Quan l’alternativa es Consolida.

El passat dissabte 09 de Març, Can Ninetes i l’Espai Marfà van acollir la celebració de les 2ones Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni. Des de les 09:30 del matí fins ben entrada la nit més d’una cinquantena d’activitats i tallers van omplir completament els espais i sales del centre cívic.

Manualitats, mecànica, música, dansa, i un llarg etcètera de propostes van convertir la diada en una autèntica demostració de vitalitat i d’empenta. Un crit que amb una veu clara i contundent reclama  un protagonisme actiu i decidit de la ciutadania davant les dificultats i els reptes que l’actualitat ens presenta.  I ho reclama de la millor manera possible: reivindicant les capacitats i les possibilitats de cadascú, recordant amb força que tothom té capacitats i habilitats gents menyspreables, i que tothom té necessitats les quals no han de ser satisfetes per força a través del mercat.

Captura de pantalla completa 03042012 043209 p.m. (1)

Mentre les estructures administratives i d’estat s’entrenen a mostrar-se les vergonyes i corrupteles, a obeir de manera acrítica els dictats de la Unió Europea i a despreocupar-se de manera clara dels efectes de les seves polítiques d’ajust pressupostari,  la ciutadania s’organitza i comença  a prendre consciència que esperant no es solucionarà res i que tots, absolutament totes, podem aportar el nostre granet de sorra per promoure el canvi.

Jornades com la d’aquest Dissabte serveixen per celebrar que ho podem tot i que no som pocs els que ho creiem. Gràcies a tothom qui va fer possible la realització d’un esdeveniment lúdic, festiu i plenament reivindicatiu.

Chapeau per l’organització i tots els que en algun moment en van voler formar-hi part.

El Banc del Temps ja és més que un pot ser.

l’Optimista

La moneda que no té preu.

A Girona hi ha una iniciativa social que cada dia creix i que jorn rera jorn té més adeptes. Des que fa uns anys i aixoplugat per l’Associació de Veïns de Pla de Palau, es donés vida al que seria el primer Banc del Temps de la ciutat, la proposta ha anat prenent forma i evolucionant tan qualitativament com quantitativament.

Actualment hi ha 3 Bancs del Temps a Girona: BdT Pla de Palau, BdT Pont del Dimoni (Santa Eugènia i Sant Narcís) i el BdT de Montjuïc.  Els dos primers amb seus als respectius centres cívics barrials  i el tercer al local de l’Associació de Veïns corresponent. Junts sumen més de 500 socis que intercanvien serveis i treballs a canvi d’un recurs al qual tots hi tenim accés en igualtat de condicions: el temps.

KONEKTA

montjuicPerò els Bancs del Temps són molt més que simples borses de persones que indiquen què poden oferir i què necessiten. L’intercanvi i el temps només són mers instruments.

Aquestes entitats, a més, programen tallers, cursos, grups de conversa en idiomes, passejades, grups de reforç escolar, etc. Donen suport a altres entitats barrials que pot ser necessiten de mans voluntàries per organitzar els seus actes. I el que és el més important, a mesura que la seva tasca evoluciona i creix, els Bancs del Temps esdevenen un dels eixos de vertebració comunitària més importants a la ciutat.  Doncs són espais on persones de diversos àmbits i formacions interactuen, i a través de l’intercanvi, construeixen aquests vincles tan importants i necessaris per a la constitució d’una vida social sana i preparada per afrontar els reptes comuns.Tot, sense la mediació dels diners, sense els criteris d’accés basats en la capacitat de pagar més. Sinó amb la llibertat d’oferir, proposar i demanar segons els interessos i les possibilitats de cadascú.

bdtplapalau

Lluny queda l’escena dels Bancs del Temps Gironins de l’utopia d’una ciutat fraternal en la que tothom brinda el que pot en funció de les seves possibilitats.  Però tampoc ho pretén ni ho assumeix com a propi. L’objectiu d’aquesta eina no és altra que l’estímul del suport mutu, de la proposició de nous espais de relació lluny dels criteris de mercat i l’enfortiment dels vincles interpersonals cada cop més deteriorats.

Ja és hora de valorar en què i a qui volem dedicar el temps que omple els nostres dies. Invertir-lo en una o altra activitat, tal com molt bé expliquen els defensors del consum responsable, marca la diferència.

l’Optimista

La CUP i la Voluntat de Transparència.

“La Veu del Carrer” és com es titula el blog del Grup Municipal de la CUP a Girona. Tota una declaració d’intencions de la qual se’n desprén un diagnòstic que cada dia que passa es fa més pal·lès: l’abisme que separa la quotidianitat dels ciutadans de l’esfera de les decisions polítiques.

