Jihad is the new black

Tot i que la darrera enquesta del CIS ens presenta un rànquing de preocupacions en el que l’atur ocupa la primera posició i  – per ordre decreixent – l’acompanyen la corrupció, els problemes de caire ecònomic, els relacionats amb la classe política i, rematant el top5, hi apareixen la sanitat i l’educació; els diversos governs ens tenen acostumats a buscar estratègies per desviar l’atenció. Mecanismes que, acompanyats del ja habitual seguidisme acrític mediàtic, ens porten a un reguitzell de portades i tertúlies que es dediquen a tot menys a analitzar algun d’aquests eixos.

Com a exemple estrella dels darrers anys: la crisis generada per l’onada d’impagaments d’hipoteques, de descoberta de clàusules abusives, de complexes d’habitatges buits, etc. Una crisis que podria haver donat per treballar sobre la fallida d’un sistema, la missió del qual hauria d’haver estat procurar habitatge digne i assequible a la ciutadania, i que només ha servit per garantir els beneficis i la supervivència de determinades iniciatives empresarials i bancàries. Una crisis però, que ha donat lloc a l’emergència d’un dels moviments ciutadans més destacables de la història del nostre país: la PAH. 

Davant l’immobilisme de les administracions, la Plataforma ha permès que moltes ciutadanes accedissin a l’informació necessària per fer respectar els seus drets i per exercir el poder que els representants municipals i parlamentaris no han volgut exercir. En front d’això, quina ha estat la reacció de les institucions? I dels mitjans? Hi ha hagut un anàlisis i del problema i una projecció de com es pot modificar aquest sistema que s’ha mostrat ineficaç? Des de la meva esbiaixada percepció s’ha dedicat molta més tinta als debats relacionats amb els mètodes de protesta: ocupacions, tancaments en oficines bancàries, scratches, etc. I a la seva pretesa relació amb ETA que a una altra cosa. ETA i el nazisme han estat l’eina definitiva per rematar qualsevol debatconeixeu la Llei de Godwin?-.

Sembla que alguns dels genis que corren pels passadissos de les nostres institucions han decidit que ja no té recorregut seguir estirant del fil de la lluita armada basca. Que ja no val la pena mantenir las dos líneas de investigación acébicasExcitats i extasiats, un grup d’assessors corren per la seu del partit, triunfants. Han vist la llum, creuen haver trobat la fòrmula per perdurar uns quants mesos, sinó anys, sense haver d’afrontar les preocupacions de la ciutadania. Salten i brinden entusiasmats units per un sol clam: Jihad is the new black! 

l’Optimista

Nota semàntica: the new black

Llarga vida a la Sàtira!

Quan determinats personatges públics – ja sigui pel seu paper en l’àmbit de la cultura, l’espectacle, la política, etc.- decideixen carregar contra humoristes i mitjans satírics perquè es senten ofesos, es produeixen aquells moments de claretat en la que és més fàcil percebre la mediocritat del Món que es representa a través dels mitjans de comunicació generals o en les institucions.

Mentre la gent o la informació navega pel canal formal, el nivell de crítica o reflexió sobre els continguts o la manera en com es comunica sol ser bastant superficial. Només cal repassar la cruesa i la total falta d’empatia i mesura amb la que s’ha tractat l’accident aeri als Alps o la lleugeresa amb la que alguns telenotícies reprodueixen audiovisuals carregats de violència i sense cap mena de tractament informatiu que permeti justificar perquè la nostra sensibilitat s’ha de veure atacada d’aquesta manera.

descarga

Llavors, si en el pla formal, on se suposa que hi ha esforç per actuar dins uns codis i uns valors respectuosos i desitjables, es permet que es reprodueixi tot això sense crítica per part dels qui en participen excusant-se en el pretès interès informatiu i la llibertat d’expressió, com és que en el pla informal, de l’humor i de la sàtira les respostes dels protagonistes implicats són tan dures? descarga

És en aquestes escenes on es pot veure amb facilitat com ha perdut la qualitat informativa tot allò que se suposava que intentava tenir-la, i en canvi, en aquells àmbits on semblaven amagar-s’hi tan sols riures i ximpleries i acabem trobant informació clara i directa del Món en el que vivim. Des del sarcasme i la ironia és molt més còmode reflectir les pràctiques interessades o infantils de determinats polítics, la supèrbia d’esportistes o artistes, etc. És a través d’aquest vel on ens sentim segurs per despullar tot allò que en el pla formal ens provoca i ens desagrada. I segurament aquesta darrera connexió és la que ens resta per convertir aquest humor en alguna força transformadora. Comprendre que ens en riem perquè no ens atrevim a afrontar-ho en el nostre dia a dia, perquè no acceptem que aquella burla parla també de nosaltres, i que en el riure -sovint desmesurat- escapem de l’oportunitat de prendre’n la responsabilitat i canviar-ho.

