Enamorado de la muerte

Potser és el meu desconeixement de l’escena Punk actual, o potser és aquesta estranya fascinació que em generen els punkies vuitanteros que emergien en els inicis d’una transició política, social i econòmica que els provocava de tot menys esperança. Sigui quina sigui la raó, tinc la percepció que aquesta veu contundent, sense excessos lírics ni grans dots musicals ha acabat perdent-se. I si així fora, no deixa d’encuriosir-me on ha anat a petar aquest esperit destroyer i aquesta visió pessimista sobre les oportunitats que aquest món occidental i la seva democràcia ens poden oferir.

La música reivindicativa no ha desaparegut, això ho sabem. Però quina forma ha pres? Com s’expressa? Aquí algunes idees que se m’acudeixen:

El nas de clown per la xupa de cuir. La línia dominant en molts dels grups i bandes que ocupen l’eix central dels corrents musicals que podríem denominar alternatius, reivindicatius o combatius és una visió romàntica d’aquesta món que no funciona. Un romanticisme poc bèl·lic, esperançat i amb bastants deixos de de coloret naïf que més enllà d’esquinçar-se les vestidures davant l’adversitat opten per vestir-se amb les millors gales i presumir d’una màxima: el color de la vida depèn del cristall a través del que la mires. Així que si la miro com una festa on l’amor triomfarà…. you know. Se m’escapa el riure mentre imagino una conversa entre Eskorbuto i Txarango.

Ets massa mainstream. L’opció més difícil de reconèixer però possiblement la més factible: no és que no existeixi una escena punk comparable i amb un discurs equiparable al dels 80’s, és que no la coneixes! Que estàs massa imbuït en les tendències majoritàries i que, company, no hi ha pitjor cec que el no vol veure. Així que si algú em pot recomanar alguna banda del moment… oïdes obertes.

Existeixi o no una escena punk que estiri el fil d’aquells Vomito, Cicatriz, RIP, La Polla… tampoc importa. Al final tota aquesta volta no té més sentit ni motivació que recuperar, per uns instants, una estranya nostàlgia. Un record d’una època que no vaig viure però que musicalment no deixa de fascinar-me quan torna a les meves oïdes. El món no està millor que llavors, i només espero que amb el temps i amb l’obsessió per l’estètica, no haguem perdut la capacitat de cridar visceralment i sense hipocresies amb aquella cruesa que a voltes resulta imprescindible.

Anuncis

Vibracions Valencianes

No és la primera vegada que parem l’orella a les sonoritats que arriben del sud, però aquesta volta ho fem per destacar algunes veus i propostes musicals que fins ara m’eren desconegudes i que, gràcies a la Xarxa, fa dies que no deixen d’ocupar el fil musical dels meus dies.

La primera aproximació a Smoking Souls m’arriba a través d’un Va com va que em va sorprendre tant com em va encantar. La sorpresa davant d’aquesta versió d’Ovidi em va convidar a deixar-me endur per tot allò que les diverses plataformes virtuals m’oferiren. A través d’aquestes he descobert una proposta enèrgica i plena d’intensitat, de guitarres salvatges i sonoritats contundents. Tot i així, la força amb la que expressen la seva música no descuida en cap moment l’apreci per les lletres i un missatge elaborat, generant, en un mateix, una tensió difícil de contenir entre deixar-se endur per les sacsejades dels seus sons i la necessitat d’atendre totes i cadascunes de les seves paraules. Valdrà la pena està a atents a les visites que aquesta banda de Pego, la Marina Alta, ens ofereixin.

Cercant un so més dolç i festiu no ens allunyem gaire per aterrar a Alcoi i descobrir El Diluvi. Identificats en el que denominen mestissatge mediterrani, aquesta banda és garantia de ritmes dels que arrosseguen caderes i dibuixen somriures. Com a advertència i exemple, en el seu darrer disc Alegria hi podreu trobar una petita però contundent dosis del que ofereix aquesta barreja de música d’arrel valenciana amb tot un reguitzell de sonoritats d’arreu del Món.  Com no podia ser d’una altra manera, en les lletres també hi trobem una bona dosis de compromís polític i reivindicatiu, com és en el cas de I tu, sols tu , un homenatge, impossible de deixar d’escoltar, als versos de Maria Mercè Marçal.

Per avui no hi afegirem cap proposta més, si alguna de les mencionades us enganxa la meitat dels que m’han atrapat a mi, ja tindreu prou feina a repassar tot el que us poden oferir i entrar en aquell bucle addictiu. Aquella conducta compulsiva en la que un no pot més que prémer una i altra volta el botó que permeti escoltar un cop més, i fins l’esgotament, aquella cançó.

l’Optimista

Els grans tocaven al xic

Hi ha diverses maneres de mesurar la importància o el talent d’un grup de música, així com de la majoria de propostes artístiques en general. Algú diria que en faríem prou emprant determinades dades quantitatives: nombre d’espectadors en els concerts, nombre de vendes, volum de gorres, samarretes i elements diversos de promoció, seguidores al Facebook, etc.

