Haurem de respondre

Qui sap quan i davant de qui. El més probable però, és  que algun dia haurem de respondre de la nostra conducta al llarg d’aquestes dècades que enceten el mil·lenni i que brinden de tot menys esperança. Vés a saber si viurem prou o si els canvis seran prou ràpids com perquè haguem de fer-ho a viva veu, o en tot cas els caldrà als historiadors fer-ho.

Sigui com sigui algun dia caldrà reflexionar i exposar com ha estat possible el moment que estem vivint. Com és possible que tot i els coneixements i les certeses que tenim entorn del canvi climàtic i la degradació express del medi ambient seguim palplantats i inoperants.

S’haurà de parlar sobre la incapacitat de defensar la democràcia, de la incapacitat de reconèixer que els dissenys parlamentaris necessiten revisar-se i evolucionar, que no hi ha models perfectes ni acabats, i que la representació política i el govern no pot perdurar massa temps en les mateixes persones. Algú haurà d’explicar perquè ens conformem en viure sota la tutela d’uns partits polítics que destil·len sectarisme per totes bandes.

I com no, algun dia algú haurà de respondre, qui sap si sotmetre’s a judici, per facilitar la mort de milers de persones a les ribes del Mediterrani, per promoure la instal·lació de camps de concentració al llarg de les fronteres de la Unió Europea. Algú haurà d’explicar perquè preferim vulnerar els drets adquirits a dins de la Unió en nom de la seguretat en comptes de sortir a defensar-los allà on ni tan sols són reconeguts.  De la mateixa manera que alguns hem sentit a les classes d’història el retret a les potències mundials per permetre que Franco completés el cop d’estat, algun dia s’escriurà com es va preferir no intervenir a Síria i en d’altres països en pro dels moviments democràtics, deixant-los a mercè dels règims autoritaris precedents i de les noves amenaces extremistes.

Algun dia, ens tocarà respondre, cap cots, davant els dits acusadors del futur. Ens assenyalaran incapaços d’entendre com vam permetre que tot això passés, com vam eludir de tal manera la nostra responsabilitat. Com fou possible, que ens mostréssim tan incapaços, submisos o insensibles, davant de tant de cinisme.

Si no comencem a mostrar compromís amb el nostre moment i el nostre lloc, algun dia haurem de respondre.

Anuncis

En quin Món vius?

Hi ha dies, per no dir tots, en que un es lleva i no té molt clar quin és el Món que l’envolta. Si llegeixes els diaris, o encara més dramàticament si caus en la temptació d’encendre la televisió, pots quedar commocionat durant hores amb tota la degradació, sang, fetge i destrucció que hi pots trobar. El Món en flames, els poderosos impunes i els pobres a pedrades i trets entre ells. Depèn del mitjà pot variar una mica l’orientació i el subratllats dels conceptes clau de cada notícia, però en general tot fa pudor a socarrim.

SCAN0001

Nosaltres mateixos no restem exempts d’aquesta mena de sumatori de realitats paral·leles. No només s’esdevenen a través dels altaveus mediàtics sinó que entre les persones amb les que convivim sovint sembla que no toquem el mateix sòl amb la planta dels nostres peus. Un fet que ens il·lusiona pot desencadenar tot un seguit de mostres de rebuig, així com idees i successos que ens molesten són motiu de gaudi i passió per d’altres. I no pot deixar de resultar-me curiós que davant tot aquest ventall d’exemples que a diari ens ensenyen que podem interpretar tot el que ens circumda de diverses maneres, alguns encara s’esforcin en defensar de manera ferotge la seva visió. Fins al punt, que adonar-se una i altra vegada que hi ha gent que no veu el Món de la mateixa forma els sulfura i fereix.

És com si davant del dibuix d’un nen de cinc anys ens enfurisméssim en descobrir que l’infant no ha plasmat allò que jo voldria de la meva figura. Com si davant de la cara somrient i els cordons ben lligats d’unes bambes de futbol amb un tacs de quinze centímetres preferís horroritzar-me per tenir un tronc desproporcionat i una papada de gripau.