Sigui com sigui, mentre arriba o no el moment d’emprar aquests somriures destensionadors per encarar el nostre dia a dia, val la pena seguir comptant en mitjans com el Benegre.cat i El Mundo Today per seguir sucumbint a les rialles que ens generen els nostres límits i prejudicis. Llarga vida a la sàtira! 

l’Optimista

Una mirada Pikara

En els darrers mesos, provinents de diversos àmbits, m’han anat caient als ulls diferents articles que no m’han deixat indiferent i que compartien un denominador comú: publicats a Pikara Magazine. Una revista digital que va camí de paperitzar-se, nascuda al 2010 al País Basc i que es presenta com a un mitjà que propone un periodismo de calidad, con perspectiva de género, protagonizado por personas e historias que rara vez aparecen en los medios. Tratamos todos los temas sociales y culturales que te interesan con un enfoque distinto: incisivo, inclusivo, comprometido, transgresor y disfrutón.”

logo_pikara

No cal més que passejar-se per algunes de les propostes que habiten per la web per començar a sentir aquelles veus que delaten com d’establertes estan determinades assumpcions que donen força a les discriminacions per raó de gènere, orientació sexual…  Només necessites resseguir alguns dels titulars perquè arribin aquelles preguntes: Però això què hi té a veure amb la discriminació de gènere? D’això parlen? que maleducades! Això que explica és normal, què es pensava que li passaria quan va dir-fer-reaccionar així? Tot un seguit de crítiques que no fan més que delatar algunes de les rigideses que acompanyen la nostra manera de percebre i entendre el Món en el que vivim, que evidencien les nostres dificultats a l’hora de conviure amb tot allò que no contemplem com a normal. 

Sense fixar-nos en la diversitat dels temes que s’aborden des de la perspectiva de gènere -algunes pensarien que hi ha temes que estan totalment deslligats d’aquesta-, obviant l’estil amb el que s’hi escriu que ens permet entrar en aquest espai -sovint hostil- d’una manera fresca i atractiva, inclòs passant per alt la valentia de llençar un mitjà que inverteixi en donar veu a tot aquest Món de silencis. Sense voler reconèixer tot això, ja valdria la pena que la Pikara seguís publicant-se. Només pel xoc que suposa llegir articles que naturalitzen parlar de sexe, cultura, religió, identitat… de manera inclusiva i transversal ja està més que justificada la seva existència, només pel fet de tenir un mitjà que s’atreveix a nombrar totes aquestes realitats que queden ocultes, tan sols per permetre’m a mi, veure com de difícil m’és escriure masturbación lesbofeminista ja resulta imprescindible tenir una publicació d’aquest ordre.

Des d’aquí una crida a l’atreviment i a permetre que la mirada Pikara es passegi per les vostres neurones. Algun que altre renec de disconformitat i disgust serà inevitable! 

l’Optimista

Hiperlíders, Hiperespectadors

Serà una necessitat dels mitjans de comunicació per tal de centrar i construir relats i notícies que siguin més fàcils d’encabir en els seu formats informatius. O potser serà per l’excepcionalitat d’un moment, que requereix de la projecció de figures que juguin aquest paper de protagonismes intensos i intensius. O qui sap, si la raó rau en una base social i ciutadana que es mostra impotent i incapaç d’autoerigir-se com a persones amb les habilitats i el poder suficient per exercir un paper més enllà de la mera observació, passiva, consultiva i no implicada. El més probable és que sigui una mica per tot, i per moltes altres coses que ni tan sols em venen al pensament. 

Sigui com sigui, el que no es pot obviar és la reproducció una i altra vegada d’una sobratenció desmesurada al líder. Al líder, i a la massa que l’acompanya. Encara que aquesta mai és interpelada directament. Se la mostra, oculta, quantifica i disfressa.