Podríem enredar-nos en un debat sobre si realment la CUP és capaç de transmetre les preocupacions de la societat gironina a l’Ajuntament. O divagar sobre si el sistema de partits ho permet. Però l’objectiu d’aquest blog és destacar totes les aportacions positives que des de diferents àmbits ens permeten encarar el dia a dia de manera positiva i optimista. I per tant, deixarem que siguin els altres mitjans qui remenin i problemativitzin sobre aquests dubtes mentre dedicarem les pròximes línies a resaltar aquell aspecte que col·loca a la CUP a l’avantguarda de la construcció d’una política municipal diferent: la Voluntat de Transparència.

Concloguem o no que aquesta formació política aconsegueix fer arribar de manera representativa el sentir de la gent a l’Ajuntament de Girona, el que  podem afirmar amb rotunditat és que són la veu de l’Ajuntament al carrer. La CUP és dels pocs partits, sinó l’únic, que s’ha llençat sense temors a la realitat 2.0. I no com la majoria de polítics d’aquest país, no entenén aquests nous recursos com una nova via per seguir difonguent missatges de manera unidireccional durant la campanya electoral.

Tan des dels càrrec electes (cal destacar especialment en l’activitat d’en Jordi Navarro a la xarxa), com des d’altres punts de l’estructura del partit, la CUP interactua en el dia a dia de les diferents xarxes socials de manera còmode i desacomplexada. Allà on la Candidatura és present, obren una finestra. No importa que sigui en el Ple de l’Ajuntament o en una Festa Major.

Podríem perdre’ns en una iressoluble discussió entorn de si aquesta conducta es basa en mer propagandisme o si realment  existeix la voluntat de relatar el dia a dia de la formació. Sigui com sigui, aquest partit està conseguint el que el periodisme fa anys que va deixar de fer: investigar, fiscalitzar i comunicar el que succeeix entre bastidors.

El primer pas per dil·luir l’abisme que separa el Ple de l’Ajuntament dels ciutadans de la ciutat és fer visible el que allà dins hi succeeix. I no només  a través de documents oficials, sinó a través dels mitjans de comunicació que permetin fer arribar al màxim de la població el relat del que hi passa.

És per això que ens anima veure com és un partit el que ha prés la determinació de trencar els silencis que envoltaven l’activitat municipal. I desitgem que aquest només sigui el primer passet cap a uns processos de decisió política més transparents i que ens permetin sentir aquesta institució de la ciutat com un ens propi i en el que hi tenim alguna cosa a dir. 

l’Optimista

Reflexió angelical. Les Veus de la Ciutat (2).

La primavera comença a despuntar, i són els raigs del sol qui amb força i sense pietat repelen les ombres i les tristors de tots els raconets de la 3 vegades immortal capital catalana.  Tots? tots no! Allà dalt, a les altures, en un dels observatoris més privilegiats de Girona, al capdemunt del campanar de la Catedral hi ha qui sembla no sentir l’empenta de la nova estació que arriba. 

Encara que la llum diürna es desplega ufanosa al llarg de l’immens àngel que corona el punt més alt del temple, en el rostre d’aquest no són ni somriures ni espurnes d’alegria el que es desprenen. Ans el contrari, el seu pètric mirar destil·la un clar neguit que el colma. Neguit que ha portat als corresponsals d’aquest mitjà ha enfilar-s’hi per poder copsar de viva veu els sentirs d’aquesta atalaia de la ciutat.

Immersa en un diàleg intern, l’escultura angelical anava esbossant a cops de veus  els seus neguits:  ” Diuen que volen obrir una gran botiga de mobles a la ciutat. Sembla una bona oportunitat per estimular l’economia de la ciutat, oi? Necessitem crear ocupació. Ens cal una nova botiga de mobles? No ho sé.  Però hem d’estimular el creixement! l’ocupació! hem d’aturar el drama de l’atur! Però i si aquest gran negoci desplaça als altres que ja funcionaven a la ciutat? i si els llocs de treball que crea en el seu si són compensats negativament per la destrucció dels negocis que no podran competir-hi? No et preocupis! sabran comptar què ens beneficia més. I com ho calculen això? Doncs, no ho sé, ells tenen els seus indicadors, el PIB i aquestes coses! Així saben si es produeix més o menys. Produir? però produir el què? Produir! Produir és produir! fer diners! és del que es tracta oi?

