El boig que corre

Fa unes setmanes caminava pel carrer Migdia amunt -tothom sap que amunt significa en direcció oposada al centre de la ciutat- i una persona més aviat jove em va sorprendre apareixent des d’una cantonada i venint frontalment cap a mi corrent. Sense parar-me cap mena d’atenció ni mostrant algun indici que em permetés intuir quin era el motiu d’aquell pas accelerat, va passar-me pel costat al galop. La veritat, és que de primeres tampoc li vaig donar massa importància i vaig pensar que devia estar fent tard a algun lloc. I punt.

El que va esdevenir més endavant em va començar a donar entendre que aquelles presses podrien tenir algun altre tipus de motiu, diguem-ne, menys convencional.  Uns dies més tard el vaig tornar a veure. Aquesta volta des de l’altra vorera i venint amb més metres de recorregut per observar-lo més detingudament. Tornava a ser ell, a un ritme ni massa alt per comparar-lo a un sprint a l’estil “vaig molt tard!” o “auxili!”, ni prou lent com per pensar que es tracte d’algú amb un caminar més ràpid de l’habitual. En veure la curiositat amb la que me’l vaig quedar mirant una senyora que venia de fer la compra amb el carrito em va interpel·lar amb un: “-Pobre noi, sempre va d’aquí cap allà corrent. No hi és tot -va rematar-. “

Per què corre? De què/qui fuig? A on va amb tanta pressa? 

La veritat és que mirant-lo bé, no fa cara de por o ira, ni molt menys d’alegria o felicitat. És una expressió més o menys neutra, desmotivada, amb un toc de resignació, amb un deix ombrívol, impersonal. Arrel d’anar-lo veient i guaitant amb atenció, dona la sensació com si fora una força imperceptible però ineludible la que l’estirés al llarg i ample de les voreres de la ciutat, com si aquesta fora la font d’una sensació encadenada, fins un punt empresonada.

Últimament estic preocupat. Des del dia que em va començar a atrapar la seva expressió que em passa una cosa ben curiosa: són més els bojos que corren els que es creuen en el meu camí. Des de llavors que són més les persones en les que reconec aquest caminar tan ràpid com esmaperdut, aquesta expressió desanimada, aquest moviment mecànic i automatitzat que els porta d’un lloc a un altre com si no tinguessin una altra opció i es ressignessin a deixar-se endur per una força imperceptible i incontestable a la vegada. Pel carrer, als passadissos del transport públic, fent cua… Serà quelcom que s’encomana? 

Preventivament evito mirar aparadors, finestres d’automòbils i qualsevol element que em pugui emmirallar. No fos cas que en el reflex, de reüll, hi trobés també l’esguard d’un boig que corre en el meu rostre. 

El boig de la ciutat (I)

Fa uns dies em vaig creuar amb un vell conegut pels carrers de Girona. De primeres no el vaig acabar de reconèixer, i això que, sincerament, el seu aspecte físic no havia canviat tant. El que el feia menys identificable era un element que sempre l’acompanyava i que aquest cop ja no portava de la mà. Un complement que, de fet, l’havia caracteritzat fins al punt de ser-ne el motiu del denominador amb el que era conegut arreu: el boig del telèfon.

Avui en dia, que algú passegi amb un telèfon a la mà no és que no sigui rar, sinó que l’estrany és no portar-lo enganxat als palmells mentre els polzes embogeixen relliscant per la pantalla -en aquest sentit, l’Adrià Puntí en feia sàtira en un concert: …i li dèiem boig per portar un telèfon pel carrer-.

Qui sap si en un altra època o en un altre indret una performance d’aquest tipus s’hauria considerat símptoma de connexions místiques o poders chamànics… qui sap si en comptes de tenir-lo vagant amb la mirada perduda i amb la mateixa roba faci sol, núvol, nevi o plogui, l’hauríem investit com a gran oracle de la ciutat, esperant les seves expressions premonitòries. En tot cas, queda per veure si la seva nova conducta, apagada, desapercebuda i fins un punt ombrívola acaba mostrant-se anunci d’uns temps depriments.

Sigui com sigui, tot plegat m’ha portat a pensar i preguntar-me sobre els auguris i ben/malaurances que els bojos actuals podrien estar compartint amb nosaltres mentre els nostre prejudici continua ocultant-los. Així que aviat us presentaré alguns dels protagonistes que, darrerament, he descobert exercint aquesta funció pels carrers de Girona.

Pròxima entrega: El boig que corre.

Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.

