Haurem de respondre

Qui sap quan i davant de qui. El més probable però, és  que algun dia haurem de respondre de la nostra conducta al llarg d’aquestes dècades que enceten el mil·lenni i que brinden de tot menys esperança. Vés a saber si viurem prou o si els canvis seran prou ràpids com perquè haguem de fer-ho a viva veu, o en tot cas els caldrà als historiadors fer-ho.

Sigui com sigui algun dia caldrà reflexionar i exposar com ha estat possible el moment que estem vivint. Com és possible que tot i els coneixements i les certeses que tenim entorn del canvi climàtic i la degradació express del medi ambient seguim palplantats i inoperants.

S’haurà de parlar sobre la incapacitat de defensar la democràcia, de la incapacitat de reconèixer que els dissenys parlamentaris necessiten revisar-se i evolucionar, que no hi ha models perfectes ni acabats, i que la representació política i el govern no pot perdurar massa temps en les mateixes persones. Algú haurà d’explicar perquè ens conformem en viure sota la tutela d’uns partits polítics que destil·len sectarisme per totes bandes.

I com no, algun dia algú haurà de respondre, qui sap si sotmetre’s a judici, per facilitar la mort de milers de persones a les ribes del Mediterrani, per promoure la instal·lació de camps de concentració al llarg de les fronteres de la Unió Europea. Algú haurà d’explicar perquè preferim vulnerar els drets adquirits a dins de la Unió en nom de la seguretat en comptes de sortir a defensar-los allà on ni tan sols són reconeguts.  De la mateixa manera que alguns hem sentit a les classes d’història el retret a les potències mundials per permetre que Franco completés el cop d’estat, algun dia s’escriurà com es va preferir no intervenir a Síria i en d’altres països en pro dels moviments democràtics, deixant-los a mercè dels règims autoritaris precedents i de les noves amenaces extremistes.

Algun dia, ens tocarà respondre, cap cots, davant els dits acusadors del futur. Ens assenyalaran incapaços d’entendre com vam permetre que tot això passés, com vam eludir de tal manera la nostra responsabilitat. Com fou possible, que ens mostréssim tan incapaços, submisos o insensibles, davant de tant de cinisme.

Si no comencem a mostrar compromís amb el nostre moment i el nostre lloc, algun dia haurem de respondre.

Anuncis

El món és allò que…

No cal ser un gran fan de la piràmide de Maslow per percebre que hi ha certes necessitats més importants que d’altres pel desenvolupament de la vida. No és necessari dedicar gaire a temps a divagar i reflexionar sobre alguns elements fonamentals de la nostra existència. Quants minuts podries viure sense aire? quants dies resistiries sense aigua potable? Què importa produir energia o ginys de qualsevol mena si l’aire que respirem està contaminat i ens emmalalteix? Què importen els avenços de la medicina, el coneixement o la política si l’aigua segueix esdevenint l’element que utilitzem per transportar i patir el destí dels nostres residus?

images

Tenint present la rellevància d’aquests dos elements, i donada la constatada i descrita degradació de la seva qualitat en el nostre entorn, com poden seguir ocupant un espai tan marginal en l’agenda política, social i mediàtica dels nostres dies? 

Quin és el pes de les notícies, accions i polítiques públiques relacionades amb l’atenció directa per la millora d’aquests recursos en el darrer any? Quin lloc ocupen en comparació a aspectes relacionats amb les negociacions polítiques, en qüestions institucionals i verborrea supèrflua sobre qualsevol tema?

Després d’haver viscut de manera consecutiva i sense treva tres eleccions en els diferent nivells de l’Estat, esgarrifa adonar-se que en l’ordre de prioritats, tot el que ens ocupa i preocupa del món en el que vivim té un pes minúscul en l’ordre de les necessitats primordials.

Parafrasejant a John Lennon el món és allò que ens carreguem mentre ens ocupem d’altres coses.

l’Optimista

I sense aire?

Quin és el nostre principal aliment? Quantes setmanes podries estar sense menjar? O quants dies podres aguantar sense ingerir algun líquid o aigua? I sense aire? Quin és el màxim de temps que podríem viure sense respirar?

pqa--04b

Només seguint aquestes preguntes podem prendre consciència de manera senzilla de quins són aquells elements prioritaris pel manteniment de la nostra activitat vital. No hi ha cap mena de dubte, l’aire n’és el recurs primordial. En els altres casos es podrien obrir debats sobre si es tracta de mesos, setmanes o dies, si líquids o sòlids. Pel que fa a la respiració tothom té clar que en qüestió de minuts tindríem poc a dir. I és per això que no només resulta un element essencial sinó que també pot esdevenir el motiu de moltes de les afeccions o malalties ques ens aborden si no el respirem en bones condicions.