No estaria de més que algun dia féssim l’exercici i l’esforç d’escoltar i atendre el que expressa el nostre entorn sense enquistar-nos en destacar que això o allò no coincideix amb el que nosaltres esprem, percebem i creiem. Potser per una estona arribaríem a comprendre una mica de què va tot això de viure en un Món inevitablement compartit amb d’altres persones i éssers vius. I encara que habitualment ens neguem la possibilitat d’acceptar aquesta realitat tant variada, qui sap si així, aconseguiríem apreciar aquelles diferències que ens fan diversos i que permeten que siguis com siguis, trobis el teu Món en el de tothom.

l’Optimista

A cop de pedal

Sovint queiem en la temptació d’assumir que en el Món poc queda que ens pugui sorprendre, que ja ho hem vist tot, que podem accedir arreu sense masses dificultats. La cursa tecnològica i el despilfarro fòssil – en forma de mitjans de transport- ens ha permès envoltar-nos d’una boireta que ens cega. Una grisor que ens impedeix veure més enllà del que els mitjans de comunicació ens expliquen que és el Món i ens instal·la en la percepció que el planeta se’ns ha fet petit i accessible.

pedal

Per fortuna encara queden viatgers i viatges com els que en Gerard ens narra a través del seu blog. Aventures i experiències que desfan tot aquest tel d’immediatesa, aquesta creença que empetiteix el Món i ens pot amagar aquells camins que encara ens queden per explorar i que no podem ni imaginar. A llom de la seva bicicleta tenim l’oportunitat de descobrir què hi ha darrera dels grans escenaris del Món que el turisme ens ofereix. I percebre, encara que sigui dins el límits de les paraules escrites, un bri de la immensitat i la diversitat que queda fora dels focus, les guies i els camins asfaltats ben senyalitzats.

Podria dir molt més, però millor entreu vosaltres mateixos a la seva pàgina i deixeu-vos empapar per l’aventura. Descobrint que a cop de pedal, el Món es fa més gran. 

l’Optimista

Abans que peti el Món…

Abans de que peti el Món em fumaré uns quants petes… així arrencava un dels temes dels primers àlbums de Dr Calypso. Un tema, Pardalets, que repassava de manera lleugera i simple com l’avarícia i la miopia humana ens estava conduint a l’empitjorament de les condicions de vida del planeta.

Petarem o no, però potser seria interessant i desitjable treure’ns de sobre aquesta obsessió en mirar sempre cap endavant i obviar el resultat de tot el que hem fet. Aquesta por a posar en dubte allò que portem fent en els darrers temps i que és responsable de tot el que avui s’esdevé. Aquesta incapacitat de frenar les inèrcies i la facilitat amb la que la comoditat ens atrapa i arrossega. Potser així deixaríem d’estirar d’aquest fil que mai ens porta allà on ens promet.

images

Habitualment centrem el Cap d’Any en els propòsits -un cop més mirant cap endavant- en allò que hem de fer. També seria interessant fer un exercici de revisió i reflexió, adonar-se d’on som i vivim, d’allò que hem fet. Potser així ens cridaria l’atenció com en la mesura que augmentem any rere any el volum de la nostra participació material en grans iniciatives solidàries, les causes per les quals lluitem no decreixen sinó que s’accentuen i n’apareixen de noves. Qui sap si així prendríem consciència que l’excés d’informació i l’extensió d’anys i anys d’escolarització i acadèmia no ha construït persones més intel·ligents i crítiques. O d’aquesta manera possiblement veuríem com a mesura que més produïm, que més tenim, més persones són apartades del privilegi del consum i aparcades a una vida de supervivència.

