L’anarquisme forçós

Els informatius i els diferents mitjans de comunicació d’ahir i avui són un clar exemple de la vinculació habitual entre l’anarquisme i l’acció violenta. De fet, per molts de nosaltres, escoltar aquest mot ens porta ràpidament a una associació d’imatges o idees clarament vinculades al negre, l’individualisme, la clandestinitat -cares tapades i caputxes-, la lluita, la violència, etc.

Resulta interessant observar com parlen d’anarquisme només quan es refereixen a aquests tipus d’accions que expressen el rebuig obert, frontal i violent a les estructures jeràquiques  i repressores de l’Estat -policia- o altres agents dominants -entitats bancàries-. I quan aquestes accions les duen a terme determinades persones que habiten espais molts concrets de les ciutats, doncs difícilment parlen d’anarquisme quan hi ha enfrontaments entre algunes comunitats gitanes i la policia o quan els agricultors d’alguns països s’organitzen per boicotejar el trànsit de determinades mercaderies o determinats establiments comercials.

Per altra banda, aquest mot que es fonamenta en un rebuig total a la jerarquia i es construeix a través d’una indefinició absoluta del seu modus operandi no apareix en cap altra de les notícies que surfegen en el nostre dia a dia i que estan clarament associades a aquesta ideologia que senyala a les estructures de poder vertical com a causant dels mals humans i en una fe absoluta en les capacitats de les dones i homes que es desenvolupen en llibertat.

600px-Anarchy-symbol.svg

Parlen d’anarquia quan es refereixen a aquelles pràctiques i formes de vida dutes a terme per determinades persones en certs espais de manera voluntària, però eviten relacionar les idees d’aquesta amb tota aquella gent que es veu obligada a viure fora de l’estat i les seves institucions per exclusió. De tota aquella gent que es veu obligada a punxar els serveis bàsics i ocupar llars per falta de diners i habitatge. D’aquelles persones que per la seva condició de gènere, nacionalitat o edat no compten amb l’empar de l’estat i es veuen forçades a viure sense el seu recolzament. Quan és el propi estat el que et rebutja passes a ser només un pobre o una víctima. Està clar que tampoc podem dir que aquesta gent sigui anarquista en tant que no s’hi reconeguin. Encara que a la pràctica, per sobreviure es veuen obligats a posar en pràctica moltes de les nocions que envolten aquesta idea: des de comptar només amb si mateixes per tirar endavant, fins a prendre consciència que és des del recolzament amb d’altres persones i la cooperació que podran sostenir-se. O per exemple, el qüestionament vivencial i obligatori de la propietat privada i de la llei. Què és de qui quan no tens mecanismes per accedir/comprar/apropiar-te de res? Quina legitimitat tenen unes normes que em forcen a viure així?

Per altra banda, tampoc es menciona l’anarquisme ni es relaciona amb aquest concepte cap de les xarxes de suport mutu, intercanvi i monedes socials que avui en dia s’estenen al llarg del territori per intentar recuperar espais on les relacions humanes i de bens i serveis no estiguin regides pels diners sinó per altres institucions: Ecoxarxes, Bancs dels Temps, Comuns urbans, Mercats d’intercanvis, Botigues gratis,etc.

Al final resultarà, que l’anarquisme impregna molts més espais de la nostra vida quotidiana del que ens imaginem. Lluny de les caputxes, els còctels explosius i les barricades. 

l’Optimista

Anuncis

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista

Liberalisme, on ets?

És recurrent en mitjans de comunicació, discursos polítics, tertúlies diverses entre amics i coneguts… l‘acceptació de certs preceptes i idees els quals no coincideixen de cap manera amb la realitat, i que, per altra banda, són acceptats amb tota naturalitat i serveixen efectivament per convéncer sobre el sentit del funcionament actual del sistema.

En aquestes idees hi trobaríem els ja habituals “cal liberalitzar el mercat de cert servei o recurs per permetre la competència i assolir uns preus inferiors”, “en un mercat liberalitzat, l’usuari té més opcions i guanya en llibertat a l’hora d’escollir una o altra empresa”, o la típica “creació d’una comissió independent que s’encarregarà de vetllar pel cumpliment de les regulacions vigents que impediran qualsevol abús”, així com, es podria afegir, l’Estat procura per la defensa dels drets civils.