Tot i la seva importància, els responsables de les nostres administracions públiques no estan adoptant els marcs legals que estableix la Unió Europea respecte la qualitat de l’aire ni semblen massa preocupades per les reiterades advertències o situacions d’alarma derivades dels excessos de contaminació a les grans ciutats com Barcelona o Madrid. Fruit d’aquesta inoperància política, un cop més, diverses entitats veïnals, socials i ambientals de tot el territori s’han agrupat per intentar donar sortida a la necessitat d’organitzar i coordinar accions i estratègies que permetin incidir en l’assoliment del nostre dret a respirar un aire net.

La Plataforma per la Qualitat de l’Aire es va presentar el passat febrer amb aquest manifest.

Esperem que aquells qui ja fa anys que haurien d’haver près el compromís de vetllar per unes condicions de vida saludables, aquells que haurien d’haver incorporat a les seves planificacions i estratègies de creixement altres indicadors més enllà dels econòmics, facin el que els pertoca i que les entitats ciutadanes no s’hagin de dedicar a la fiscalització de temes tan essencials. Mentrestant, agrair comptar-se en un país amb la vitalitat associativa de la que gaudim.

l’Optimista

Conservadors Capritxosos

El conservadurisme com a actitud i model de vida es fonamenta en el prejudici positiu vers l’establert i la tradició. Tot temps passat fou millor resa el mantra fonamental d’aquesta perspectiva. Canvis els mínims, i siguin quins siguin, que serveixin per mantenir l’ordre que els temps pretèrits marcaven. El famós tot ha de canviar perquè tot segueixi igual de Lampedusa.

Resulta bastant curiós observar com en funció dels temes que es tractin i de les qüestions que es considerin, tendim a adoptar una actitud conservadora o una de més progressista (o almenys que consideri el benefici del dubte a la novetat o realitat exterior a la tradició). Així com en relació amb certes qüestions vinculades amb la religió i la moral, mostrar-se defensor de la tradició i el costum sol ser vist de manera pejorativa, en espais com el medi ambient no és estrany escoltar als mateixos que argumentarien a favor de la superació de certs codis de conducta com la discriminació de gènere o raça, discursos en pro de les espècies animals o vegetals autòctones. De fet, només cal pronunciar la paraula conservació en un o altre àmbit per adonar-se com en cada cas hi col·loquem una valoració diferent.

images

Un altre cas interessant és la voracitat amb que ens hem abocat com a societat a l’ús de les noves tecnologies i mitjans de comunicació sense moure ni una pestanya. Abraçant sense miraments l’ús d’uns recursos tècnics que han deixat en pocs dies obsolets uns altres de tradicionals.  En qui moment optem per abocar-nos a un canvi de certa magnitud sense reserves? Quin és l’element que determina aquesta voluntat de canvi versus una conducta conservadora i reticent a la variació? Tan òbvia és la percepció de millora o d’empitjorament davant d’una novetat?

Reprenent l’exemple vinculat al medi ambient, resulta remarcable com davant del fenomen de les espècies que s’han denominat invasores es consideri socialment acceptat una actitud de lluita vers als nous habitants. Mentre en l’àmbit dels moviments migratoris de les persones es viu una clara contradicció entre els relats que parlen a favor de la diversitat cultural i humana així com del mestissatge, i les narracions que es preocupen per la pèrdua dels valors i la riquesa que conformen la llengua i les tradicions dels autòctons, per posar algun exemple.

Per què en certs àmbits ens creiem o sentim en perill i responem amb un clar instint de conservació? Quins són els elements que condicionen una conducta defensiva en certs espais, així com un comportament clarament oposat a aquest impuls en d’altres situacions? 

Siguin quines siguin aquestes condicions, no podem deixar de reclamar un esperit crític i reflexiu davant dels hàbits de sempre així com de les novetats que d’arreu ens arriben. Preguntar-nos d’on venen i a qui o a què afavoreixen, evitar de totes les maneres possibles caure en un moviment arbitrari i capritxós de desitjos i interessos. Assegurar-nos, en la mesura del possible, que prenem un rumb perquè n’intuïm les millores i no perquè ens arrossega un impuls de mimetisme gregari fruit d’una bona campanya de màrqueting.

l’Optimista

Nendo Dango (o l’Agricultura del “no-fer”)

S’obre el teló, el decorat ens convida a abandonar el bullici urbà i a endinsar-nos en un marc de camps de conreu, de fruiters i de brunzits, d’ocells i els seus cants. Les vestimentes del personatge que entra en escena no ens deixen lloc al dubte sobre el seu ofici, el d’agricultor. Roba senzilla i fora de les tendències aclamades des de les passarel·les.

