El periodisme també fa vacances?

Sempre resulta interessant deixar-se caure pels continguts de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Doncs és una bona eina per encarar des d’una òptica diferent i analítica la informació que ens va arribant a través dels diversos mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, tan important com el to i la direcció dels continguts que farceixen les veus mediàtiques és important no deixar  de banda quins són els escenaris que s’enfoquen així com les ombres que s’escapen de l’objectiu. 

images

En aquesta ocasió ens agafem a una entrada que ronda des de fa un parell de dies per la seva web en referència a una sel·lecció de notícies que tot i la seva potencial importància no han ocupat un espai proporcional en els sectors informatius.  A través de la notícia descobrim el concepte serp d’estiu, “notícies més aviat poc interessants però que s’allarguen en els dies per tal d’omplir pàgines o minuts d’emissió de forma recurrent i econòmica.” Així com som convidats a apropar-nos a una breu tria de 5 notícies que han viscut a l’ombra de moltes de les xafarderies i portades groguenques que han poblat els mitjans de comunicació al llarg de l’estiu.

Les reivindicacions i el conflicte que segueix portant cua a l’Hospital de Bellvitge, l’ocupació de la PAH Osona de l’oficina del BBVA a Manlleu, les propostes i l’articulació d’una alternativa al desgavell turístic a les Balears, la II Edumarxa i la desmemòria històrica al voltant de la participació de milicians de espanyols a la II Guerra Mundial són 5 exemples contundents sobre tot allò que resulta víctima d’un periodisme que es centra en la lluita per les audiències, així com per l’aparent incapacitat per construir discursos i relats independents i fonamentats sobre criteris més enllà de l’immediatesa.

Potser serà que l’estiu ha contagiat les redaccions dels principals mitjans de comunicació o potser és un exemple més de la crisis que viu un sector imprescindible per a salut d’una societat que aspiri a escollir de manera conscient en front dels diversos reptes que el dia a dia planteja. Mentre noves propostes informatives van prenent forma i col·locant les bases per a la seva construcció, no podem deixar de senyalar la necessitat de fiscalitzar i restar atents i crítics a tot allò que es projecta i relata sobre el Món. 

Toca aprofitar les energies renovades del Setembre per seguir atents a tot allò que no troba el seu lloc ens els diaris, ràdios i televisions. Ja fa massa temps que duren les vacances periodístiques. 

l’Optimista

 

Anuncis

#SentitCrític, frena i informat!

En ocasions anteriors hem dedicat les línies d’aquest espai d’opinió ha destacar el paper de certs mitjans de comunicació per la seva voluntat transformadora, tan en les formes com els continguts, així com per la seva predisposició a reciclar el periodisme com a eina d’empoderament ciutadana, posant llum sobre aquells silencis que les grans marques de la comunicació no han volgut/pogut  abordar.

Situant-nos en un context en el que les contradiccions entre els discursos d’unes preteses institucions democràtiques i la seva acció resulten cada vegada més contundents, en el que el relat al que ens tenen habituats els mitjans de comunicació principals és incapaç de mostrar un sol bri de diversitat o esperit crític més enllà de l’interès particular i en el que les presses per ser el primer en publicar alguna cosa, sigui o no certa, bloquegen qualsevol intent de crear un espai de reflexió sa, neix la campanya #SentitCrític.

images

#SentitCrític neix amb la voluntat de donar impuls al setmanari Crític, una publicació que prioritzarà “el periodisme de dades, el *fact checking* i l’anàlisi de l’activitat d’administracions i grans corporacions privades.” I ho farà, amb la voluntat de defugir aquest corrent informatiu basat en crear grans exclusives i espectacles informatius del no res, de manera compulsiva. Apostant “pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé. Volem defugir el fast food informatiu i el “periodisme de tuits”.

Com en tants altres espais de la nostra societat, els professionals de diversos àmbits estant donant pas a processos de construcció de noves eines i noves estructures a través de les quals poder desenvolupar els seus projectes fora d’un entramat que cada cop es mostra més rígid, i que davant de la incapacitat de reciclar-se i generar aquest canvi tan necessari socialment tendeix a accentuar els seus mals.

