A falta d’idees, Opcions!

Quantes vegades hem entrat en aquell espiral  de conversa de cafè, de discussions agitades o de reflexions reposades en les que l’única idea que en resulta inqüestionable és la suma d’efectes negatius del sistema en el que vivim. De la nocivitat inherent al conjunt d’institucions i estructures que vertebren la manera en com ens relacionem i a través de les quals intentem desenvolupar-nos i satisfer les nostres necessitats.

Sovint clausurem aquestes voltes discursives amb un gran interrogant, amb aquelles preguntes que delaten per una banda la nostra manca d’imaginació, i per l’altra la seducció d’aquest horitzó ideal on ens veiem inserits en una vida còmoda i plaent. Quina alternativa hi ha? Tornar enrere? Viure com l’home de Cromanyó?

Aquestes i altres preguntes acaben ressonant sense resposta en l’ambient, suavitzades per algun glop de cervesa o cafè, o fins i tot, davant la frustració i l’incomoditat d’aquestes el moment arriba a quedar trencat per algun tipus d’enfrontament verbal o físic.

opcions

D’aquest espai de dubtes i necessitat informativa, neix ara ja fa més de 10 anys la Revista Opcions. Una proposta sorgida del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC), fonamentada en la convicció que cal “trobar altres formes de viures – en el sentit més ampli de la paraula – que siguin sostenibles i humanament satisfactòries”. Podeu consultar el seu plantejament per a aquesta publicació aquí.

En aquest sentit, destaquem amb entusiasme la proposta que ens fan en el darrer número de la revista on ens presenten un fantàstic catàleg sobre propostes d’economies comunitàries i col·laboratives arreu de l’estat. Val la pena dedicar una estona a llegir aquest resum plagat de bones idees i de les quals tothom en pot prendre nota.

Cada vegada queden menys excuses, més enllà de la nostra voluntat, que ens permetin defugir del nostre deure de prendre part en un canvi que més que desitjable, ha esdevingut necessari.  D’opcions, no en falten. 

l’Optimista

La Càmera del meu Avi.

Voluminosa, senzilla, resistent… Aquests són alguns dels adjectius amb els quals descriure el tresor que aquest cap de setmana vàrem descobrir amb els meus germans a la que fora la casa dels meus avis:

06102013236

Més enllà del valor afectiu que aquest enginy pugui tenir, o dels records i esdeveniments que sempre quedaran ancorats al seu objectiu, aquesta vella càmera fotogràfica importa molts dels valors que la tecnologia i la tècnica contemporànies creuen haver superat (en el pitjor dels casos) o els quals simplement han resultat oblidats.

Seguint l’exemple fotogràfic, el qual fàcilment podria ser estès a d’altres artefactes que avui han esdevingut quotidians com ordinadors, telèfons mòbils, etc. Les càmeres d’avui en dia han seguit una evolució basada en la producció de màquines cada cop més còmodes i amb més prestacions. Càmeres més lleugeres i més petites amb capacitats molt superiors en relació a la qualitat de les seves captures, en comparació amb les seves predecessores. I tot, sense implicar un augment del preu massa elevat.

Podríem dir que pas a pas, els esforços de la indústries tecnològiques s’han centrat en elaborar  enginys més còmodes a la par que potents pel consumidor. Però la incomoditat, així com la matèria, ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. I en aquest cas, més que transformar-se es desplaça.  L’obtenció de productes amb capacitats que sobrepassen amb escreix les necessitats dels consumidors que els compren en massa, ha implicat una transvasament d’incomoditat i d’externalitats negatives de l’usuari als productors.

Si fins fa uns anys l’usuari tenia més dificultats per enfocar bé la seva instantània, ara és l’extracció d’algun dels materials emprats per a la seva manufactura el que impacta de manera brutal en la vida dels habitants del país extractor, ja sigui per les condicions laborals de l’extracció o pels efectes contaminants que aquesta té. Així com els conflictes bèl·lics associats que hi poden sorgir.  L’exemple més clar és el del Coltan. Si abans era el pes de la càmera que podia provocar alguna molèstia a les espatlles del fotògraf, ara són les espatlles dels treballadors explotats en algun racó de l’Àsia els que pateixen les “incomoditats” d’uns drets laborals inexistents.  

