La Bellesa no té edat. O sí?

Si bé és cert que cada dia s’incrementa la pressió sobre les persones -independentment del seu sexe- entorn de les seves necessitats estètiques, en les següents línies em centraré especialment en la seva vessant femenina, doncs considero que és vers aquestes qui es mostra més afilada i contundent. (Només cal que poseu “bellesa” a google images per prendre’n un exemple).

Una de les estratègies emprades per a l’estimulació del consum de quasi qualsevol tipus de producte és l’associació d’aquest a una sèrie de models estètics que han anat construint, en els darrers anys, un nou ideal de bellesa. El relat de fons pretén identificar el consum de qualsevol dels elements publicitats amb l’aproximació a aquests referents. Uns referents, és clar, que també estan associats a l’èxit i el reconeixement social. Consumeix i seràs atractiva i rica. O almenys ho semblaràs (caldria afegir).

llibertat-groc-1024x426

Un dels aspectes que més em crida l’atenció de l’impacte que aquestes tensions permanents generen en el gènere femení és l’extensió o la imposició dels trets joves -de les dones 20-30 anys per definir-ho d’alguna manera- sobre la resta de franges d’edats. Els models de bellesa que promouen intenten construir una imatge d’aquesta en la que totes les característiques que es valoren formen part dels propis d’un moment determinat de la vida. En cap cas es fa un esforç per promoure estereotips diferenciats per edats, imatges de bellesa diferents en funció d’aquest criteri temporal.

L’efecte o la percepció d’aquesta extensió sobre les dones majors d’aquesta franja no sol valorar-se amb excessiva acidesa, doncs es sol ser complaent amb aquesta necessitat d’ocultar el pas del temps a les nostres carns. De fet, és habitual reconèixer que la joventut és equivalent a bellesa. Encara que l’impacte que considero oportú remarcar no és tan aquesta extensió per dalt com les conseqüències per baix –vers les meves joves-.

Esgarrifa veure com les pautes estètiques fonamentades en els patrons femenins de dones d’una franja d’edat aproximada dels 20 als 30 colonitzen amb lleugeresa les etapes pre-adolescents i infantils. Ja no sorprèn a ningú veure nenes de 10 anys vestides amb conjunts de roba que han estat dissenyats per ressaltar atributs físics que encara no tenen desenvolupats. O el que és pitjor -i per sort això encara ens xoca-, peces de roba que permeten aparentar que ja els tenen. Quins efectes poden tenir vers aquestes nenes el fet de créixer a través de models estètics tan predefinits i delimitats? Fins on arribarà aquesta nova edició del blau per nens i rosa per nenes? Com es gosarà inculcar a aquesta mainada valors socials i humans que defugin la superficialitat i el materialisme en la mesura en que construïm uns conceptes de bellesa tan estrictes i focalitzats en destacar de manera expressa una sèrie d’atributs físics?

Tan de bo l’extensió per baix d’aquests models estètics faci saltar l’alarma i generi un impuls que ens permeti reconstruir uns ideals de bellesa que es corresponguin amb el nostre itinerari vital. Unes percepcions que s’adaptin a les necessitats i als valors de cada etapa cronològica. Un marc en el qual totes, de l’infantesa a la vellesa, tinguem l’oportunitat de sentir-nos boniques i apreciades.

l’Optimista

 

Vaques Flaques? Oques Grasses!

Breu entrada musical, obligatòria, dedicada a Oques Grasses després del gran concert d’ahir a la Festa Major de Caldes de Malavella. Una banda que dona un impuls més a aquest moment d’abundant producció musical en el panorama català. Una escena que no deixa de nodrir-nos de grups joves que des de diferents pals i estils ens ofereixen de manera desvergonyida un bon grapat d’opcions per gaudir d’una oferta musical de qualitat en llengua catalana. 

logotip_oques

Més enllà de les classificacions estilístiques, Oques Grasses són festa, són vitalitat i com segueixen ells mateixos a la seva pàgina de presentació: “Som moments, som músics, som nosaltres i qui vulguis, som les nostres cançons, som la gent que les escolta i les viu. Som el que pensis que som, podem ser molt, podem ser res”.

En nits com la d’ahir a Caldes de Malavella, només queda preguntar-nos quan arribarà l’hora en que els mitjans de comunicació del país facin una aposta clara cap a aquesta empenta de la cultura pròpia. Ja comença a ser hora que casos com Ràdio Vilablareix deixin de ser anecdòtics. Poc a poc comença a ser poc justificable l’excés de música de producció anglosaxona, i no per una qüestió patriòtica o de discriminació cultural positiva. Són pocs els arguments musicals que poden defensar que la música de Km0 del nostre país no és millor que la de les grans factories culturals de l’altra banda de l’oceà. 

En temps de vaques flaques, és una sort comptar amb les Oques Grasses.

l’Optimista


Educació, la Millor Política Activa d’Ocupació.