Amb el dit, dit, dit

En algun lloc del Món, la democràcia representativa genera una elit, a través del vot, que exerceix la funció de defensar els interessos de la ciutadania en consonància a les propostes polítiques compromeses en el seu programa. En algun indret d’aquest planeta s’entén que els/les millors candidats/es ocupen les primeres places de la llista per ser més visibles, guanyar més vots i, òbviament, tenir més opcions d’entrar a formar part de la cambra representativa. Possiblement, en algun d’aquests reductes, hi preval la creença que la legitimitat de les iniciatives i decisions que convinguin els escollits i les escollides naix del suport rebut per part de ciutadania a través del vot.

Si existeix aquest lloc, no ho tinc del tot clar. El que és nítid és que a Girona no es comparteix aquest credo.

Ungit pel dit de Mas, l’ara ja ex-alcalde de la ciutat va veure la llum. Alguns crèiem que la llei i la burocràcia eren armes contra l’arbitrarietat i el caprici. Potser ho són en alguna tribu de l’Amazones. A Girona tot és possible.

Qui sap si ha estat causat per alguna espècie d’influència jocdetroniana o si simplement Mas li va dir a cau d’orella a Puigdemont: “T’he tocat, ara la pares tu”. Sigui com sigui, el poder del dit és formidable i té la capacitat d’esborrar qualsevol noció relacionada amb el dret i la democràcia.

Me l’imagino, sí, el veig. Veig a Puigdemont entrant al consistori amb el dit alçat, mostrant-lo ferm i orgullós i exclamant: “Pel poder que el dit de Mas m’ha conferit… Ballesta t’escullo!” Davant la mirada atònita de tothom i amb la pregunta als llavis: “Disculpi Alcal…President, però és que no té ni cadira en el Ple”. Incrèduls.

l’Optimista

L’Illa de Formentera

Les imatges i impressions que circulen pel nostre imaginari cada vegada que parlen i parlem de la ciutat de Girona són clares: la Catedral majestuosa sobre el Barri Vell, la seva façana ben polida i el seu entorn a la falda que l’acompanya de manera elegant i empedrada. La llamborda, el riu i la tranquil·litat com a senyes d’identitat. 

IMG_20151022_112956

Girona no és la Força, Girona és l’Illa de Formentera. I no ho dic pensant en l’arxipèlag balear sinó en el barri de Pont Major. Al llarg d’aquests set-cents metres que travessen longitudinalment gran part d’aquest barri de la ciutat s’hi troben molts més elements que la representen que en els puja-i-baixes del Call.

Sortint caminant des dels murs de l’antic centre dels Salesians, i actual IES Narcís Xifra, fins a topar amb els Blocs Sindicals descobrim molt del que han estat les línies mestres de la Girona que s’ha conformat al llarg de els darreres dècades. En aquest breu viatge passem per diverses sensacions. Des de la nostàlgia que desprèn un edifici imponent com el dels Salesians, fins a l’estranyesa que emana de la localització del centre formal –centre cívic, biblioteca pública, etc- en el que per història representa el nucli del barri però que en l’actualitat no és més que un dels extrems d’aquest.

La confusió és el principal tret que acompanyen les passes per l’Illa de Formentera. Confusió en descobrir els buits em forma de cases o solars abandonats, en adonar-se que la trama urbana m’allunya de la resta del veïnat interposant grans àrees industrials i desolades entre els diferents nuclis d’habitatges, en observar com la construcció d’uns blocs d’habitatges de manera insensata pot generar per si sola l’aïllament d’un espai com els Blocs Sindicals. L’Illa de Formentera ens recorda la manca de planificació per part de les institucions, així com la falta de previsió i de diagnòstic –o la desatenció d’aquest- a l’hora d’enfocar l’estructuració i vertebració d’un barri com a tal i com a membre de la ciutat. El carrer ens manifesta que l’actuació descoordinada només genera espais difícils d’habitar i on les relacions socials, humanes i econòmiques queden dificultades de manera física i estructural.

L’Illa de Formentera és present arreu de la ciutat, no és només un bolet en un racó segregat de la vila al que ningú fa cas. Potser ha arribat l’hora que acceptem aquesta realitat tan gironina i deixem d’ensomniar-nos amb les llambordes i la mirades curioses al peu de la Catedral cercant a Josafat.

l’Optimista

Construir no és urbanitzar

Si alguna cosa caracteritza la planificació urbanística de la nostra ciutat -Girona- és la manca d’uns criteris o de res que ens faci pensar que a l’hora de dibuixar les línies que esdevindrien carrers i places hi havia la voluntat de construir un lloc amb unes qualitats determinades. Com si la manera en que es dugués a terme aquest procés no afectaria en el tipus de relació o activitat que s’anirien produint entre els ciutadans i ciutadanes de la vila. Girona -amb comptades excepcions que confirmen la norma- és un cúmul d’edificis sense sentit o coherència estètica, de carrers que porten a on porten sense massa raó ni explicació. Als contorns en expansió de la ciutat, els blocs d’habitatges es combinen amb cases buides tapiades així com espectaculars construccions noves, també a mig omplir per cert. També hi ha parcs i jardins: els antics com la Devesa, tot i majestuosos, no sabem què fer-ne -algú recorda el procés participatiu?- i els nous costa de mantenir-los.

