El Brèxit no importa

No, no importa el brèxit, com tampoc importava el referèndum sobra la independència d’Escòcia. El de menys és el resultat, encara que per molts, sembla que l’únic realment remarcable són les possibilitats de victòria d’una o altra opció.

La gran lliçó que des de fa uns anys ens etziba una i altra vegada el Regne Unit és aquesta convicció desacomplexada en l’ús de les seves institucions parlamentàries per resoldre algunes de les grans qüestions i reptes que afecten al país. I la veritat, quina enveja que em fan.

Òbviament no sóc ingenu. Entenc perfectament que caldrà poc més que uns minuts per trobar un bon grapat de contradiccions i trets totalment rebutjables, encara que de veritat que les acceptaria de bon grat a canvi de viure alguns dels moments democràtics com els que es regalen. I encara més tenint present que qui els ha hagut de sostenir en els darrers temps ha estat la bancada tory. Que sigui el Partit Conservador qui es mostri capaç d’obrir processos de consulta i decisió tan oberts en temes tan delicats mostra fins a quin punt, l’orgull de pertànyer en un sistema parlamentari com el britànic passa per sobre de qualsevol por al resultat.

L’important no és tant guanyar o perdre, sinó seguint alliçonant al Món sobre la seva distinció. I que voleu que us digui: m’encanta. Ens posarem d’acord fàcilment en si un o altra aspecte deixa molt que desitjar però venint d’on venim, i essent on som, em conformaria en poder explicar algun dia que si les coses són com són és perquè un dia ens vam preguntar i la majoria es va expressar en un sentit. I el més important, sense lamentar-se ni haver de renegar o patalejar sobre si era o no era la millor opció, acceptant que el parlamentarisme és aquesta maquina obstinada en buscar punts d’acord que no satisfan a ningú i els fan acceptables per tothom.

Que sigui el que Déu…el que el poble vulgui!

Els xinos

Si hi ha algun símptoma o senyal que serveixi com a exponent representatiu de la situació que vivim a nivell econòmic (en termes molt genèrics) en el nostre país, aquest és sense cap mena de dubte els xinos. No, no parlo de la gent d’origen xinès ni de les botigues, bars o restaurants que obren i regenten persones que pel seu aspecte físic i pel meu desconeixement identifico amb xinesos. No. Per xinos em refereixo únicament a les botigues, grans superfícies majoritàriament, que es dediquen a la venta de tot tipus de coses: des de paperia, roba i joguines passant per plats, olles i paelles, a preus inexplicables.

Consum perquè sí. No importa d’on vingui el producte, les condicions de treball que hi són incloses o els materials que s’hi han emprat. No té cap mena de valor el fet que la seva cadena de distribució impliqui llargs recorreguts de transport i combustió fòssil. No significa res, la relació que puguis tenir amb el botiguer i la seva capacitat d’adaptar-se a les teves necessitats. Hi ha el que produïm, sense sentit ni justificacions, en massa i a lo loco. Com es rendibilitza? Costa de justificar inclòs tenint present l’argument que la venta massiva amb marges minúsculs per unitat dóna beneficis milionaris.

Sense atrevir-me a valorar l’èxit que realment tenen a nivell de resultats, si hi ha realment un gran volum de consumidors que s’hi atansa o la rendibilitat d’aquestes empreses, el que mostren és com en les estratègies comercials dels nostres dies hi ha molt més que la oferta i la demanda, o els mers resultats comptables. El comerç que predomina en els nostres carrers mostra tenir un component estratègic més enllà de les nostres fronteres locals. Grans cadenes de fleques, supermercats, tèxtil i un llarg etcètera s’obren locals un al costat de l’altre només per afeblir-se, perdebilitar l’adversari. Més enllà de la pugna global, en aquell carrer no hi té cap justificació que s’hi situïn determinats establiments.