No és el protagonista, no el segueix el focus ni ocupa el centre de l’escenari. Els sons, les olors i els colors de l’escena segueixen predominant vers el moviment concret del pagès o de qualsevol altre element que podríem identificar com a animal o vegetal.

En el primer acte s’intueix que l’home es disposa a sembrar. És difícil estar-ne segur perquè no s’observa cap camp en el que l’espectador creuria possible conrear-hi. Lluny de veure un espai buit de cap herba o planta i de trobar-hi un terra llaurada i esmicolada maquinalment, és un terreny verd i relativament frondós el que escull l’home.

És possible que es plantegi sembrar a través d’aquella terra ocupada de males herbes arreu? Pot una planta de les que solem conrear pel consum competir amb aquestes?

En el segon acte, l’agricultor es dedica durant uns minuts a barrejar diferents tipus de llavors en una massa d’argila humida, com qui afegeix llavors de diversos cereals a la massa de farina per fer pa. I després d’amassar, es dedica una estona a preparar petites boletes  que amb cura va dipositant al sol. Com ho fa?

baixa

La perplexitat que envolta els qui observen aquell joc no deixa de créixer. I totes aquelles llavors juntes i aglutinades dins aquelles pilotetes de fang? Què en farà? Les pensa enterrar? Podran trencar les parets argiloses? No és un malbaratament de llavors aquell ús abundant i comprimit d’aquestes?

Finalment, en un tercer acte de desenllaç, minuts de fantasia i de mirades atònites des del pati de butaques. L’home, caminant pel camp, llençant i disparant arreu on abasta aquell arsenal de boles d’argila farcides de llavors. Negant així tot el protagonisme a profundes llaurades i als fertilitzants de qualsevol origen, sintètic o natural. Les llavors quedaran a terra a l’expectativa, protegides per la coberta argilosa i pendents d’una pluja que els donarà el tret de sortida a l’aventura que portarà a algunes d’elles a oferir allò que el seu interior guarda. Moltes no aconseguiran esdevenir gaire més que un brot, d’altres ni germinaran, i qui sap si alguna, assolirà prou maduresa per brindar algun fruit al seu difusor.

Del que no en té cap dubte el nostre home és que cada llavor només arribarà fins allà on pugui, que cadascuna durà a terme la seva missió, ja sigui aquesta ser picotejada per un ocell o simplement créixer suficientment per brindar una mica d’ombra al següent  germinat. No pateix ni un instant doncs guarda una profunda convicció en que el seu paper en aquell espai no ha de sobrepassar certs límits, que el primer dels seus deures no és altre que restar observant, llegir els moviments que arreu d’aquell espai esdevenen, i així comprendre que el seu rol és aportar a la terra el màxim de possibilitats, de llavors, perquè sigui ella qui ens descrigui  la manera d’assolir allò que necessitem sense generar alteracions en l’entorn, sumant-nos a un espiral creixent d’augment de la diversitat i la vitalitat del nostre lloc.

La recepta pot semblar il·lusa o fins i tot errada, però l’agricultor sap que és l’única via per escapar d’un corrent en que l’home no és capaç de deixar de reclamar l’atenció en el centre de l’escenari, d’abandonar l’arrogància i l’esperança altiva d’arribar a dominar i controlar tots els processos de la naturalesa.

l’Optimista

Les Meves 10

Des de la darrera primavera, particulars i diferents entitats – col·lectius com l’Ateneu Naturalista, el Bloc de la PAH i l’Horta dels Químics es reuneixen regularment per tal de fomentar i donar impuls a la transformació de l’espai urbà a través de l’aprofitament de diversos espais. Espais que ja sigui per abandonament del seu propietari o l’Ajuntament, o perquè aquest últim només li ha donat un valor decoratiu/paisatgístic creiem que han de ser reivindicats com a espais útils per a la pràctica de l’horticultura.

Una de les eines que es vol elaborar per tal de donar lloc al debat i a la construcció d’aquest nou marc urbà a Girona és la d’un decàleg de motivacions i raons per les quals donar aquest pas i implicar-se (o evitar fer-ho) en el procés de reciclatge de la ciutat. Així doncs, aquí teniu les meves 10:

1. Què és un hort? Cal reprendre el contacte amb el que mengem. L’allunyament de les famílies del que és la vida agrícola, fruit de la falta de reconeixement (material i social) de la feina rural, ens ha deixat persones inconscients sobre el que consumeixen. L’hort urbà podria ser el primer contacte cap a aquesta realitat oblidada.