I enmig del batibull de pensaments d’aquell observador gironí, l’Optimista no ha pogut evitar recordar les paraules del que fou candidat a la Presidència dels Estats Units d’Amèrica, Robert Kennedy:

El nostre PIB, en els seus càlculs té en compte la contaminació atmosfèrica, la publicitat del tabac i les ambulàncies que van a recollir els ferits de les nostres autopistes. Registra els costos dels sistemes de seguretat que instal·lem per protegir les nostres cases i les presons on tanquem els que aconsegueixen entra-hi il·legalment. Significa la destrucció dels nostres boscos de sequoies i la seva substitució per urbanitzacions caòtiques i descontrolades. Inclou la producció de napalm, la d’armes nuclears i la de vehicles blindats que fa servir la nostra policia antiavalots per reprimir els esclats de descontentament urbà. Recull(…) els programes de televisió que exalten la violència per tal de vendre joguines als nens. El PIB, en canvi, no reflecteix la salut dels nostres fills, la qualitat de la nostra poesia ni la solidesa dels debats polítics ni la integritat dels nostres representants. No té en compte el nostre valor, saviesa o cultura. No diu res de la nostra compassió ni de la dedicació al nostre país. En una paraula: el PIB ho mesura tot, tret d’allò que fa que valgui la pensa viure.”

Hi ha iniciatives, empreses i activitats inquantificables. I no per això deixen de ser necessàries, ni deixa de ser important valorar-les i tingudes en compte. Des de l’Optimista intentarem reflectir diverses d’aquestes activitats invisibles que justament, al no ser quantificables, promouen tot allò que fa que valgui la pena viure.  

L’Optimista

La Patagonia Chilena existe y resiste.(1)

L’Optimista obre una nova secció que ens comunicarà regularment amb els diferents processos que en la línia del que aquest blog vol difondre, es succeeixen a l’altra vora de l’oceà Atlàntic, a l‘Amèrica Llatina. Amb la participació de col·laboradors i sobretot amics i amigues que des dels seus llocs ens faran arribar els diferents processos de construcció i resistència local que s’esdevenen al llarg dels Andes.

El puente Aysén.

El 14 de febrero 2012, el puente colgante más largo de Chile, que une las dos orillas de la ciudad de Puerto Aysén es bloqueado por más de 100 pescadores artesanales, uno de ellos, de voz clara y decidida, pelo y rostro mojados por la fría lluvia Aysenina pronuncia un discurso memorable: BASTA es la palabra que Iván Fuentes repite al inicio de cada línea. Debajo del puente, en el río, las aguas bajan turbias.

Han bloqueado el puente que en vez de conectarlos con el país y el fantasma del progreso, los conecta con el saqueo, la desigualdad y el abandono. Un puente por donde salen los recursos y entran la pobreza, la contaminación, el hambre, la desigualdad y la mentira.
Un puente que cuelga sobre la vergonzosa corriente de la política chilena y se convierte, ante la insensibilidad del gobierno, en un campo de batalla donde se enfrentan el pueblo, la clase media y la pequeña burguesía en contra de una clase política represora, ineficaz e incapaz de comprender que este movimiento social los ha sobrepasado y ellos parecen no querer enterarse.

Y es que un puente no puede sostenerse de un solo lado, pues la decadente orilla del modelo nacional, centralista presupone la desaparición de la otra orilla donde resisten las peculiaridades regionales y culturales. Esto no es menor, la revolución Aysenina revela una realidad cultural que se ve aumentada gracias a la pobre infraestructura que la mantiene aislada del resto del país. Son los patagones los que se reconocen, se reflejan en los otros patagones bajo el irresistible lema “tu problema es mi problema”. Un sentimiento de unidad, un consenso total que los políticos dirigentes se esmeran en desmentir y ocultar.

Hoy, a más de 3 semanas del inicio de esta revolución, no sólo hay más de 2000 pescadores artesanales, si no que es la región completa la que vocera a las espaldas de Iván. El gobierno ha perdido la batalla, a pesar de sus malas jugadas comunicacionales, el puente se convierte inevitablemente en el símbolo que condensa esta lucha, es la frontera que ha impuesto el pueblo para no dejar pasar el despotismo de un sistema que sólo viene, les quita y nada les ofrece.

Después de muchos días, hoy el puente esta libre nuevamente, mudo e imponente, esperando,…… sin embargo los ciudadanos de la Patagonia ya saben que solo mirando el puente sabrán de sus sueños. 

Gabriela Azócar Heise
Aysenina y Patagona

L’Optimista