Som persones

Fa escassament uns dies coneixíem l’aprovació d’una nova llei que pretén defensar el respecte pels col·lectius LGTB, recolzant aquest respecte en una sèrie de sancions i mesures per lluitar vers la discriminació que reben les persones amb determinades identitats sexuals. Sense cap intenció de menystenir la duresa d’aquesta realitat per tota aquella gent que es sent menyspreada per considerar-se diferent en aquest aspecte, resulta decepcionant veure com per enèssima vegada (ex: violència racial, gènere, política…) s’intenta resoldre amb lleis específiques i molt concretes problemes vinculats amb drets universals.

424775_376904089068502_330318839_n

El problema de la nostra societat és la incapacitat de gestionar una convivència on la diversitat és àmplia i en diferents aspectes. És diversa en orientacions sexuals, en creences religioses, idelogies, races, en edats, models familiars… i resulta clarament ineficient i ineficaç basar la promoció de la igualtat en anar classificant totes i cadascuna de les vessants en les que ens mostrem intolerants de manera col·lectiva. És més greu agredir i enaltir aquest fet a una dona que un home pel sol fet de ser-ho? Té algun sentit estructurar un marc legal que accentui la diferència i la etiquetació de la gent? Què passa amb totes aquelles orientacions sexuals que existeixin o puguin arribar que no tinguin aquest reconeixement?

No s’ha d’evitar per comoditat la identificació d’uns models humans i socials que són reconeguts com a millors i posar-los en dubte. Com no podem caure en la resposta fàcil i superficial de protegir cas per cas totes les modalitats de discriminació que existeixen. És imprescindible promoure i construir models de persones i societat que entenguin el valor del respecte i la llibertat de cadascuna d’aquestes. No hauria d’importar ni l’edat, ni la situació familiar, ni l’origen… Sigui quina sigui la nostra identitat mereixem tenir accés als recursos materials que ens permetin viure dignament al llarg de la nostra vida. Reconeguem que hi ha gent amb determinades característiques que pateix més la discrimació, però no té sentit fer-ho a la vegada que neguem aquest reconeixement a totes aquelles que no compleixen aquests trets distintius.

Protegim a les persones pel sol fet de ser-ho i el dret de totes a tenir una vida digna. Seguint la màxima personalista: que la persona sigui la mesura de totes les coses. Que tot allò que sorgeixi de la nostra acció tingui com a únic límit el respecte pels drets dels nostres iguals.

Alguns argüiran ràpidament sobre l’origen d’aquests recursos que haurien de mantenir-nos a tothom o per estendre aquesta cobertura. Sembla obvi que en tant que ningú hauria de patir pel seu sosteniment material, cap persona hauria de tenir el privilegi d’acaparar més del que podria gastar al llarg de la seva vida. 

l’Optimista

Anuncis

La Nostàlgia Tanguera

“El mundo fue y será una porquería ya lo sé, en el quinientos seis y en el dos mil también”. Així arrenca un dels tangos més populars nascut als anys ’30: Cambalache. Un tango que reflexa de manera lúcida una escena social caracteritzada per la fragilitat dels valors i de tot allò que fins llavors s’havia donat per vàlid: “Igual que en la vidriera irrespetuosa de los cambalaches se ha mezclao la vida”.

No cal més que escoltar alguns dels versos d’aquesta composició per adonar-se de les múltiples coincidències entre la descripció relatada per la cançó i moltes de les característiques que defineixen el marc d’agitació i inestabilitat en el que vivim. “Vivimos revolcaos en un merengue, y en un mismo lodo, todos manoseados”.

I tot i que certes afirmacions rotundes, “que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos (…) que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue”, ens podrien portar a un comprensible aire de pessimisme i de conformisme cínic en el que la sentència estrella no fora altre que el de, sempre ha estat així, no cal fer-hi més. No deixa de contenir certs tics que no poden més que recordar-nos que seguim tenint criteri. Que seguim amb la capacitat de reconèixer que sovint ens deixem en dur per la mandra de fer front a la vulgaritat. Una vulgaritat que arracona les grans expectatives de tothom qui inverteix les seves esperances en  la creença d’una societat on la llibertat permeti tenir veu a les masses.

La reivindicació de fons és clara, “hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio o chorro, generoso o estafador”. No n’hi ha prou en reconèixer la diversitat que omple la societat en la que vivim, sinó que cal aprendre a valorar-la, respectar-la i diferenciar sense por quins són aquells elements que afavoreixen la construcció d’un Món millor d’aquelles que tendeixen a ennegrir les perspectives de futur.

Que la realitat avui sigui més que mai una reproducció cambalachera on tot tipus de rols, caràcters, persones, valors, coneixements i incerteses es barregin sobre la taula del Món, no hauria de provocar més que una forta ànsia i interès per tots els que hi vivim per aprendre a establir els criteris que ens permetin discernir enmig d’aquest maremagnum de manera assertiva. Amb valentia, defugint les pors i assumint el risc de descobrir que allò que hem escollit pot no ser el que necessitàvem.

Passi el que passi, ningú ens podrà prendre la nostàlgia tanguera. 

l’Optimista

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista

 

 

Si dius Pau, no facis Guerra.