Gerard Stolk - stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen https://www.flickr.com/photos/gerardstolk/5042803948/in/photolist-8FBFVE-ajQ5zS-7Smeyb-agwz7Z-agzm7S-5di7Cx-f9BPe7-6UPmjm-8erxh4-8xu9P2-8wouDL-6oAv39-dKfiJy-8aJd6j-71ozdU-71jz4Z-aaTfPy-f9oAEP-84L1g5-8aJcTQ-4Y2WkD-f9nDG4-eeij2D-jZGQb7-71jJkH-6gnSK9-84L1bS-83qASn-dui81P-4LFB3H-dyyimz-cPecF9-9xcuCw-71jgq2-eSVDnQ-97MPY9-97JzXx-97JFTT-8qcsVx-6UKhFK-49Xcvf-6UKhng-6UPnd5-ezzuoh-ezzC7E-ezwmAv-ezzzfo-ezsHsS-4QtcnK-Dmpji

Gerard Stolk – stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen 

Com en les pel·lícules sobre batalles d’edats antigues, primer es mostra el volum de les tropes -les masses- que s’aglutinen a cada causa. Després els reis, generals o polítics negocien en funció de les perspectives que la convocatòria de la massa ofereix. I de la mateixa manera que en el cinema, mai sabrem quins són els dels membres d’aquesta gent, les seves històries, ni preocupacions ni motivacions per ser allí. D’igual forma només coneixerem els noms i les cares d’aquells qui empraven la seva capacitat de convocatòria per assolir determinades fites, els líders.

Però lluny de voler tornar a submergir-me en els secrets de la massa, aquest cop no vull més que fixar la meva atenció sobre com els mitjans construeixen una i altra vegada aquesta figura, per molt que representi moviments i col·lectius definits en base a una organització apersonalista. Mirem on mirem, sigui els procés que sigui, topem amb aquesta limitació, amb aquesta focalització extrema que impedeix percebre amb claredat el qui, què i com d’allò que esdevé en el nostre entorn. 

Des de l’abús reduccionista del Mas-Junqueras del futur parlamentari de l’independentisme, passant per les simplificacions del valor i la diversitat de les mobilitzacions ciutadanes en pro del dret a decidir en la veu de Carme Forcadell, fins a la pèrdua de la veu i quasi l’existència de la PAH des que Ada Colau n’ha deixat la figura de portaveu -en favor en termes d’atenció per Guanyem BCN-.

En tant que cada volta ens trobem amb una incapacitat més evident de construir els nostres propis relats sobre el que passa en el nostre voltant. En la mesura en que més enllà del que veiem, escoltem i llegim en els mitjans de comunicació massius no ens atrevim a preguntar i descobrir què és el que succeeix. I en tant que defugim la possibilitat de participar i fer-nos coresponsables de les notícies i els fets que ens envolten. No ens quedarà una altra opció que restar a les tribunes i les grades de l’espectacle mediàtic. Convertits en hiperespectadors sense més espai que el just per opinar entre fotograma i fotograma, d’exclamar, riure o plorar entre una i altra pausa publicitàriaNomés hi haurà lloc per viure una realitat en la que el nostre paper no va més enllà de moure’s al ritme dels talls de veu i els reportatges sobre aquests líders que esdevenen ‘hipers’ magnificats pels focus i els micròfons. 

En el moment en que prenguem la determinació de pujar a l’escenari i ocupar el plató, descobrirem que poc hi havia d’excepcional en aquests personatges, a la vegada que descobrirem que lluny de les llums i les cridòries hi ha alguna cosa més important i necessària que aquests individus: Nosaltres i el Món. 

l’Optimista

 

Podemos, catalanament obviat.

Així com en d’altres ocasions s’ha posat èmfasi en l’intensa cobertura que rep Podemos en els mitjans de comunicació de nivell estatal, un dia després d’una de les fites centrals en el procés de construcció d’aquesta nova força política, resulta xocant la manca d’atenció que rep aquest esdeveniment en els principals mitjans de comunicació d’àmbit català. 