Partint de les reflexions prèvies sobre l’educació,  centrarem l’atenció en la importància d’aquesta com a instrument de creació de treball. Anteriorment hem senyalat la importància d’una Escola i una Universitat que no depenguin de les pressions i les necessitats de les empreses i les qüestions productives, sinó que fonamentin la seva actuació en l’estímul i l’acompanyament de les persones a buscar solucions a les seves inquietuds i desitjos.  A esdevenir autònoms i capaços de cerca i/o generar recursos per satisfer aquells reptes intel·lectuals, materials o del caràcter que siguin que els cridin.

Les institucions educatives no haurien de ser un espai on des d’infants aprenguéssim a patir la pressió de la jerarquia i l’autoritat per qüestions d’edat, qualificació o força. No haurien de ser models d’adoctrinament de quin és el coneixement vàlid i quin és el qüestionable. No haurien de ser fàbriques de veritats innegables. En tot cas podríem centrar-nos en esparcir les llavors dels dubtes, i la cerca d’arguments i raons per apreciar una o altra corrent. Podríem valorar la capacitat de reconèixer als altres com iguals i, per tant, reforçar les capacitats de tots i cadascuns de construir coneixement, confiar en les aptituds d’un mateix, que és també confiar en els altres (alter ego).

20120111_0508emp_formacio_2

Si eduquéssim, difícilment existiria el fenomen ni-ni, difícilment observaríem com tanta gent fuig arreu del Món, buscant en altres llocs aquell model de treball standard que li van inculcar. Segurament no ens conformaríem amb Presidents Plasma ni els Plans de Reajustament Estructural. És probable que sovint trencaríem les normes i passaríem per alt la legalitat, un legalitat que als ulls de molts resulta ben injusta. Si eduquéssim, buscaríem alternatives, no ens conformaríem amb les explicacions que ens comdemnen a la paciència i al conformisme, perquè aquests no ens resoldrien(i no ens resolen) res.

La nota positiva és que tot això que les Escoles i Universitats no han pogut fer, ho està aconseguint aquesta extracció de rendes organitzada (altrament coneguda com Crisis). El menyspreu flagrant que els representants d’aquest país estant mostrant cap als seus ciutadans està colpejant de tal manera les estructures psicològiques i socials de la gent que cada cop resulta més òbvia la necessitat de rebutjar les respostes oficials i construir noves vies.

Mai és tard per aprendre, i aquest cop n’aprendrem.

l’Optimista

Benviguts a Esperpentia!

“Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el esperpento” deia Ramón María del Valle-Inclán per boca de Max Estrella, el protagonista de la seva fantàstica “Luces de Bohemia”. I últimament, no hi ha dia en què l’autor d’aquestes línies no senti percutir dins el seu cap algunes de les frases que expressarien amb major claredat i força el concepte “esperpento”:  España es una deformación grotesca de la civilización europea (…) Las imágenes más bellas en un espejo cóncavo son absurdas (…)”

 Les imatges més belles i els ideals més alts. Mai algú hauria pogut imaginar que la realitat deformaria tan extravagantment les idees i els conceptes fonamentals de la societat actual. La bellesa? esmicolada i disseccionada, plastificada i comercialitzada en forma d’homogenitzacions siliconades, cremetes miraculoses i curanderos de poca-monta amb bata blanca. Perquè ser especial, particular, si puc ser com la resta.

Els ideals? crec que han sofert més que una passejada pel “Callejón del Gato”(*). Aquelles grans motivacions que duien a l’individu a sacrificar-se pel col·lectiu, a convertir-se en el servidor del seu poble, rebaixades i aigualides i convertides en succedanis d’allò que en d’altres temps s’anomenaren polítics i líders sindicals.

En moments com aquests, en què els representants del Govern són capaços de tractar la joventut del nostre país amb paraules tan poca-soltes, moments en que grotescs passa a ser un adjectiu insuficient per qualificar els seus comentaris, l’Optimista sent com unes guspires de rauxa i indignació comencen a prendre amb força al seu interior.

Però és el mateix Valle-Inclán qui ens retorna a una posició més contructiva i ens convida a seguir-los el joc, deformemos la expresión en el mismo espejo que nos deforma las caras y toda la vida miserable de España” .

Deixem de funcionar sota les seves convencions, sota els models i els valors que ens ensenyen regeixen el nostre entorn. Ja ens hem vist prou,  ja ens hem cansat de fer cas i veure com el mirall ens torna una imatge deformada i grotesca d’aquesta realitat que pregonen. Alcem el cap, dediquem-los una ganyota i deixem en ridícul la seva elegància de cartró-pedra.

Passem a l’altra vora del mirall i no deixem que les seves mentides ens facin recular,

Benvinguts a Esperpentia!

“Primer t’ignoren, llavors s’enriuen, després t’ataquen i finalment, guanyes.” Gandhi

L’Optimista 

(*)El Callejón del Gato és un passatge de la ciutat de Madrid on hi ha mirall concaus.