Quina escola

Des d’on i com estem abordant  les violències de gènere avui? Aquest és el títol del cicle de conferències que la Universitat de Girona acull fins a mitjans de maig a la Facultat d’Educació i de Psicologia. I en el seu si, aquest dimecres 29 d’abril hem tingut l’oportunitat de gaudir de l’exposició que Sara Carro ha compartit amb totes les assistents. Una conferència on hem pogut descobrir que tot i les rigideses i límits de l’actual estructura escolar, la creativitat i la voluntat encara hi tenen molt a dir a l’hora d’oferir eines i instruments per treballar temes tan fonamentals com desatesos en el seu interior.

colifi

Al llarg d’una hora i mitja i sota el títol “L´escola com institució promotora de la coeducació i prevenció de les violències de gènere (conflictes, bullying, masculinitats-feminitats)” aquesta especialista en educació per la pau, teoria feminista i projectes de prevenció de violències de gènere, ens ha introduit quina és la proposta que des de Fil a l’agulla es presenta per treballar en el si dels centres educatius temes tan recorrents en els mitjans de comunicació com la sexualitat, la violència, les relacions i com totes elles no poden més que deixar-se penetrar per aquest concepte tan ampli i en continu creixement anomenat gènere.

Joc, emocions, creativitat, art i infants. D’entrada cap ingredient ens semblaria fora de l’habitual en aquesta descripció d’un centre d’escola primària -o potser sí?-. Una altra cosa és quan aquests elements van acompanyats de diàlegs entre aquests infants, en les paraules creuades d’una mainada que té l’oportunitat de parlar d’allò que tant ens costa als adults i del que difícilment s’espera que en diguin res els més petits. La canalla debat sobre si plorar els debilita com a nens o si com a nenes no s’espera ni se les permet ser valentes i fortes. Poden? I tant que poden. És realment colpidor veure a alumnes de primària parlar i escoltar amb tal atenció i observar com les facilitadores aconsegueixen que aquest intercanvi d’emocions i experiències es dugui a terme amb naturalitat i fora de judici.

He estat cercant el vídeo de la intervenció que estan duent a terme però, per ara, no hi és. Aquí us deixo un altre d’interessant. Espero que aviat sigui accessible a tothom doncs no us deixarà indiferents. Que important resulta seguir buscant camins a través dels quals millorar el nostre procés d’educació i formació com a persones, i quin plaer veure que tot i les dificultats socials, econòmiques i un llarg etcètera, persones de fora i de dins de l’institució educativa continuen obrint aquests senders.

l’Optimista

Anuncis

Girona és territori Bàsquet.

Que l’ombra allargada del futbol no oculti una realitat que es manté constant tot i les frustracions viscudes en la darrera dècada: Girona és territori bàsquet. I per sobre de tot, de bàsquet femení.

Logotip UniGirona.FH11

Avui és molt fàcil caure amb la temptació d’exaltar-se i bramar aprofitant l’efecte equip guanyador, la victòria i el títol de la Lliga Femenina. Però si Girona és una ciutat i una província de bàsquet no és per la festa que vam viure ahir a Fontajau -que també- sinó per una realitat que es constata temporada rere temporada en els pavellons i poliesportius de les nostres contrades. Es constata amb la classificació dels diferents equips base de l’Uni pels campionats estatals, amb l’ambient que es viu a Salt i a Quart en els partits d’EBA, amb l’àmplia presència d’equips de gironines i gironins que omplen els calendaris de les diferents competicions de Catalunya. I tot, havent sempre de competir amb el greuge comparatiu i mediàtic del fútbol, primer, i el quasi-ocultisme de l’esport femení, després.

No es pot passar per alt la presència significativa dels equips de bàsquet gironins i la coexistència de diversos clubs a alt nivell, tenint present que en qualsevol de les comarques de l’àrea metropolitana barcelonina ja hi trobem més població que en tota la província de Girona. I menys, que en el cas del bàsquet femení tinguem equips que no només participen de les màximes competicions sinó que cada temporada aspiren a tot.