Podríem, per un any a la nostra vida, fer tot el contrari. Només per probar-ho, per fer una cosa diferent. Per una vegada no participar dels grans circs caritatius organitzats ni per tots aquells mecanismes de participació que venen prefabricats per les institucions. També estaria bé deixar d’informar-nos, d’entomar tot allò que es publica de manera massiva dia a dia. I per una vegada deixem de consumir, deixem de comprar de manera addictiva.

Seria curiós, per un cop, no pensar en tot allò que hem de fer. Per una vegada, simplement dedicar-se a deixar de fer tot el que portem fent darrerament, que no és altra cosa que el responsable de tot allò que avui ens afligeix.

Un cop, abans que peti el Món.

l’Optimista

En efectiu o amb Bitcoin?

A través d’una sèrie d’articles d’@andreubarnils a Vilaweb: Bitcoin, els diners del Futur? i La increïble història dels Bitcoin descobreixo poc a poc aquesta moneda virtual i complementària a les monedes gestionades per les entitats bancàries centrals de les diverses entitats polítiques.

El més impactant de tot plegat resulta la progressió d’aquesta alternativa en les seves utilitats. Com senyala Barnils i les seves fonts, des de la seva creació, l’augment especialment en els Estats Units de la seva acceptació per diferents entitats comercials (i no només particulars) ha estat realment notable. Fins el punt que el gegant de les cadenes de hipermercats, Walmart, s’ha sumat a la llista i ha donat peu a l’acceptació d’aquesta moneda en els seus establiments.

bitcoin-620x350

Com ja hem relatat en alguns posts anteriors, a les nostres contrades ja existeixen diverses opcions de monedes complementàries que ens permeten articular les nostres relacions de consum d’una manera diferent a l’exigida per l’euro. Prenent un rol decisiu en les normes que regeixin els intercanvis, reapropiant-se del procés de creació i gestió de la moneda, retornant a les bases el dret a decidir de manera directa. Tan en els casos de l’Ecoxarxa com dels Banc dels Temps observem clarament que el topall que limita amb més contundència l’expansió d’aquestes opcions és l’introducció del seu valor de canvi en les entitats comercials “convencionals”: mercats, botigues diverses, serveis professionals, etc.

Si bé podríem remarcar la manca d’una perspectiva social darrera l’expansió dels bitcoin, doncs aquests es regeixen per una sèrie de mecanismes i sistemes elaborats de manera particular i individual, a la vegada que no representen una alternativa per aquells qui no tenen accés a les “tecnologies de l’informació”, caldrà està ben atents com aquestes són capaces d’erigir-se a una alternativa consolidada a l’ús de les monedes oficials, així com si el sistema és capaç d’evitar l’acumulació i afavorir la redistribució de recursos. Doncs en el cas contrari, ens trobaríem davant la construcció d’un sistema paral·lel que acabaria generant les mateixes mancances que l’actual.

Un cop més ens trobem davant l’experimentació socioeconòmica d’una societat que no troba la possibilitat de satisfer les seves relacions socials a través dels diners. L’aposta de Walmart per obrir les portes a les Bitcoin ens permetrà seguint posant a proba la viabilitat de les noves propostes que sorgeixen lluny dels centres de poder i dels representants democràtics. En prendrem nota, i esperem que els comerços del nostre país aviat prenguin la valentia d’obrir-se a aquesta nova economia.

l’Optimista

 

 

 

 

 

12 Oct, ho Celebrarem Tot.

S’aproxima el 12 d’Octubre, data senyalada en el calendari patriòtic espanyol com a Festa Nacional, coincidint amb la Verge del Pilar i la suposada descoberta d’Amèrica. La Hispanidad Dia de la Raza (així és com es coneix aquest dia a les Amèriques) ha estat i segueix sent una festa amenitzada amb desfilades militars i grans manifestacions de nacionalisme exacerbat a Madrid.

