, i abandonar la lògica establerta fins ara de donar bombo i platillo al denominat esport rei.

Encara que avui no es pot evitar, avui, sí o sí, queda clar que Girona és territori bàsquet.

l’Optimista

Futbol, l’excepció que confirma la regla?

Habitualment escoltem i fins i tot reproduïm aquell discurs o teoria que parla sobre la impossibilitat de tirar endavant certs projectes de caire social, científic o artístic perquè no són capaços de generar prous recursos per si mateix. Diuen les males llengües que, al ser deficitària està condemnada a esdevenir una activitat marginal o en tot cas subetidada a la caritat o la voluntat d’uns pocs.

No costa massa estar d’acord en el principi fonamental d’aquesta teoria: d’on no n’hi ha no en raja. Ara bé, el fet que per si sola no produeixi els recursos materials necessaris per sostenir-se, no implica que no es puguin emprar els recursos d’altres activitats més productives per finançar-ne d’altres de necessàries però menys lucratives. I si hi ha un exemple que mostra amb contundència com hi ha esdeveniments que sense generar el que gasten es mantenen i ocupen espais centrals de la nostra realitat quotidiana, aquest és indubtablement el futbol.

images

No hi ha un sol equip de futbol professional d’aquest país que no tingui una quantitat de deutes més que considerable, tan amb entitats privades com amb administracions públiques. Si durant anys i anys els clubs han acumulat i segueixen acumulant en molts casos un volum important de deute, com és que segueixen ocupant una part fonamental de la nostra realitat quotidiana? Sí sí, la resposta és òbvia i clara, és la voluntat i l’interés de tothom qui en forma part d’aquests cercles el que aconsegueix que aquest fet no esfondri aquest espectacle de masses. I per descomptat, el fet que aquestes persones amb tal determinació gaudeixen de l’accés a les fonts de finançament i dels ens que haurien de regular-los. 

M’agradaria saber quin projectes i quines possibilitats serien capaces d’obrir totes aquelles persones afectades per la màxima nombrada al principi del post i per la qual no poden guanyar-se la vida dignament duent a terme les seves competències. M’encantaria saber el que serien capaces de fer amb tal possibilitat d’endeutament, amb la tranquilitat de saber que ningú els exigirà més del que puguin en cada moment. I per descomptat, em fascinaria veure com els mitjans de comunicació i les institucions públiques reverencien i atenen als científics, artistes i treballadors socials del nostre país com veneren als futbolistes. 

l’Optimista

No és Vendre?

No és vendre! clama una cançó de la banda de rap At Versaris reivindicant una producció musical centrada en els continguts i la qualitat i que defugi dels fins estrictament comercials. El mateix fil argumental i les mateixes raons podrien aplicar-se a la premsa veient les portades d’aquest Diumenge.

images

És bastant trist fer un repàs de les portades d’aquests mitjans i observar com una sèrie d’elements es repeteixen en la majoria dels diaris, els quals es podrien col·locar sota l’etiqueta del “groguisme“, del tot si val per vendre més exemplars que la competència, i per fer-ho, què millor que jugar amb les imatges i els titulars més cridaneres.

Violència i Fútbol. Així es podria resumir el Món en el que vivim si féssim una extrapolació de la informació que ocupa de manera majoritària la premsa del país. Ja sigui de manera gràfica o textual, dels 8 mitjans que apareixen en aquesta mostra només 2 no omplen el seu espai amb imatges d’enfrontaments, exèrcits, o comentaris referits a possibles situacions violentes/terroristes, o per altra banda, no centren la seva atenció en el Barça o el Real Madrid.

Em sembla que sortiré a passejar, seré víctima d’un esquerranòs radical, d’un soldat/paramilitar o d’un terrorista? S’accepten apostes.

l’Optimista