En d’altres aspectes però, la càmera del meu avi era clarament superior. És el cas de la bateria doncs no n’utilitzava. Per molt que les noves tecnologies fabriquin bateries cada cop més lleugeres i durables, mai podran esdevenir més eficients que un artefacte que no requereix de cap suport energètic. Amb tot el que ecològicament i econòmicament implica.

Així com d’altres trastos d’abans, aquesta càmera no deixa de recordar-nos que el camí que hem seguit a nivell tecnològic s’ha fonamentat en l’elaboració d’andròmines cada cop més inútils (en tant que resolen necessitats que no tenim i gaudeixen de potencialitats que no sabem aprofitar) i que cada vegada concentren amb més intensitat les seves “incomoditats” o costos en els productors. Fins al punt que el consumidor pot arribar a creure que el preu que paguen justifica qualsevol activitat que hi hagi al darrera i passant per alt que hi ha una sèrie de costos en clau de salut, medi ambient i d’altres que no s’hi han quantificat (si és que en tots els casos això fora possible). 

Afortunadament encara tenim a prop vestigis de la innovació tecnològica d’un temps que no resta tan lluny i del qual valdria la pena prendre com a punt d’inici. No com a retrocés, sinó com a replantejament dels requisits que han de complir les màquines i accessoris del futur.

D’entrada, personalment, em quedo amb la càmera del meu Avi.

l’Optimista

La Millor i la Pitjor del Cap de Setmana.

En l’entrada d’avui ens centrarem en dos esdeveniments que marquen el millor i el pitjor que he presenciat a Girona aquest cap de setmana: Paula Grande vs. la Setmana de la Mobilitat Sostenible.

paula

Paula Grande ha estat la descoberta musical d’aquest cap de setmana. El Dissabte 21 de Septembre va actuar en el si de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica i tothom qui va deixar-se caure per la Plaça Independència va quedar atrapat per la dolçor i sedosa veu d’una cantant, que tot i la melositat de les seves paraules, aquestes surfegen plenes de reivindicació i missatges farcits de valentia i contundència. Evidenciant que la crítica i la proposta d’una Món millor no cal anar carregada de vibracions desctructives i violentes.

El motiu principal de la festa era oferir un espai a totes aquelles entitats i persones que ja caminen en el sender d’una relacions socials i econòmiques que no vulnerin els drets fonamentals de les persones. Sense cap mena de dubte, Paula Grande va posar la banda sonora ideal a aquesta tarda de Dissabte en que el centre de Girona oferia alguna cosa més que consum i turisme. 

La Setmana de la Mobilitat Sostenible ens torna a mostrar la superficialitat i la falta de convicció de les institucions (locals en aquest cas) vers la construcció d’una ciutat on la mobilitat es potencii des de la perspectiva de la sostenibilitat. Una setmana d’activitats i regals per després mantenir un marc on les bicicletes tornen a haver de bregar amb els cotxes a la carretera, o molestar els vianants de les voreres. On els carrils específicis són escassos i els busos posats en qüestió.

Si avui passeu per la Pl Catalunya amb la bici us donaran “el Diari de Girona del dia, l’esmorzar i uns obsequis sorpreses, tot de franc..”. Això sí, ahir per anar i tornar de Portbou en tren vaig haver de pagar poc més de 15€. Com volen que deixem el cotxe a casa tot i els preus a l’alça del combustible seguim pagant més per anar en transport públic. És un sense sentit injustificable. I si és justificable, que tinguin el valentia d’explicar-nos com es reparteixen els diners públics i els ingressos tarifaris.

Aquests són els meus més i menys d’aquest cap de setmana que ens ha introduit a la tardor. 

l’Optimista

Si vols Democràcia, Vota Democràcia.

A través del Consum Responsable es promou una màxima segons la qual en tant que optem per consumir un o altre producte o servei, estem finançant i recolzant un tipus determinat de relacions laborals i socials, de relacions ambientals i, en defenitiva, un model de producció i desenvolupament concret. És en aquest sentit que la informació sobre allò que consumim esdevé indispensable per tal de dur a terme aquesta activitat en plena consciència. Evitant així donar corda a activitats econòmiques les quals rebutgem plenament i de les quals ens en volem desmarcar decididament. Si no vols explotació infantil, si no vols tràfic d’armament, no les compris.