No és qüestió d’obrir una guerra entre esports, doncs si la diferència entre futbol i bàsquet és gran, la bretxa entra aquests dos esports i la resta és brutal. I si a més hi posem la perspectiva de gènere la distància s’extrema. Però fites com la consecució d’aquest títol haurien de permetre a les diverses administracions, i sobretot als mitjans de comunicació, desatendre i replantejar-se el monocultiu futbolístic de les seves pàgines. Així com atrevir-se d’una vegada per totes a parlar d’esport. Que sigui l’esport valorat per la seva participació i els seus mèrits el que ocupi les seves pàgines, i abandonar la lògica establerta fins ara de donar bombo i platillo al denominat esport rei.

Encara que avui no es pot evitar, avui, sí o sí, queda clar que Girona és territori bàsquet.

l’Optimista

Una mirada Pikara

En els darrers mesos, provinents de diversos àmbits, m’han anat caient als ulls diferents articles que no m’han deixat indiferent i que compartien un denominador comú: publicats a Pikara Magazine. Una revista digital que va camí de paperitzar-se, nascuda al 2010 al País Basc i que es presenta com a un mitjà que propone un periodismo de calidad, con perspectiva de género, protagonizado por personas e historias que rara vez aparecen en los medios. Tratamos todos los temas sociales y culturales que te interesan con un enfoque distinto: incisivo, inclusivo, comprometido, transgresor y disfrutón.”

logo_pikara

No cal més que passejar-se per algunes de les propostes que habiten per la web per començar a sentir aquelles veus que delaten com d’establertes estan determinades assumpcions que donen força a les discriminacions per raó de gènere, orientació sexual…  Només necessites resseguir alguns dels titulars perquè arribin aquelles preguntes: Però això què hi té a veure amb la discriminació de gènere? D’això parlen? que maleducades! Això que explica és normal, què es pensava que li passaria quan va dir-fer-reaccionar així? Tot un seguit de crítiques que no fan més que delatar algunes de les rigideses que acompanyen la nostra manera de percebre i entendre el Món en el que vivim, que evidencien les nostres dificultats a l’hora de conviure amb tot allò que no contemplem com a normal. 

Sense fixar-nos en la diversitat dels temes que s’aborden des de la perspectiva de gènere -algunes pensarien que hi ha temes que estan totalment deslligats d’aquesta-, obviant l’estil amb el que s’hi escriu que ens permet entrar en aquest espai -sovint hostil- d’una manera fresca i atractiva, inclòs passant per alt la valentia de llençar un mitjà que inverteixi en donar veu a tot aquest Món de silencis. Sense voler reconèixer tot això, ja valdria la pena que la Pikara seguís publicant-se. Només pel xoc que suposa llegir articles que naturalitzen parlar de sexe, cultura, religió, identitat… de manera inclusiva i transversal ja està més que justificada la seva existència, només pel fet de tenir un mitjà que s’atreveix a nombrar totes aquestes realitats que queden ocultes, tan sols per permetre’m a mi, veure com de difícil m’és escriure masturbación lesbofeminista ja resulta imprescindible tenir una publicació d’aquest ordre.

Des d’aquí una crida a l’atreviment i a permetre que la mirada Pikara es passegi per les vostres neurones. Algun que altre renec de disconformitat i disgust serà inevitable! 

l’Optimista

Devenir Perra

Després d’uns dies navegant per l’explosivitat narrativa de l’Itziar Ziga i el seu Devenir Perra no he pogut més que deixar passar unes hores des que he tornat a terra per dedicar-li unes línies. Més enllà de recomanar-lo preferiria llençar una advertència per tothom qui es senti atret per algun comentari, ressenya o paragrafada superficial com la que surt d’aquesta entrada.

images

Devenir Perra no és una obra apte per qui busqui un discurs complaent amb algun sector o col·lectiu, per qui cerqui un relat des del raciocini o del judici equilibrat. La seva autora no es caracteritza ni un sol instant per rebaixar la seva pretensió de desmuntar i re-sub-vertir de manera compulsiva l’ordre dels gèneres i de tot el que alguna vegada vam creure saber sobre el que implica ser home, dona, masculí, femení i un llarg etcètera d’opcions  davant de les quals no puc més que reconèixer la meva ignorància i egocentrisme des de la meva mirada convencional (en el més ampli dels sentits).