 2. Olors i colors. La major presència i diversitat de plantes amb les seves flors i fruits aportarien una nota de colors i olors provinents d’aquests, especialment a la Primavera. Les fragàncies de l’alfàbrega fresca vs. l’espessor dels diesels i les gasolines.

bleda

 3. Punt de trobada. La preparació i el manteniment d’un hort és l’excusa perfecte per conèixer els veïns, la gent de la ciutat i visitants curiosos.

 4. El plaer de l’autoconsum. Descobrir el gust de menjar-se allò que has vist créixer, aquella verdura que has plantat, regat i protegit fins que ben madura l’has portat al plat.

 5. Quina classe de “natus”! Un espai immillorable per portar familiars, infants… imagina una classe de l’escola primària canviant les fotos i imatges dels llibres i pissarres electròniques per els corredisses entre les tomateres! I tot, sense autobusos ni desplaçaments.

 6.  Reciclatge d’aire. Amb el creixement i diversificació de plantes i arbres en l’espai urbà, l’efecte “pulmó” d’aquestes ens permetria gaudir d’una qualitat ambiental més que necessària.

 7. Recuperar l’espai públic. L’augment dels mitjans de transport: cotxes, motos, busos, etc. Ha fet retrocedir l’espai disponible per a les persones. Un espai que a més, s’ha vist clarament restringit per les diverses regulacions “cíviques”. La creació d’horts urbans és un bon instrument per obrir nous espais de convivència i gaudir d’una ciutat cada cop més grisa.

 8. (re)Descobrir la ciutat. Dur a terme una activitat a la que no estem habituats ens portarà a fixar-nos en noves perspectives de la ciutat. Quin efecte tindrà sobre l’hort l’alçada dels edifics i les seves ombres? I l’escalfor del ciment? T’havies adonat del soroll constant fruit del trànsit? Quan tinguis un hort ho esbrinaràs!

9. La generositat de l’hort. La sobreproducció que es dona en diversos moments de la temporada ens obligarà a ser generosos i aprendre a compartir el que el nostre hort ens donarà si no ho volem veure fer-se malbé.

 10. Una pràctica saludable. Treballar a l’hort ens aportarà sobradament les dosis d’exercici físic que la vida urbanita sovint ens nega. I de franc!

Aquí us deixo les meves 10 motivacions per apostar per l’hort urbà. Segur que entre tots en trobaríem un bon grapat més, quines són les teves?

l’Optimista

Una de que? Una de Bicho!

A través de diversos mitjans de comunicació m’arriba una notícia que, d’entrada, si alguna cosa aconsegueix és provocar-me un dolç somriure matiner: la FAO proposa la cria d’insectes per acabar amb la fam al Món.

Crec que les institucions internacionals estant aconseguint demostrar al Món que la creativitat i la imaginació humana no té límits. En les línies dels articles i a través de la paraules de diversos locutors descobreixo les increïbles propietats dels insectes i les seves infinites possibilitats com a recurs alimentari com a pinso per bestiar. Us convido sincerament a llegir-ne una mica perquè més enllà del fastig que us pugui generar el tema de menjar escarabats i cucs, després de fer-ho no tindreu alta remei que plantejar-vos seriosament el tema, doncs els amics de la FAO fan un autèntic exercici d’enaltiment d’aquests. 

Plat-insectes

I no m’entengueu malament, no nego les propietats nutritives d’aquests i val la pena tenir-ho present. Ara bé, que no ens venguin gat per llebre, la fam al Món no és producte de la finor dels comensals. Com la desforestació agressiva de les selves i boscos de gran part del planeta no és fruit de les exigències dels consumidors càrnics del ciutadans.

Recullo unes línies de l’Esther Vivas que centren el focus en altres raons. “La producción de alimentos desde los años 60 se ha multiplicado por tres, según indica la organización GRAIN, mientras que la población mundial, desde entonces, tan solo se ha duplicado. Hay una cantidad ingente de comida, mayor que en ningún otro período en la historia, pero si no tienes dinero para pagarla o acceso a la tierra, al agua, a las semillas… para producirla, no comes.”  No dubteu en seguir llegint més en el seu blog.

Argumentacions com les que esgrimeix la FAO en aquest sentit resulten inofensives pel model de desenvolupament pregonat per les grans institucions mundials i desvien l’atenció vers les causes de l’actual repartiment desigual del menjar. Així com de la vulnerabilitat de cada cop més països fruit de la seva incapacitat de generar prou aliments per a la seva població.

Però qui sap, serà possible que en un futur no tan llunyà en comptes d’una tapeta de xipirons en demenem una de cuquets al pil pil? 

l’Optimista