L’interès ciutadà reduït al preu més baix. L’única preocupació que mostren vers els ciutadans o consumidors no té res a veure a les seves necessitats, gustos o interessos. Es resumeix bàsicament en el preu de venda: com més barat, millor.  Si el preu no és suficient atractiu, ja s’enginyaran campanyes o accessoris publicitaris prou suculents per captar als potencials clients.

La proliferació d’aquest tipus de locals comercials és l’escenificació extrema d’una situació que porta temps representant-se en els nostres carrers. Una escena on determinades marques pugnen per sobreviure més enllà del servei o la qualitat del que ofereixen. Alguns diran que aquesta competència és el principal incentiu per a la millora d’aquestes marques. La realitat que jo percebo no passa per una millora dels productes que es venen, ni per les condicions laborals de la seva producció, ni per la integració de criteris de sostenibilitat/proximitat en les seves cadenes d’elaboració -més enllà de les estrictament útils per a la promoció i publicitat-. Sinó que a mesura que s’intensifica la lluita els preus fluctuen, els comerços desvinculats de grans distribuïdores desapareixen i no hi ha símptomes de  redistribució de la riquesa per enlloc.

La darrera contradicció fatal del capitalisme dels nostres dies: vendre per guanyar i liquidar al competidor, un cop eradicat ja no haurem de disputar-nos per qui concep de manera més propera els interessos dels consumidors.

No hi haurà pau sense guerra

Recolzament humanitari, vies segures, fronteres obertes i acollides amb els braços ben oberts. Imprescindible, necessari i, sobretot, humà.

Ara bé, que la compassió i la indignació no ens impedeixin adonar-nos que davant d’aquests conflictes no existeix la neutralitat. No hi ha la opció: jo no disparo només acullo. A les trinxeres hi han governs autoritaris i grups opositors de diferents ideologies, alguns dels quals, a més, esporàdicament intervenen en el nostre territori per obrir ferida.

Personalment em provoca terror pensar en la guerra, imaginar-me en un escenari bèl·lic, en mig de la destrucció, la sang i el patiment. Encara que no podem obviar que hi ha governs i organitzacions que han optat per la guerra com a via per assolir les seves fites, i és, en aquesta, l’únic espai on estan disposats a dirimir les seves idees i opinions.

Benvingut tothom, vingui d’on vingui i per la raó que sigui. Però no oblidem que no n’hi ha prou, que ens hem de posicionar, que hem de reconèixer qui són dels nostres, qui comparteixen o s’apropen a les nostres idees i somnis i qui representen el contrari. Que tard o d’hora els haurem de combatre, que no entendran un altre llenguatge i un altre judici que el dictat pels exèrcits.

La violència ja l’estem desfermant, en forma de tancament de fronteres, camps de concentració i restriccions de drets que estem aplicant en el si dels nostres països i de la nostra gent. Potser ja comença a ser hora de deixar-nos d’hipocresia i combatre per totes les vies aquells qui representen tot el que ens esgarrifa.

Haurem de respondre

Qui sap quan i davant de qui. El més probable però, és  que algun dia haurem de respondre de la nostra conducta al llarg d’aquestes dècades que enceten el mil·lenni i que brinden de tot menys esperança. Vés a saber si viurem prou o si els canvis seran prou ràpids com perquè haguem de fer-ho a viva veu, o en tot cas els caldrà als historiadors fer-ho.

Sigui com sigui algun dia caldrà reflexionar i exposar com ha estat possible el moment que estem vivint. Com és possible que tot i els coneixements i les certeses que tenim entorn del canvi climàtic i la degradació express del medi ambient seguim palplantats i inoperants.

S’haurà de parlar sobre la incapacitat de defensar la democràcia, de la incapacitat de reconèixer que els dissenys parlamentaris necessiten revisar-se i evolucionar, que no hi ha models perfectes ni acabats, i que la representació política i el govern no pot perdurar massa temps en les mateixes persones. Algú haurà d’explicar perquè ens conformem en viure sota la tutela d’uns partits polítics que destil·len sectarisme per totes bandes.