Seguint aquesta perspectiva i comparant els resultats amb la majoria de bandes que han ocupat i ocuparan els escenaris principals de la Festa Major de Girona d’enguany no hi ha cap dubte: Sense Sal és un grup petit.

Imatge del web del Sense Sal (Javier Fernández Díaz)

Imatge del web del Sense Sal (Javier Fernández Díaz)

Ara bé, hi ha d’altres aspectes que tot aquest reguitzell de dades aparents no podran ocultar: la capacitat d’endreçar un exèrcit d’instruments i veus i aconseguir que el resultat sigui un so únic i amalgamat, sense estralls ni excessos sonors, unes lletres carregades d’històries i escenes ben vives, el talent per sortir a les fredors de la plaça gironina amb escassos 30 minuts i transmetre sense compassió la millor de les vibracions, enèrgiques i coreografiades, amb força per moure un estadi sencer i, de moment, programats per formar part de la graella petita de la Festa Major de Sant Narcís.

Feia temps que alguns, per ara pocs, esperàvem que aquesta troup de Terrassa ens vingués a visitar a les ribes de l’Onyar. Esperem que l’actuació d’aquest diumenge a l’escenari Enderrock no sigui més que un tastet breu que els porti a pròximes visites, més freqüents i aquest cop amb la durada i el públic que ens permeti no haver de mencionar les fredors de l’ambient gironí.

Encara que molts no ho sabien i alguns ni s’ho imaginaven quan van arribar, ahir, els grans tocaven a l’escenari xic. 

l’Optimista

Sonoritats vénen del sud

València és més que Ska i gralles. Ho vam viure a través d’Aspencat l’estiu passat, llavors fora la seva barreja de ritmes jamaicans amb tota la intensitat i potència de les vibracions que sacsegen els electrosons de la nit urbana. Enguany, és el torn de Zoo Posse: qui creia saber el que era el hip hop? 

photo

Per molt que ens empenyem en inventar etiquetes, en segmentar i posar fronteres mentals al que és i no és, a l’estil i al gènere musical. Encara que ens hi encaparrem no hi ha manera humana de frenar el mestissatge i les danses rituals d’aparellament entre uns i altres ritmes. Tard o d’hora havia d’ocórrer i vaja com ho ha fet. Quan alguns encara estàvem atrapats entre les mixtures de ritmes carnavalescs, llatins i rockers -per posar alguns dels ingredients de les darreres combinacions- des del País Valencià ens arriba tota una sacsejada sonora amb dos grans representants emergents: Aspencat i Zoo Posse.

Dels primers en parlàvem en una crònica d’un dels seus concerts a La Mirona. Dels segons costa no parlar-ne després de la bomba que van llençar a la Festa Major de Caldes de Malavella. “Diga’m què és el que no es pot barrejar i ho faré”, sembla la màxima d’aquest projecte musical que tot just treu el cap i que ha sintonitzat de manera precisa amb el batec musical d’un públic eminentment jove. Dona’m lletres combatives, rap, melodies jamaicanes, tralla rockera  i, sí, no t’ho guardis, amaneixeu amb una bona sacsejada de dub step i tot el que els sintetitzadors i altres elements electrònics puguin oferir-me. I per descomptat, amb la calma i bon rollet… avui ja passe del drama, l’autocompassió és una condemna.

Llarga vida a aquests corrents que no deixen de brindar-nos que la dimensió cultural catalana va molt més enllà de les delimitacions administratives, que la música no entèn d’estats, oceans ni muntanyes, de pobles ni ciutats. Ella corre i flueix salvatge i llibertina, abraçant-se a tot aquell estímul i ritme que li permeti mantenir-se jove i viva.

l’Optimista

Viure al cub

El divendres 5 de juny el Teatre de l’Ateneu de Celrà acollia l’espectacle Ovidi al Cub, un espectacle que combina el geni, l’encant i el do de tres figures que sobre l’escena van representar quelcom més que el seu apreci i vindicació per Ovidi Montllor. La proposta amb la que es presentaven David Fernandez, Borja Penalba i David Caño va més enllà del que es podria definir com una mera combinació de l’enginy i l’habilitat d’un polític, un cantant i un poeta. És tota una exemplificació del que significa participar, crear, fer política, viure.

ovidi3

Al llarg de l’actuació un interrogant s’amaga i plana per la platea: Qui és qui? Qui estàn fent política? Qui representa? Qui crea?Qui canta, recita, emociona? Qui fa què? Fora de l’escenari costaria menys respondre aquestes preguntes, però al llarg d’aquella hora llarga totes aquestes etiquetes i classificacions acaben engolides per una manifestació vital que no pot evitar trencar amb tot aquest estancament i amb totes aquestes rigideses que intenten ordenar el que es pot fer i el que no, el qui o el com.