Totes aquestes proposicions encaixarien dins el paradigma de l’ideologia liberal, i són les que han permès en diverses ocasions que sectors com l’energia, les comunicacions, l’aigua i un llarg etcètera canviessin de mans i passessin d’una gestió pública a una gestió privada i a un trencament dels monopolis estatals. Però si s’argumenten aquests canvis d’articulació i estructuració del servei per una millora d’aquest i per una rebaixa dels preus, com és que seguim observant situacions com la d’ahir a la subhasta elèctrica? Per què els preus mai baixen? Per què les opcions dels consumidor i les seves alternatives no faciliten un marge de millora de la característiques del servei que rep?

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Si els preus no baixen, si les empreses no competeixen, si no existeix un òrgan independent que vetlli per la competència, si l’Estat intervé de manera arbitrària i no regula en funció d’un millor servei,  si la divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial no existeix, així com aquests mateixos poders alternen de manera  fluïda el seu paper en les institucions públiques amb les cúpules de les grans empreses privades dels sectors que prèviament han regulat. Per què seguim parlant de Liberalisme? 

Ja comença a ser hora de deixar de descriure els processos que es van duent a terme en les diverses privatitzacions com si ens trobéssim en un marc institucional de caire liberal. El corporativisme i el conservadurisme més nítid es desprén per tots els poros del nostre sistema. La defensa en bloc dels interessos d’un col·lectiu, d’unes elits vers la resta de la ciutadania, el manteniment de l’status quo per sobre de qualsevol altra cosa. La màxima lampedusiana com a regla d’or: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”.

Arribats al punt climax de la desvergonya de les elits, toca renombrar tot el que fins ara ha estat descrit en un sentit i dotar-lo del seu autèntic nom. En paraules de Warren Buffet: “és clar que existeix la lluita de classes, i els rics estem guanyant”.

l’Optimista

Sí, és Ideologia.

En la mesura que el Món canvia i s’esdevenen fets diversos, el llenguatge varia creant nous mots per als nous conceptes o carregant nou significats a les espatlles de vocables ja existents que abans no gaudien d’aquest sentit. L’exemple més clar dels darrers anys en el nostre país el trobem en la Indignació o els Indignats. Uns anys enrere aquestes paraules no ens haurien transportat com ho fan ara a l’ocupació massiva d’espais públics ni a la reivindicació social. Segurament s’han emprat més aquestes paraules en els darrers dos anys que ens els anteriors deu.

Una altra paraula que segons la meva percepció està variant profundament de significat, i en aquest cas en un sentit pejoratiu, és IdeologiaEn diverses oportunitats, ens trobem en situacions on les crítiques que es fan a certes propostes de llei es fonamenten en un argument: és idelògica! (1 i 2). Com si per se la ideologia fós negativa. Òbviament respon a una ideologia. El que pot ser genera més malestar per a la resta de perspectives polítiques i ideològiques és quan una  proposta té la capacitat d’imposar-se a les altres sense mediació de cap tipus. Com pot esdevenir en els casos de majories absolutes i dictadures.

ideologia

És possible no tenir ideologia? Existeixen les decisions purament tècniques? Què és la Ideologia? 

El concepte d’ideologia té dues parts bàsiques: 1) f. [FS] [PO] Sistema d’idees econòmiques, polítiques o socials que configuren la visió de la realitat (Font). i 2) Un programa d’acció que ens permeti acostar-nos a aquest sistema d’idees que hem descrit com a desitjable.

Per tant, és possible no ser ideològic? No estem tots atrapats en uns criteris i uns valors que configuren la nostra manera d’entendre com és i com voldríem que fós el Món? I no és funció d’aquests que aprenem i desenvolupem les eines per intentar assolir-lo? Negar l’existència de la ideologia en totes les vessants de la nostra societat és negar la subjectivitat d’aquestes i a la vegada, la possibilitat de debatre sobre elles.

Pot ser seria hora de deixar de treballar per difondre una imatge d’una realitat objectiva i analitzable des de la neutralitat i acceptar la condemna a la subjectivitat a la que estem sotmesos. No podem evitar ser parcials i tendenciosos, llavors deixem de veure-ho com una cosa negativa i treballem per construir una manera de relacionar-nos políticament, econòmicament i socialment que fomenti les capacitats de generar acords entre aquestes posicions diverses i aparentment centrífugues.

Necessitem més ideologies i més punts de vista, més alternatives, més propostes, més diversitat. I sobretot, el que necessitem són millors habilitats per relacionar-nos des del respecte i la voluntat d’arribar a un acord amb aquells qui, car ens molesti, són els nostre veïns. 

l’Optimista