Els nous models broten, qui sap què els espera als vells. Mentrestant, nosaltres seguirem construint amb #SentitCrític.

l’Optimista

 

Els Silencis Parlen

Un any més arriba la proposta anual de l’Observatori Crític dels Mitjants Media.catEls Silencis Mediàtics. L’anuari que presenta aquesta espai periodístic pretén fer un repàs a una sèrie de temes que per un o altre motiu no han ocupat cap de les capçaleres dels mitjans estatals. Temes, que per altra banda no deixen de tenir una rellevància considerable per part d’aquest col·lectiu periodístic.

Un cop més l’anuari pretén “aconseguir situar aquests temes en l’agenda dels mitjans i omplir els buits que deixen els silencis amb periodisme crític.”I és per això que altra volta ha donat el tret de sortida al projecte a través deVerkami a la recerca dels 8000€ que es consideren necessaris per tirar endavant aquesta proposta d’enguany.

Si encara no coneixeu alguns dels continguts i treballs que elaboren i publiquen a través del portal Media.cat, no dubteu en deixar-vos-hi caure i donar un tomb pels diversos articles i informes que preparen i que de ben segur us permetran agafar una perspectiva més àmplia sobre el que es publica actualment ens els nostres mitjans de comunicació i la manera en que aquests presenten tota aquesta informació.

La forma més efectiva de censurar un tema és el silenci amb què la majoria de mitjans de comunciació de masses aborden determinades informacions incòmodes per l’statu quo.” I per tant, no hem de deixar de prestar la nostra atenció a tot allò que es deixa de dir i s’evita explicar. Permetent així, que siguin els Silencis els qui parlin.

l’Optimista

El “sorprenent” passat dels Òscars

En la majoria de cròniques de l’entrega dels Premis Ondas es fa referència a la crítica que protagonitzen l’Òscar Dalmau i l’Òscar Andreu de la Competència sobre la immersió lingüística i les suposades dificultats que podrien tenir a l’hora de pronunciar els seus agraïments en castellà. En canvi, en gairebé tots els casos s’ha optat per passar per alt el reconeixement que aquests han fet a les ràdios populars i de barri on van iniciar la seva carrera radiofònica. Concretament n’han citat dos: Ràdio KAOS i Ona Popular de Sants.

Sovint es pregona la manca de qualitat de les ràdios (i d’altres mitjans) que surten de la lògica dels grans grups de mitjans de comunicació. Es sol afirmar que no només és una qüestió de recursos tècnics i materials, sinó que a més, els continguts i iniciatives d’aquestes no són de prou qualitat, i aquesta és la causa de la seva repercussió.

La menció dels Òscars al seu passat radiofònic posa llum a aquesta realitat que queda totalment amagada darrera els potents focus i les intenses ones dels grans mitjans de comunicació. Obre momentàniament una escletxa a través de la qual s’observa aquest ampli ventall de petites iniciatives informatives i de lleure que treballen des la comunicació per aportar tots aquells valors que s’escapen als líders de les enquestes de mitjans: La proximitat, la cohesió, la llibertat d’expressió lluny dels interessos comercials, etc. 

Chapeau per aquest gest de reconeixement per tots aquests espais que des de la realitat desenfocada, que sovint sembla que no existeixi, els quals no deixen d’obrir noves oportunitats a tothom qui vulgui fer seva una eina més per treballar per un barri i una ciutat o poble millor. Encara que un cop més, els mitjans majoritaris han demostrat que més enllà dels seus temes no volen veure res més.

Qui sap quin geni radiofònic s’amaga en alguna dels centenars de ràdios que ara mateix passen desapercebudes per la majoria dels ciutadans.

l’Optimista

La Carta als Reis.

Darrerament, des d’alguns dels sectors del Govern, defensar la independència està esdevenint una espècie de relat en el qual els seus autors es desmelenen i aboquen totes les seves fantasies sense cap mena de limitació ni fre. La il·lusió que l’Onze de Septembre genera en certes persones sembla que els faci recobrar aquell anhel nadalenc, aquella innocència infantil en la que tot és possible i res podria fer creure que hi ha res més enllà de la màgia aparent.