Una manifestació que sovint s’obvia i porta a la confusió i a la incomprensió quan partits i moviments polítics actuen regits per eines com el nombre de mandats limitats, o genera cares d’esceptiscisme fruit d’afirmacions que reivindiquen la política com a alguna cosa més enllà de les institucions representatives i els partits. Res de tot això té sentit fora d’aquest marc, d’aquest manera d’entendre la vida i l’acció. Més enllà dels límits, que valora i estima l’aventura d’experimentar i saltar les barreres. I dins d’aquest marc, qui s’atreveix a negar-li el qualificatiu de músic a David Fernandez, el de polític a Borja Penalba o el d’activista a David Caño? No hi haurien raons.

Ovidi el Cub enalteix i brinda per una opció vital que no pot atendre als qualificatius ni adjectius de cap mena. Els seus autors són i viuen, actuen i accionen, creen i comuniquen un discurs que fa apologia de la lluita quotidiana, de l’experimentació imaginativa i valenta, de l’assumpció del possible error, de la probable davallada. Un clam temerari on l’important és deixar-se endur per les conviccions i esbotzar tota condició limitant i limitadora.

Que diguin el que vulguin, poeta, música o polític, que el més important és viure, viure al cub.

l’Optimista

Qui és Brigitte Vasallo?

Migracions, monogamia, no-monogamia, racisme, islamofòbia, feminisme, Pornoburka i així un llarg etcètera de conceptes i etiquetes que a cada menció no podem més que comprobar que no ens deixen indiferents. Paraules que trobareu sense haver de rebuscar més que uns segons si entreu en la pàgina web de Brigitte Vasallo: Perder el norte.

musicbrigitte

Intentar acotar quin és l’àmbit sobre el que aquesta autora ens interpel·la resulta difícil sinó impossible. Un denominador comú el trobem només llegint en diagonal el seu portal: ni eufemismes ni paraules superficials que ni diuen ni deixen de dir. A cada article, a cada proposta de taller descobrim que el missatge de fons és clar: la comoditat i la tranquil·litat no són suficients per apagar una veu imperiosament crítica i insaciablament experimentadora.

No puc evitar reconèixer que la primera vegada que em deixo lliscar per algunes de les propostes temàtiques que hi trobo sento rebuig. Un sospir allargat quasi acompanyat d’un… de veritat? cal parlar de tot això? A la segona l’esperit xafarder se m’emporta i em permet descobrir un bon grapat de mirades ben interessants que per sobre de tot, no et deixen indiferent i et conviden a reflexionar.

Si aquesta primera introducció a les propostes de la Brigitte Vasallo us obra la gana, aquí teniu una proposta més que atractiva: aquest dimecres 6 de maig, a les 18:00, a la sala de Graus de la Facultat de Dret de la UdG ens presentarà el seminari Músiques de l’Islam: descolonitzar l’oïda com eina política. I si us atrau la idea però no teniu l’oportunitat d’anar-hi, podreu tastar el contingut musical del seminari a les 22:30 a la Sala Yeah de Girona.

Espero que la mandra no us pesi, que tingueu temps i que la curiositat us estiri a participar d’aquest seminari, i per sobre de tot, que us animeu a descobrir qui és Brigitte Vasallo.

l’Optimista

Les meves Strenes

Un any més s’ha presentat el Festival Strenes de Girona, una cita “on els artistes catalans poden estrenar els seus discs, projectes o gires.” Tot i que no contradiu la definició pròpia d’aquest esdeveniment, s’ha de dir que no deixa de sorprendre que un projecte amb aquesta denominació porti com a artistes destacats Gossos, la Companyia Elèctrica Dharma, Cris Juanico o Lax”n”busto per dir-ne alguns que no destaquen per la seva novetat. Encara que, personalment, no poso en dubte que per molt que siguin grups consolidats també poden oferir propostes noves i originals.

logo

Tot i així, veient l’embrenzida de tantíssims grups joves a nivell català,  no deixa de decepcionar-me que no s’empri un festival amb aquest títol per col·locar el gran focus sobre grups novells. Així que aprofito que els carrers de la ciutat estan farcits de publicitat i que això no deixa de preguntar-me quines podrien ser aquestes estrenes absents, per compartir 2 propostes que venen amb força i que espero que aviat siguin més presents en els escenaris de les comarques gironines:

Sense SalAlgun lloc al món és la nova proposta d’aquest grup que destaca per l’energia que desprenen les seves veus, la sensibilitat de les històries que narren i la potència del seu desplegament instrumental. Aquí va un tastet del que presenten:

Obeses. Monstres i princeses arribarà a l’abril i promet continuar amb una alta dosis de lletres gamberres cuinades amb la potència de la seva veu i amb aquest so que de tant en tant ens retorna a la màgia de Queen.

Finalment, cal reconèixer l’encert d’integrar el Concurs Intro a l’estructura del festival, un incentiu i un reconeixement a la feina que els seus organitzadors porten fent des de fa 9 anys.

Sigui com sigui, cal aprofitar i preparar-se per empapar-se d’una primavera que arriba carregada d’estrenes musicals.

l’Optimista