El meu Carro

Poc a poc, la durada dels dies comença a estendre’s i amb aquesta la veueta que fins ara romania latent a l’Horta dels Químics va deixant de ser un filet de veu per alçar-se de manera més intensa. Després d’uns mesos d’hivern de moviment hortícola escàs i amb les faves, les carxoferes, les maduixeres, els alls, els calçots, els espinacs i les cebes creixent al seu ritme, sense masses complicacions ni necessitats d’atencions, la proximitat de la Primavera ens recorda que hem de reprendre el nostre lloc per rebre-la i deixar que l’hort esdevingui el que li pertoca en aquesta època.

Així que per primera volta des de feia uns mesos, he agafat el meu carro de la compra carregat d’eines i m’he dirigit xino xano a l’hort. Mentre caminava, no he pogut evitar sentir-me excitat per aquesta mena de tornada a un espai del que semblava haver-ne marxat de vacances. I com sol fer la mainada (o més aviat els seus pares) al septembre, no he pogut deixar de repassar si portava tot el material que necessitaria.

bleda

I és d’aquesta manera que he recordat l’origen d’aquell rasclet i d’aquell tràmec que vaig rescatar de casa els meus avis, d’aquella aixada regal d’aniversari que tants bons usos m’ha servit, d’aquelles eines de mà regal de viatge d’un bon amic de l’altra vora de l’Atlàntic… i quan he arribat m’he sorprès de l’impacte de veure aquella horta i recordar que fa poc menys d’un any només era un desgavell de plantes espontànies, deixalles i runa. Que només érem dos, i que ara només som cinc i amb una xarxa de suport al darrera.

Segurament aquesta és la màgia d’aquest espai, suposo que aquesta rau justament en el fet que és fruit de l’esforç de retornar a la vida eines, espais i activitats que d’alguna o altra manera semblaven abocades a l’exclusió del nostre dia a dia.

Sigui com sigui, per a mi seguirà sent una meravellosa experiència poder continuar travessant la ciutat amb el meu carro sense perdre de vista que no hi vaig sol, sinó que m’hi acompanyen els meus familiars, amics i m’hi espera la meva ciutat.

l’Optimista

Anuncis

Com fer un hort i no morir en l’intent.

Surfejant per internet arribo a un document que pel seu títol em crida l’atenció: Como hacer mi huerta sin morir en el intento. Un treball editat pel programa públic (forma part de l’INTA) argentí ProHuerta, el qual es dedica des de fa més de dues dècades al foment de l’autoproducció hortícola, ja sigui a través de la promoció formativa com de l’assessorament productiu. Activitat especialment dirigida als col·lectius en situacions d’exclusió social i en situacions de pobresa econòmica.

pipagro

Aquest petit manual mostra de manera clara i fàcil de comprendre els principis bàsic de l’agroecologia i ens permet acostar-nos de manera lleugera i completa al que aquests pregonen versus l’agricultura fonamentada en el cultiu de poques varietats i l’ús de diversos productes sintètics en les diferents etapes de producció.

No deixeu de donar-li un cop d’ull i aprofiteu per animar-vos a fer-vos pròpia la proposta bàsica d’aquestes pàgines: l’agroecologia com a eina de transformació mediambiental. 

l’Optimista

Stop! Rodando el Cambio

Aquesta setmana aprofitem l’espai de l’Optimista.cat per fer-vos arribar la proposta documental dirigida per Alba González de Molina Soler i Blanca Ordóñez de Tena. 

img_6190

Durant 90′, l’equip d’aquest projecte cinematogràfic viatjarà al llarg i ample de la Península Ibèrica i alguns raconets francesos per descobrir el significat de les paraules “Decreixement”, “Neorural”, “Permacultura”, “EcoAldea”, “Economia Solidària i “Agricultura Ecològica”.  

No perdeu l’oportunitat d’empapar-vos de els propostes i iniciatives que des de fa més anys dels que ens pensem es duen a terme en el nostre territori i més a propo del que ens creiem.  Stop! Rodando el Cambio!

 

l’Optimista

Sense els Veïns, no hi ha Horta

Tot just passen les 09:30 del matí i una trucada d’un telèfon que no conec em porta una veu que sí identifico que em dona una notícia d’alerta: hi ha una brigada de jardiners amb tractor inclòs que es troba segant i arrasant tot el que es troba en el solar on hi ha l’Horta dels Químics.

Em preparo i en 10 minuts surto de casa i accelero al pas cap allí. Tot i el temor i el neguit de pensar que en uns minuts es pot acabar amb la feina de 3 mesos, no puc evitar sentir-me content per la trucada d’avís. La Maria i jo som membres de la mateixa entitat social, però no ens coneixem prou com per haver-nos donat mai el telèfon. Així que no deixa de sorprendre’m les gestions que de bon matí ha fet per localitzar el meu número quan, des de la seva finestra, ha vist les màquines. Ella no sol venir a treballar a l’hort, però un dia em va fer saber que des de la finestra compartia el nostre projecte i que d’amagat, m’havia plantat julivert en un raconet.