Seguint aquest mateix principi, davant aquesta etapa en que un gran nombre de negocis il·legals i corrupteles vàries dels partits polítics estant sortint a la llum, és moment d’aprofitar aquesta oportunitat que se’ns ofereix per analitzar la nostra conducta política. Quin sentit té seguir demanant canvis i regeneracions polítiques a aquelles entitats que sense fer-ho segueixen nodrint-se dels vots dels ciutadans i del seu suport fàctic (encara que pot ser no d’opinió).

vot

Si centrem la nostra activitat política en delegar la nostra acció en partits els quals internament es regeixen segons criteris de fidelitat i interés particular, no podem esperar que aquests optin per una conducta encarada al servei públic i a l’igualtat. És moment d’examinar la qualitat dels partits polítics que ens envolten. Quins mecanismes utilitzen per prendre decisions, per dibuixar el seu programa polític, per escollir els seus dirigents, etc. Només donant suport a aquells partits que actuen d’una manera democràtica podrant transferir aquestes pràctiques a les institucions.

Informació i coherència, responsabilitat i compromís. La construcció i manteniment d’un sistema més just requereix de la constant activitat dels seus membres. I si bé és cert que aquesta responsabilitat col·lectiva no excusa la conducta immoral de les entitats encarregades d’articular la democràcia d’aquest país,  aquesta només pot servir per recordar el deure ciutadà de mantenir-se vigilant i actiu. És moment d’incloure aquesta clivella a l’hora de valorar en un o altre sentit els partits i moviments polítics i socials. Ja no n’hi ha prou entre dreta-esquerra o independistes – unionistes. Cal afegir la democràcia com a eix distintiu entre unes i altres opcions.

Si vols Democràcia, Vota Democràcia!

l’Optimista

“Quan els governs temen a la gent, hi ha llibertat, quan la gent tem al govern, hi ha tirania”.

Thomas Jefferson

El Restaurant del Temps.

A través de les xarxes socials arribo a un article de “el Periódico” que ens presenta una inciativa  de Terrassa promoguda per  l’ALEI (la xarxa de 31 entitats inclusives del tercer sector de Terrassa), l’Ajuntament, i té el finançament de la Fundació La Marató de TV3, el suport de Càritas i la col·laboració de la colla castellera Minyons de Terrassa.

La Trobada és un restaurant que incorpora l’economia solidària en la seva esctructura de funcionament i gestió.  Per una banda es tracta d’un local on es serveixen menús a preus assequibles (6’50€ menú) per a qualsevol persona que vulgui consumir-hi. Per l’altra, també permet la possibilitat de finançar l’àpat a través de l’intercanvi via eines com el banc del temps. És a dir, intercanvien el menjar per força de treball en la jornada laboral del local.

capçalera blog

És una autèntica meravella observar un projecte capaç d’articular tantes perspectives d’institucions, entitats i persones, les quals van més enllà dels projectes de caritat i assistencialisme que no aporten recursos nous als receptors i que solen generar dinàmiques d’estancament i d’adaptació al rol de “receptor incapaç”. Propostes d’aquest estil “reforcen la confiança en ells (usuaris) i en la societat —s’apoderen—, com a alternativa complementària a l’assistencialisme. La convivència —la trobada— dels dos mons els permet experimentar i poder replicar la força transformadora de la cooperació per combatre la desigualtat: tots dos hi afronten plegats un problema també compartit.”

Mentre les estructures estatals es veuen incapaces de donar resposta a la pressió del FMI i la Unió Europea, claudicant i agenollant-se davant les demandes de desmantellament del sector públic, és encoratgedor observar la capacitat de resposta de la ciutadania. La voluntat de trobar noves vies per evitar que el procés d’individualització i d’afebliment dels vincles socials segueixi avançant. Recuperant aquella veu que el Maig del ’68 ens deixà en algun dels reductes de la nostra consciència cada cop més aviolentada pels mitjans de comunicació:

La imaginació al Poder.

l’Optimista

Com fer un hort i no morir en l’intent.