Devenir Perra és una esforç salvatge d’abocar des de les profunditats més viscerals. És un exercici de transparència personal desacomplexada i atrevida -inclòs temerària- per tothom qui valora la necessitat de guardar part de les seves entranyes davant la mirada de la societat. Devenir Perra és el reflex d’algú que davant l’opressió, el sentiment i la vivència de desigualtat opta per desobeir els cànons apresos i experimentar sense límits, sense por, plantejant-se el que es proclama com a inqüestionable. Prostitució, sexe, vel, violència, gènere, plaer, lluita… m’esforço per intentar etiquetar alguns dels continguts d’aquest llibre i em resulta impossible. Aquesta obra és la seva vida i el seu entorn, conceptualitza-la com puguis. 

Si busqueu una metodologia o un manual sobre com practicar un feminisme estructurat no cal ni que us hi acosteu. L’Itziar Ziga és pura dinamita i experimentació. Tot s’hi val i tot està per qüestionar, des de les idees i conceptes més cerebrals fins a l’últim gemec orgàsmic. Devenir Perra és un exercici intens i intensiu, travessar-lo no us complaurà, de fet en més d’una ocasió us sentireu atacats i atacades o ofes@s. Però no us deixeu endur per aquest primer rebot, no és més que una oportunitat per obrir-nos a aquells debats que creiem inexistents.

l’Optimista

Nous Lideratges: Joves i Femenins.

A la secció de Debat de l’Ara d’ahir Diumenge 19 de Maig de 2013 arribo a un article de l’Elvira Altés: Nous lideratges per a una nova societat (article per subscriptors). En les seves columnes, aquesta investigadora en comunicació i gènere ens relata l’aparició d’un important nombre de dones al capdavant de diversos moviments socials i entitats. I entre d’altres coses, ens descriu els trets que aquestes comparteixen així com la força que representen, la reivindicació dels “tradicionals valors femenins, com el respecte i l’atenció cap a les persones, el valor de la cura per tothom (…)”.

images

Sense entrar-hi més profundament, coincideixo amb aquest relat d’una actualitat que  qüestiona els valors que fins ara han marcat l’autoritat i el lideratge. Aquesta imatge d’un líder poderós, dominant, jeràrquicament vertical, masculí (inclòs quan l’exerceixen dones), arrogant i incapaç de reconèixer l’error. Les escenes de gran part dels Partits Polítics i Bancs ens donen perfils clarament alineats en aquest sentit: homes, nascuts a l’estat, més de 50 anys, pocs mèrits, poc debat i molta fidelitat estructural.

Amb aquest perfil, no és d’estranyar que els més afectats per l’apocalipsis bancari siguin els joves, estrangers i dones (no m’atreviria a establir un ordre d’afectació). Doncs són clarament els mancats de representació en els pols de decisió. Davant aquest panorama, i des d’aquesta perspectiva  de replantejament dels valors del lideratge, crec molt recomenable que dediqueu uns minuts al debat a tres bandes organitzat pel Programa Singulars on hi van participar Robert Tornabell, Jonathan Tepper i Ada Colau.

Deu minuts seran suficients per observar les friccions entre aquesta manera d’entendre el procés d’encarar els reptes que sorgeixin.  Per un banda el Sr Tornabell, el rol dels darrers anys, opac, sense donar masses dades, demanant confiança en els experts i en les institucions, una por desmesurada a sentir el més mínim descontrol.  Al seu costat Jonathan Tepper, mèrits acadèmics, jove, atrevit i inconformista amb l’oficialitat. Desafia l’autoritat dels qui no han sabut fer valer els coneixements que se’ls pressuposava. No mostra cap temor a mostrar d’una manera analítica que hi ha més d’una via, més d’un expert. El jove desautoritzant al gran. Finalment, l’Ada Colau, afegint la perspectiva femenina, baixant-nos a la realitat, a peu de carrer, on la teoria que defensa “l’establishment” genera pobresa i tota una sèrie de condicionants dolorosos  per a gran part de la població general i que els acadèmics, des de les altures, disfressaran amb el nom d’externalitats negatives.

L’abús d’una tipologia de rol ens ha conduït a la situació present, caldrà que seguim aprofundint en la perspectiva d’aquells qui han quedat al marge del sistema per reequilibrar la balança.

Els nous lideratges han de ser joves i femenins. 

l’Optimista