hortes

El resultat n’és un espai amb el que costa identificar-se. No és estrany que per una part important dels gironins sigui més fàcil identificar-se amb el Barri Vell de la ciutat que sí que gaudeix d’una coherència estètica a més d’acumular un bon grapat d’espais pensats justament per la trobada i la interrelació de persones: lliure de vehicles, llocs de consum, oferta cultural, etc. La meva percepció és que inclòs barris que per raons històriques -antics municipis-, amb trets urbanístics molt distintius o amb característiques demogràfiques particulars, els qual han gaudit d’un teixit veïnal organitzat i actiu viuen les dificultats per aglutinar gent sota un sentiment de pertinença. Barris cada cop més dormitoris i menys actius.

En la mesura en que cada dia les llars són pensades per aglutinar-hi més activitats i tecnologies, els espais públics queden poc a poc relegats a circuits de trànsit, de circulació, entre uns i altres àmbits particulars, domèstics o comercials. Procés amanit amb l’afició generalitzada de les administracións locals a redactar normatives i ordenances clarament orientades a protegir -no sabem ben bé de què- als particulars, ja sigui de possibles molèsties ocasionades per els activitats al carrer o restringint els usos que s’hi poden fer -p.e. menjar i beure- i condicionant-los en l’àmbit dels locals o llars.

I si comencéssim a abandonar aquesta concepció que redueix casa nostra a l’immoble en el que vivim? Que tot aquest esforç que es dedica dissenyar com haurien de ser les llars per ser més accessibles, eficients energèticament, pràctiques i adaptables a les necessitats de les persones que hi viuran, comencés a aplicar-se a la planificació de les ciutats.

La ciutat és molt més que el cúmul d’habitatges, serveis i infraestructures. És tota una projecció de possibilitats, potencialitats i límits. Una projecció on el poder públic no pot declarar-se neutral, doncs això només implica deixar-la a mans d’aquells qui tenen accés al mitjans per edificar i generar beneficis d’aquest procés. Necessitem un urbanisme que des del plànol ens convidi a construir la ciutat que volem.

l’Optimista

Voluntat Gastronòmica

Tot apunta a que el contenidor-restaurant que ocupa gran part del carrer Santa Clara de Girona i treu el cap per sobre el riu Onyar té els dies comptats – encara que millor no ho celebrem fins que estigui fet, ja sabeu.. no diguis blat…-. Més enllà de tots els motius pels quals aquesta iniciativa no s’hauria d’haver permès mai, el que sí que ens ha mostrat d’una manera flagrant és la força motriu de qualsevol iniciativa d’una entitat amb poder com pot ser l’Ajuntament: la voluntat. 

descarga

No, no té res a veure amb raons, plans o estratègies. Això ve després i ja es trobaran les que facin falta per tal de justificar el primer pas donat. No passa en cap moment per una valoració prèvia, per un diagnòstic, per un examen de la situació local o la cerca de possibles propostes que promoguin els interessos o les mancances detectades. Ni molt menys. Tot passa per les ganes d’escoltar a uns o altres i de seguir-los el joc i donar-los una possibilitat o no. I el Vol n’és la gran mostra.

En uns temps on la cuina d’autors catalans gaudeix d’un renom i d’una repercussió internacional, calia un projecte de promoció d’aquesta? Està poc promocionada la cuina catalana? Qualsevol diria que hem tingut en qüestió de pocs anys 2 restaurants gironins a la part més alta dels rànquings. L’alta cuisine gironina ha fet molt bé la seva feina en el seu sector i si alguna cosa li manca en tot cas, seria acostar-la a una població que difícilment es podrà permetre mai un menú en les seves taules. Estratègicament parlant, el vol no ha aportat res, més enllà d’una estructura horrible molestant el pas i la vista del barri vell de la ciutat. 

Esperem que les demandes d’alguns partits sobre la seva activitat i el compliment de les seves obligacions amb les arques municipals ens permetin tenir una idea més clara del nyap que ha suposat tot plegat. I sobretot, esperem que a partir d’ara, quan no es vulguin atendre determinades necessitats socials es tingui el valor de dir la veritat: que no els dona la gana. Que acceptin d’una vegada per totes que no té res a veure en si és més o menys important per la ciutat. No ens vinguin amb que les taules juntes fan més soroll o que les bicis aterren els vianants. Més clar ja no ens pot quedar, la qüestió entre el fer i passar de llarg és una qüestió de voluntat. I la seva, és únicament una voluntat gastronòmica.

l’Optimista