Surfejant per internet arribo a un document que pel seu títol em crida l’atenció: Como hacer mi huerta sin morir en el intento. Un treball editat pel programa públic (forma part de l’INTA) argentí ProHuerta, el qual es dedica des de fa més de dues dècades al foment de l’autoproducció hortícola, ja sigui a través de la promoció formativa com de l’assessorament productiu. Activitat especialment dirigida als col·lectius en situacions d’exclusió social i en situacions de pobresa econòmica.

pipagro

Aquest petit manual mostra de manera clara i fàcil de comprendre els principis bàsic de l’agroecologia i ens permet acostar-nos de manera lleugera i completa al que aquests pregonen versus l’agricultura fonamentada en el cultiu de poques varietats i l’ús de diversos productes sintètics en les diferents etapes de producció.

No deixeu de donar-li un cop d’ull i aprofiteu per animar-vos a fer-vos pròpia la proposta bàsica d’aquestes pàgines: l’agroecologia com a eina de transformació mediambiental. 

l’Optimista

Quan l’Arròs és de Més a Més.

Dissabte 29 de Juny, són les 09:30 del matí i en el Centre Cívic de Pla de Palau comença a sumar-se gent a la recepció. A l’hora convinguda som unes 8, 9 persones. En el pròxim quart d’hora en serem més de 15. Vora una vintena de socis del BdT de Pla de Palau que d’una o altra manera han estat aglutinant esforços, idees i propostes per materialitzar una proposta que des del moment del seu germinat fins al punt de floració només ha tingut 4 setmanes de gestació.

Més que nervis el que es respira és il·lusió, aquell neguit que no deixa ni la punteta del dit petit del peu dret tranquil. Aquella ànsia que fuig de la por al fracàs i que neix de la certesa que el dia serà gran, que les perspectives d’assistència són molt bones i que la meteorologia s’ha conxorxat amb l’esdeveniment.

El Banc del Temps del barri portava un any programant activitats, sortides, trobades, participant en actes diversos i remant per donar-se a conèixer. No tant per accedir a una mica de notarietat com per aconseguir fer-se més visible als veïns i a la gent que cohabita en el mateix espai i que sovint desconeix l’existència d’aquesta iniciativa. Ha estat necessari arribar a final de curs per tocar aquella tecla que donés sortida a aquesta voluntat.

Hi havia ganes de festa, i més, després de la mala sort de la pluja que havia castigat contundentment els actes de la Festa Major. I gràcies a l’entusiasme dels socis ha estat possible conjugar les aportacions diverses per donar forma i color a aquesta celebració.

Els socis, la força, l’organització i la motivació, les empreses locals facilitats amb el pa i una bona dosis d’obsequis: aperitius, postres i gel. El centre cívic el recolzament ple en tots els sentits: gestió, difusió i paciència infinita. Les entitats i grups del barri una bona dosis de festa, el remat del postres amb l’ampolla de cava i la xarxa de difusió de proximitat, el boca orella. Hi havia ànsia de festa i ningú ha volgut guardar-se un bri de confeti.

mes

El resultat de la fórmula no podia ser un altre que una jornada de luxe: animació infantil amb la Fadabruix, malabaristes, mags i follets trapelles, una actuació musical de primera amb la Girona Banda Band. Aperitius, amanida, profiterols amb xocolata, cava, i servei de bar a preus de l’ordre d’ampolla de vi a 2€, aigua (1’5l) 0’50 i refresc a 0’50.  Tot per 5€/persona.

Per arrodonir l’acte i fer-lo encara més inclosiu un 10% dels tiquets van ser entregats a persones que no poguessin permetre’s el  tiquet. La Festa havia de ser per tothom i res havia d’anar a la deixalleria. Així que el menjar que sobrés  seria entregat a entitats socials que es dediquen a donar assistència en aquest sentit.

Dissabte 29 de Juny, són les 18:30 al Centre Cívic de Pla de Palau. Més de 300 persones han pogut celebrar i sentir de primera mà el que era el Banc del Temps. De tu a tu, sense micròfons ni altaveus. Els últims socis ja tornen cap a casa després d’una jornada que gràcies a la voluntat i a la predisposició de tots els participants ha esdevingut una festa per tothom.  

Res pot fallar, quan l’arròs només és, el de més a més.

l’Optimista