07062013117

Arribo al solar, i des del carrer em temo el pitjor. Veig un tractor donant voltes arreu del descampat i em dic a mi mateix que ja és massa tard. Pujo al terraplè on es troba l’hort i no em puc creure el que veig. El tractor  ho ha desbrossat absolutament tot, tot, excepte l’hort.  Els llits de cultiu intactes, ni una sola rodera.  

M’acosto a l’itinerari que segueix la màquina i li faig una senyal al conductor. Aquest s’atura, para el motor, m’obre la porta de la cabina i em somriu. Jo li dono les gràcies i ell em respon que si els seus superiors no li diuen el contrari que no em preocupi. Que ell també és veí, que fa temps que ens veu treballar allà, i que li agrada veure’ns. Que no patim perquè difícilment s’hi construirà res allà en molt de temps i que cap dels que allà estava treballant tenia intenció de destruir aquell embrió que s’estava gestant.

És possible que mentre escric aquesta persona hagi rebut l’ordre de passar-hi per sobre. Pot ser no avui, pot ser un altre dia no tindrà l’oportunitat de fer-nos el joc. Però la sensació d’acolliment i recolzament per part de gent amb qui mai hi has tingut contacte directament m’omple d’una satisfacció increïble.

Abans de marxar miro cap a la finestra de la Maria i allà la trobo. Somrient d’orella a orella i recordant-me que podem comptar amb la seva vigilància, que tan de bo ens hi poguem quedar molt de temps.

Avui l’Horta dels Químics es sent més acollida i també més compromesa en seguir evolucionant i esdevenir un espai millor. I sobretot un espai que segueixi gaudint de la tendresa dels seus veïns.

l’Optimista

Reciclant la Ciutat

Caminant molt ben acompanyat pel Carrer Migdia de la capital Gironina, un cop passem la cruïlla amb Emili Grahit, la Senyora Àngels m’explica com era aquell espai uns anys enrere. Com en tants altres sectors de la ciutat i de tantes altres ciutats del Món, les darreres dècades han estat caracteritzades pel creixement de l’urbanització dels espais rurals que es trobaven circumdant la població i traslladant les indústries que en el seu moment es trobaven a les afores a polígons més allunyats.

Uns minuts més tard, arribem al que avui és el complex d’habitatges els Químics, el qual encara guarda la immensa xemeneia en record a les fàbriques que en aquell lloc hi havia. Un cop deixem els Químics enrere, ens trobem amb diversos descampats abandonats. les voreres i els carrers estant perfectament asfaltats, però res indica que aquelles grans superfícies esdevinguin res del que segurament s’havia planificat en els anys de la bogeria constructora.

bleda

A dia d’avui, no són més que grans acumulacions de deixalles i residus de la construcció i l’obra, l’Àngels m’explica que durant mesos s’hi va està abocant camionades i camionades de materials. Diu la xafarderia del barri que provenien de les obres que es duien a terme en la construcció d’un hotel més enllà de l’Hospital Trueta.

Avui en dia, em comenta, aquell espai només és emprat per gent que hi porta a passejar els seus gossos. Jo li dic a l’Àngels que s’equivoca, que a dalt dels terraplens hi ha alguna cosa més. Junts ens enfilem al turonet i descobrim el que l’alçada ens impedia de veure: l’Horta dels Químics. Amb l’arribada de la primavera, un grup de veïns del barri i d’altres afectes al projecte han decidit reciclar el terreny.

El que fins fa 4 setmanes no era més que una bardissera, poc a poc s’està convertint en un espai dividit en llits de cultiu amb alguns planters de carxofera i col, i un bon nombre de brots de tot tipus de plantes que ja comencen a germinar: patates, enciams, rúcula, blat de moro, calèndules, caputxines… Avui no veiem més que la perspectiva del que pot ser, la paciència i la dedicació faran possibles que la metamorfosi es completi. La proposta, transformar un espai abandonat i en clar desús en un espai de trobada pels veïns de la ciutat. Emprar el recurs productiu i pedagògic de l’hort per fomentar el reaprofitament d’un espai públic que un cop ha perdut el seu valor lucratiu és rebutjat.

Espais com aquest i l’urbanització fantasma de Domeny mostren una realitat cada cop més visible a la nostra ciutat. Terrenys que pretenien esdevenir part del negoci immobiliari i que ja difícilment seran emprats per tals empreses. Quin ha de ser el seu ús? Es permetrà que aquestes parcel·les quedin sense cap utilitat ni fi? Un homenatge al buit? 

Poden ser horts i poden ser un bon grapat més de propostes. L’espai hi és, la gent també, cal prendre la iniciativa i reciclar tot allò que ha esdevingut caduc i que necessita ser reconvertit en alguna proposta d’utilitat pel conjunt de la ciutat.

l’Optimista