I com no, algun dia algú haurà de respondre, qui sap si sotmetre’s a judici, per facilitar la mort de milers de persones a les ribes del Mediterrani, per promoure la instal·lació de camps de concentració al llarg de les fronteres de la Unió Europea. Algú haurà d’explicar perquè preferim vulnerar els drets adquirits a dins de la Unió en nom de la seguretat en comptes de sortir a defensar-los allà on ni tan sols són reconeguts.  De la mateixa manera que alguns hem sentit a les classes d’història el retret a les potències mundials per permetre que Franco completés el cop d’estat, algun dia s’escriurà com es va preferir no intervenir a Síria i en d’altres països en pro dels moviments democràtics, deixant-los a mercè dels règims autoritaris precedents i de les noves amenaces extremistes.

Algun dia, ens tocarà respondre, cap cots, davant els dits acusadors del futur. Ens assenyalaran incapaços d’entendre com vam permetre que tot això passés, com vam eludir de tal manera la nostra responsabilitat. Com fou possible, que ens mostréssim tan incapaços, submisos o insensibles, davant de tant de cinisme.

Si no comencem a mostrar compromís amb el nostre moment i el nostre lloc, algun dia haurem de respondre.

Amb el dit, dit, dit

En algun lloc del Món, la democràcia representativa genera una elit, a través del vot, que exerceix la funció de defensar els interessos de la ciutadania en consonància a les propostes polítiques compromeses en el seu programa. En algun indret d’aquest planeta s’entén que els/les millors candidats/es ocupen les primeres places de la llista per ser més visibles, guanyar més vots i, òbviament, tenir més opcions d’entrar a formar part de la cambra representativa. Possiblement, en algun d’aquests reductes, hi preval la creença que la legitimitat de les iniciatives i decisions que convinguin els escollits i les escollides naix del suport rebut per part de ciutadania a través del vot.

Si existeix aquest lloc, no ho tinc del tot clar. El que és nítid és que a Girona no es comparteix aquest credo.

Ungit pel dit de Mas, l’ara ja ex-alcalde de la ciutat va veure la llum. Alguns crèiem que la llei i la burocràcia eren armes contra l’arbitrarietat i el caprici. Potser ho són en alguna tribu de l’Amazones. A Girona tot és possible.

Qui sap si ha estat causat per alguna espècie d’influència jocdetroniana o si simplement Mas li va dir a cau d’orella a Puigdemont: “T’he tocat, ara la pares tu”. Sigui com sigui, el poder del dit és formidable i té la capacitat d’esborrar qualsevol noció relacionada amb el dret i la democràcia.

Me l’imagino, sí, el veig. Veig a Puigdemont entrant al consistori amb el dit alçat, mostrant-lo ferm i orgullós i exclamant: “Pel poder que el dit de Mas m’ha conferit… Ballesta t’escullo!” Davant la mirada atònita de tothom i amb la pregunta als llavis: “Disculpi Alcal…President, però és que no té ni cadira en el Ple”. Incrèduls.

l’Optimista

Que torni el sorteig (o els grecs en sabien més)

La primera vegada que vaig llegir en algun llibre o escoltar en alguna aula que en la Democràcia de l’Antiga Grècia els polítics i governants de les polis es decidien aleatòriament entre els seus ciutadans, no vaig poder evitar pensar: quina ximpleria! No? Decidir una posició tan important a través d’un sorteig? Quines coses que tenien aquests grecs antics. Sumat a tot plegat, després també vaig descobrir que la noció de ciutadà no era tot l’ample que un pensaria i que fora dels homes de cert status no en podien resultar electes tants.