Avui llegia l’últim d’aquests episodis en boca del Conseller Felip Puig, en el qual només li calia dir que en una Catalunya independent les autopistes es quedarien sense peatges o que els catalans i catalanes tindrien dret a una vida sexual digne.

1378132983_0

La il·lusió col·lectiva és imprescindible per emprendre processos de canvi profunds, però de la mateixa manera que aquesta resulta necessària per a la mobilització, no pot ser la justificació per a la normalització d’arguments buits de continguts i crides fantasioses.

Afortunadament hi ha col·lectius que ens brinden l’oportunitat d’accedir a dades i arguments basats en l’estudi i l’anàlisis (encara que aquests tampoc gaudeixen de la capacitat de predir el futur), així com de grups que ens ofereixen el fruit de la seva vigilància dels mitjans per comprendre millor qui ens diu què i de quina manera. I hauria de ser dels elements que de les seves tasques i la de molts altres ens que la societat civil  i el Govern deurien de prendre les energies per projectar el futur nacional que desitgem.

Esperem que els polítics madurin aviat i deixin d’escriure cartes als reis i comencin a prendre’s seriosament la construcció d’un país que respongui a les necessitats dels seus ciutadans.

Tard o d’hora hauran de comprendre que per molta voluntat i desig, les metes necessiten quelcom més que patges, camells i estrelles d’orient per assolir-se.

l’Optimista

La Opinió de Qui?

De tant en tant val la pena deixar-se caure per l’Observatori Crític del Mitjans Media.cat, doncs sovint hi trobem articles, informes i propostes interessants que van més enllà del relat de certes qüestions informatives. Dedicant atenció a analitzar com es transmeten les dades i plantejar què hi pot haver al darrera.

Avui volem aprofitar per presentar-vos l’Informe Qui són els que ens marquen l’opinió? Publicat el Març del 2013 per la Laia Altarriba i Piguillem. D’entrada us recomanaria que hi dediqueu uns minuts i xafardegeu algunes de les dades que hi apareixen, però si us fa una mica de mandra, aquí us deixo un petit resum de les dades que m’han semblat destacables:

  • L’opinòleg amb més presència és José Antich, seguit en el podi per Pilar Rahola i Josep Maria Espinàs.

Top10Opinió

  • “De manera esquemàtica, podem dir que aquests opinadors que influeixen en la manera de pensar de la població són majoritàriament homes, amb formació universitària, amb una feina estable i amb ingressos força superiors a la mitjana de treballadors.
  • El 72% dels 50 opinadors més influents són periodistes i/o escriptors. No n’hi ha cap que treballi al sector de la indústria, de la restauració, del comerç, del turisme o a l’agricultura. No n’hi ha cap que tingui formació científica.”

  • “Només el 20% són dones, només hi ha una dona en el Top10.”

Opinió dones

  • El 60% van néixer a la província de Barcelona (la immensa majoria en ciutats).”
  • Tres quartes parts tenen entre 40 i 60 anys.”
  • Top10: Estan majoritàriament d’acord (el 90%) amb les polítiques econòmiques de retallades i austeritat i consideren que no hi ha cap alternativa possible per evitar-les.”

 

  • Hi ha dos grans grups de mitjans de comunicació que acaparen la presència d’aquests opinadors:
    •  Grup Godó: 14 opinadors dels 20 amb més punts participen a algun mitjà del grup (70%)
    •  CCMA: 11 opinadors dels 20 amb més punts participen a algun mitjà del grup (55%)

OpinióopinionsTOP10

Aquestes només són algunes de les moltes observacions que ens poden ajudar a entendre millor quin és l’estat general de la opinió pública i les dificultat que a vegades ens sorgeixen a l’hora de promoure idees noves o propostes diverses. Per motius de salut democràtica i social caldria tenir ben presents aquestes dades i mirar de proposar alternatives a la concentració de les fonts d’informació a mans d’una minoria per molt pública que sigui (en el cas de la CCMA).

La Llibertat d’opinió sense opcions diverses ni amb una perspectiva d’afavorir la redistribució de l’espai comunicatiu no és més que una mera il·lusió.

l’Optimista