Sovint tinc la impressió que no comprenem fins a quin punt la manera en que narrem el que s’esdevé en el nostre entorn condiciona de manera clara l’evolució dels següents successos. Que no tenim del tot interioritzat la relació directa entre les nostres accions i l’estat del Món en el que vivim.

En la mesura en que renunciem a una acció coherent amb tots aquells principis que creiem bons i que desitgem s’estenguin arreu, contribuïm i sumem la nostra part a la consolidació d’una realitat que no reflexa el nostre sentir ni manera d’entendre una bona vida. En no conjugar la paraula amb l’activitat no només deixem d’aportar en la direcció que més anhelem sinó que a més, inevitablement, sumem la nostra força al sentit oposat.

És possible construir un futur millor des d’un present injust? Poden unes pràctiques despòtiques i autoritàries dibuixar un sistema participatiu, igualitari i de consens? Més que preguntar sobre si els fins justifiquen els mitjans hauríem d’interrogar-nos sobre si certs mitjans poden assolir determinades fites.  w15M_zgz_2012 (65)

Podem educar els infants  i joves de la nostra societat en l’igualtat i la cultura de la pau quan les nostres escoles treballen des de la jerarquia i l’autoritarisme? Podem transmetre el valor de la diversitat des de la homogeneïtzació de coneixements i la desigual atribució horària a cada disciplina? Hi ha motius per creure que des dels moviments socials es pot fomentar la participació i millorar-ne el seu contingut moral i de conducta si aquests no són capaços d’establir canals eficaços de comunicació, intercanvi i participació amb les bases de la ciutadania?

Cal seguir plantejant el procés de transformació cap un sistema més just i digne des dels idearis de la Lluita, l’Enfrontament, la Victòria, la Derrota, el Combat, la Defensa, el diàleg sense voluntat negociadora (o d’aquesta manera o de cap)…? Què passarà quan guanyem? Si la nostra voluntat no convenç a la resta (encara que sigui una minoria) també la farem passar per l’aro?Haurem de preveure mecanismes per protegir-nos dels perdedors? Qui compensarà la seva frustració?

Si jo volgués lluitar no desenvoluparia altra aptitud que la força i les arts de combat, si el que desitgés fos convèncer em veuria obligat a aprendre a relativitzar les meves paraules per complaure a tothom, i si el que volgués fora protagonitzar la capacitat de decisió no tindria altra opció que negar-li la opció als altres.

Davant d’aquest escenari, personalment no tinc cap interès ni en vèncer, ni en convèncer ni en decidir sempre que això suposi passar per sobre dels interessos i necessitats dels altres, mentir o impedir l’expressió dels meus conciutadans. En front de tot plegat el meu horitzó es fixa en la meta de l’aprenentatge en la convivència i en la coherència amb els meus principis.

l’Optimista

Dona Diners als Pobres, Deixaran de Ser-ho.

A través de la lectura d’un article que Roger Senserrich publica a Politikon, arribo la curiosa experiència del projecte de desenvolupament anomenat GiveDirectly. Una proposta basada en una lògica tan evident que pot arribar a semblar estúpida i tot: l’única diferència entre pobres i rics és que uns tenen diners i d’altres no, per tant, si oferim diners directament als pobres, sense condicions, ells deixaran de ser-ho i milloraran la seva qualitat de vida. 

L’experiència sobretot esdevé un experiment per demostrar que els anomenats pobres saben dirigir la seva despesa de manera adequada per millorar la seva situació, ja sigui en millors aliments, salut o educació. I trencar el mite que pregona la incapacitat d’aquests en gastar-se els diners en altra cosa que no siguin drogues o altres plaers de curt termini. 

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Com senyala l’autor de l’article que ha estimulat aquest post aquest projecte hauria de servir a totes les institucions dedicades al món del desenvolupament i la cooperació per replantejar algunes de les seves pràctiques basades en la imposició de condicions i marcs de conducta a canvi, de l’ajuda que els presten. Si bé és cert, que si aquesta experiència es traslladés en àmbits on la pobresa va estretament vinculada a escenaris condicionats per elements que afecten de manera molt directa i contundent la presa de decisions, com la drogodependència, no seria d’estranyar topar amb resultats diferents.  I en aquest cas, potser gaudiria d’una justificació més expressa la necessitat d’establir tota una sèrie de condicions d’accés als diners/ajuts.

Personalment, aquesta experiència també hauria de servir com a argument afegit a la defensa d’unes estructures estatals que permetin una millor distribució i redistribució dels recursos.  De què serviria oferir diners a unes persones que degut a l’estructura dels llocs de treball que ocupen i dels preus dels serveis i objectes que consumeixen ràpidament serien transferits de nou als rics. Si degut a la teva formació, lloc de naixement, la teva relació amb els bancs, les administracions o el marc legal, facis el que facis, ets veuràs quasi determinat a un mateix resultat immòbil en el teu procés d’ascens social i econòmic, de poc servirà que sàpigues escollir.

Però no descobrim res oi? el debat de sempre entre la llibertat i el dret a decidir vs. la pretensió de les institucions públiques de llimar les desigualtats entre els seus ciutadans per igualar aquesta posició inicial. Pretensió que sovint implicarà una disminució de llibertat.

Res de nou, però mai està de més tenir nous arguments i experiències sobre el comportament de les persones en diversos escenaris.  Seguirem debatent. 

l’Optimista