Ara bé, veient els resultats i les limitacions que està mostrant la nostra democràcia parlamentària i el sistema de partits polític del país… Què voleu que us digui? Potser preferiria tornar al sorteig. Tenint present les extravagàncies que s’estant donant a l’hora d’escollir Presidents i Alcaldes, considerant la falta de vergonya que mostren els grups que aconsegueixen establir-se en les estructures institucionals i patint la lleugeresa amb la que es senten legitimats per alterar i reinterpretar a gust i plaer els resultats de les urnes, per mi, que torni el bombo i que l’atzar ens guiï. 

Que tothom qui es senti preparat i amb ganes de gestionar els afers de la ciutat s’inscrigui, que la ciutadania (com l’entenem avui i no a l’estil clàssic) tingui espais per donar la seva opinió i orientar les prioritats i que els nens de Sant Ildefonso ens cantin el destí. Tot càrrec polític deixat a les lleis de la probabilística.

Injust? Segurament. Però observant el que s’està reproduint i estenent en les maneres de designar i acordar el càrrecs i les posicions de poder, la justícia, l’equitat i la representativitat no s’intueixen per enlloc. I posats a viure en un sistema injust, almenys, que no corri el rumor o la creença que és fruit de la voluntat d’uns pocs i els seus interessos. Que per una vegada, la incapacitat de generar un govern representatiu pugui atribuir-se a la mala sort i no a la baixesa o al clientelisme dels polítics escollits. 

l’Optimista

El misteri dels 63

Moltes són les anècdotes i prodigis que està deixant l’escena política i parlamentària catalana dels darrers anys: la convocatòria compulsiva d’eleccions, la divisió i reformulació de partits, la desaparició d’alguns i el naixement d’altres, les manifestacions massives -i creatives- de l’11S, la consulta convertida en procés participatiu, l’Assemblea de la CUP com a trending topic, i així un llarg etcètera que algun dia haurem de recopilar.

El miracle que a mi em té personalment meravellat és la desaparició dels 63. En les negociacions polítiques no sembla estrany que algunes forces extremades o minoritàries quedin fora dels focus degut a la seva poca capacitat d’incidència o al seu poc pes electoral. En el nostre ben maleït procés no n’hi ha prou en assumir l’alquímia independentista de Convergència sinó que hem estat capaços d’inventar un fantàstic enquadrament cinematogràfic en el que el centre l’ocupa la força minoritària del Parlament. El temps col·locarà aquesta fita en el podi de les meravelles propagandístiques de la Història.

Alguns es pregunten perquè els costa tan posar-se d’acord  -a JxSí i a la CUP-. El que resulta misteriós i digne de malpensar-ne és que ho intentin. Més que res, tenint present que entre la primera força representativa que és JxSí i la darrera, la CUP, hi ha 63 escons repartits entre 4 forces polítiques. 1976453 vots, ni més ni menys,  vora 10000 més que els que sumen els independentistes.

Entenc que Ciutadans i PP són difícils d’abordar i que més enllà del paper d’oposició salvatge no els toca gaire més. Però encara et queden 16 escons del PSC i 11 de CSQEP, dos formacions que tot i no ser independentistes encara poden donar joc. Poden i els hi correspon encara que sigui per una qüestió de reconeixement als seus resultats electorals.

Tenint present que els 10 de la CUP són i seran sí o sí independentistes, per què obstinar-se en l’acord amb aquesta formació? Per què no aprofitar justament les negociacions i les necessitats Masístiques per aproximar-se als socialistes i cercar alguna complicitat que desencalli i eixampli política la situació?

De totes maneres, també s’ha de dir que els 63 no estan massa per la feina i sembla que ho estan gaudint força des de la tribuna, seguint piulada a piulada, l’evolució de les negociacions entre la CUP i JxSí.

Si per alguna fatalitat acabem en una convocatòria electoral més, ja em diran qui justificarà l’utilitat del vot. Amb tot el que estem presenciant, qui serà capaç de donar una sola raó de pes que avali la necessitat de tornar a acostar-se a les urnes. L’abstenció serà l’únic camí que no ens farà sentir ximples ni avergonyits.

l’Optimista