Davant la incapacitat del Govern Espanyol de modificar certs aspectes d’aquesta celebració per tal de fer-la més acollidora cap a les diferents nacions que tan dins com fora de les fronteres de l’Estat ha sofert aquesta “gran” idea de la Hispanidad, tan a nivell nacional com internacional s’ha anat generant un moviment centrat en el la proclama “Res a Celebrar”. Desmuntant les mitifiacions romàntiques del desembarcament dels europeus al continent americà i construccions discursives que banalitzen la creuada cultural que es va dur a terme contra tot allò que sortís del catolicisme i el control polític, social i cultural de les monarquies del vell continent.

12deoctubre

L’evolució que ha viscut aquesta data en els darrers anys, a vora i vora de l’Atlàntic ens hauria de conduir a una transformació del plantejament ciutadà vers aquesta “festa”. Com ja es va posar de manifest en el Fòrum Social Mundial, aquesta data hauria de servir per mantenir viu i present tota la destrucció que va suposar l’arribada dels colons i no per celebrar la superposició d’un imperi sobre un continent.

Ja hauríem de superar la necessitat de justificar la raons per les quals considerem que l’arribada dels espanyols no va tenir cap efecte civilitzador ni de millora en el desenvolupament culturals dels natius, sinó ben bé el contrari. Ara és torn dels nacionalistes de buscar si existeix una raó per la qual val la pena seguir celebrant una festa que es vanagloria d’una grandesa fonamentada en l’esclavitud i el genocidi. És el moment que ho intentin sense caure en el ridícul més aberrant i la vergonya d’aquell qui s’aferra a l’injustificable.

Pot ser és l’hora d’apropiar-se del 12 O per fer memòria dels mals del racisme i dels sentiments de supremacia basats en suposades races i cultures millors. El dotze d’octubre va suposar l’inici d’una massacre conscient i acceptada sense remordiments. Ara toca que esdevingui una peça més de la celebració de la diversitat i de la cooperació. El 12 d’Octubre no ha de servir per creure que el passat fou gloriós, sinó que un futur basat en unes relacions d’igualtat i reconeixement produiran un bé comú més elevat que tot l’or i plata que va ser estirpat del ventre altiplànic.

El 12 d’Octubre celebrarem que el Món pels europeus va prendre una nova dimensió, i que encara avui no som capaços de gestionar aquesta enormitat sense generar desigualtats i desequilibris mediambientals. Celebrarem que pot ser ens toca escoltar les veus del que fora el nou Món per iniciar el diàleg que ens permetrà dibuixar un mapamundi més just. 

l’Optimista 

 

Em diuen Tubab

El Dissabte 16 de Març, els alumnes de l’Institut La Garrotxa d’Olot van presentar al Teatre Principal d’Olot el documental Em diuen Tubab. Aquest projecte s’emmarca dins la iniciativa Ull, canvi i acció la qual “consisteix en tot un treball d’aprofundiment sobre diferents llocs d’origen dels alumnes de procedència estrangera del nostre centre i en l’elaboració d’un documental per part dels alumnes que participen en el projecte.”

Aquesta és la 4rta edició que fins ara ha portat als alumnes de l’Institut a conèixer de primera mà les realitats de companys d’origen marroquí, cubà i punjabí (nord de la Índia). La qual s’ha dut a terme a Gàmbia. Tan en el seu blog com a Vimeo trobareu els documentals d’edicions passades i, suposo,  que el més aviat possible podreu també gaudir d’aquesta darrera producció.

És realment engrescador dedicar una estona a veure i escoltar el que aquests modestos(encara que plens de continguts memorables) documentals ens ofereixen.  Els comentaris dels adolescents, els paisatges, la guia i la (re)descoberta dels companys de classe que tenen les seves arrels en aquelles terres exòtiques… Fantàstic! 

Felicitats a tots als qui són part d’alguna o altra manera en l’obertura d’aquesta oportunitat transformadora i que sense cap mena de dubte deixarà un empremta indeleble en els cors i les memòries d’aquests adolescents. I felicitats, és clar, a tots els qui vau tenir la fortuna i la valentia de participar-ne i compartir amb la resta de la gent aquesta experiència. 

l’Optimista