Algú argumentarà ràpidament que no és un tema que atengui la realitat política d’una Catalunya immersa en aquest moment d’ebullició independentista, encara que justament és en aquest aspecte on la consolidació d’un fenomen com Podemos podria jugar un paper que canviés els posicionaments dels diversos actors catalans, així com de l’electorat. Per què Podemos podria canviar sensiblement el valor de les opcions unionistes? 

descarga

Un dels arguments sobre els que es fonamenta la major part de la maquinària propagandística del “Sí Sí” és que no hi ha opcions de treballar per un país més just en el marc de l’estat espanyol. Diagnosis fàcilment digerible gràcies a la falta visibilitat dels posicionaments d’IU, així com el procés d’immolació que viu el PSOE-PSC. Si Iniciativa – EUiA i el PSC no tinguessin més por que una pedregada a l’ascens del partit que lidera Pablo Iglesias, la seva millor base sobre la que fonamentar una posició netament diferenciada a la de CiU i que respondria a les seves sensibilitats socials i ideològiques, esdevindria la millor opció teixir vincles i manifestar de manera oberta l’ascens d’aquest moviment polític com a símptome del procés de canvi i transformació que pot estar vivint Espanya i en el que Catalunya hi podria tenir un reconeixement diferent.

Això, sense valorar el possible pes electoral que pot arribar a tenir PODEM a nivell Català.

Però més enllà de l’impacte que podria tenir aquesta força política enmig del procés polític que vivim, la constitució d’aquest partit hauria de merèixer per si sola una presència notable en els mitjans més enllà de les valoracions superficials sobre els seus líders i els seu rol. Quantes vegades sorgeixen forces polítiques noves amb un potencial electoral com el que rep Podemos a les enquestes? I d’aquestes, quantes els moviments protagonistes obren un procés de construcció basat en una participació que barreja el treball presencial amb l’expressió virtual? No és notícia un partit que ha registrat més de 100000 persones en un mes escàs -l’ANC en té uns 50000-? 

Llastimosament, davant d’esdveniments d’aquests tipus és on es pot arribar a percebre amb més claredat els excessos d’uns mitjans de comunicació, públics i privats, que semblen no voler veure més enllà de l’eix independentista. Que parlin després, de l’excepcionalitat de Catalunya com a país rigorós i objectiu.

l’Optimista

 

Futbol, l’excepció que confirma la regla?

Habitualment escoltem i fins i tot reproduïm aquell discurs o teoria que parla sobre la impossibilitat de tirar endavant certs projectes de caire social, científic o artístic perquè no són capaços de generar prous recursos per si mateix. Diuen les males llengües que, al ser deficitària està condemnada a esdevenir una activitat marginal o en tot cas subetidada a la caritat o la voluntat d’uns pocs.

No costa massa estar d’acord en el principi fonamental d’aquesta teoria: d’on no n’hi ha no en raja. Ara bé, el fet que per si sola no produeixi els recursos materials necessaris per sostenir-se, no implica que no es puguin emprar els recursos d’altres activitats més productives per finançar-ne d’altres de necessàries però menys lucratives. I si hi ha un exemple que mostra amb contundència com hi ha esdeveniments que sense generar el que gasten es mantenen i ocupen espais centrals de la nostra realitat quotidiana, aquest és indubtablement el futbol.

images

No hi ha un sol equip de futbol professional d’aquest país que no tingui una quantitat de deutes més que considerable, tan amb entitats privades com amb administracions públiques. Si durant anys i anys els clubs han acumulat i segueixen acumulant en molts casos un volum important de deute, com és que segueixen ocupant una part fonamental de la nostra realitat quotidiana? Sí sí, la resposta és òbvia i clara, és la voluntat i l’interés de tothom qui en forma part d’aquests cercles el que aconsegueix que aquest fet no esfondri aquest espectacle de masses. I per descomptat, el fet que aquestes persones amb tal determinació gaudeixen de l’accés a les fonts de finançament i dels ens que haurien de regular-los. 

M’agradaria saber quin projectes i quines possibilitats serien capaces d’obrir totes aquelles persones afectades per la màxima nombrada al principi del post i per la qual no poden guanyar-se la vida dignament duent a terme les seves competències. M’encantaria saber el que serien capaces de fer amb tal possibilitat d’endeutament, amb la tranquilitat de saber que ningú els exigirà més del que puguin en cada moment. I per descomptat, em fascinaria veure com els mitjans de comunicació i les institucions públiques reverencien i atenen als científics, artistes i treballadors socials del nostre país com veneren als futbolistes. 

l’Optimista