Jihad is the new black

Tot i que la darrera enquesta del CIS ens presenta un rànquing de preocupacions en el que l’atur ocupa la primera posició i  – per ordre decreixent – l’acompanyen la corrupció, els problemes de caire ecònomic, els relacionats amb la classe política i, rematant el top5, hi apareixen la sanitat i l’educació; els diversos governs ens tenen acostumats a buscar estratègies per desviar l’atenció. Mecanismes que, acompanyats del ja habitual seguidisme acrític mediàtic, ens porten a un reguitzell de portades i tertúlies que es dediquen a tot menys a analitzar algun d’aquests eixos.

Com a exemple estrella dels darrers anys: la crisis generada per l’onada d’impagaments d’hipoteques, de descoberta de clàusules abusives, de complexes d’habitatges buits, etc. Una crisis que podria haver donat per treballar sobre la fallida d’un sistema, la missió del qual hauria d’haver estat procurar habitatge digne i assequible a la ciutadania, i que només ha servit per garantir els beneficis i la supervivència de determinades iniciatives empresarials i bancàries. Una crisis però, que ha donat lloc a l’emergència d’un dels moviments ciutadans més destacables de la història del nostre país: la PAH. 

Davant l’immobilisme de les administracions, la Plataforma ha permès que moltes ciutadanes accedissin a l’informació necessària per fer respectar els seus drets i per exercir el poder que els representants municipals i parlamentaris no han volgut exercir. En front d’això, quina ha estat la reacció de les institucions? I dels mitjans? Hi ha hagut un anàlisis i del problema i una projecció de com es pot modificar aquest sistema que s’ha mostrat ineficaç? Des de la meva esbiaixada percepció s’ha dedicat molta més tinta als debats relacionats amb els mètodes de protesta: ocupacions, tancaments en oficines bancàries, scratches, etc. I a la seva pretesa relació amb ETA que a una altra cosa. ETA i el nazisme han estat l’eina definitiva per rematar qualsevol debatconeixeu la Llei de Godwin?-.

Sembla que alguns dels genis que corren pels passadissos de les nostres institucions han decidit que ja no té recorregut seguir estirant del fil de la lluita armada basca. Que ja no val la pena mantenir las dos líneas de investigación acébicasExcitats i extasiats, un grup d’assessors corren per la seu del partit, triunfants. Han vist la llum, creuen haver trobat la fòrmula per perdurar uns quants mesos, sinó anys, sense haver d’afrontar les preocupacions de la ciutadania. Salten i brinden entusiasmats units per un sol clam: Jihad is the new black! 

l’Optimista

Nota semàntica: the new black

l’Adéu de l’Ada Colau

Ahir descobria que Ada Colau deixava de ser la portaveu estatal de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Personalment, no tinc cap dubte que ha estat una de les figures cabdals en el procés d’explicar i comunicar les fonts de les que bevien aquelles veus, que durant anys bramaven sobre l’èxit d’un model polític i econòmic fonamentat en l’opacitat i en les complicitats d’uns dirigents dels diferents àmbits públics i privats per obtenir grans beneficis lluny de l’interès comú.

Més enllà de difondre el missatge que brotava del moviment de la PAH, l’Ada Colau ha aconseguit connectar amb el sentir col·lectiu d’una societat que observava com la realitat es deformava i cap veu oficial era capaç de resoldre la necessitat informativa. I fer-ho defugint, crec, gran part sinó totes les oportunitats que ha tingut de deixar-se anar i aprofitar el megàfon mediàtic per allunyar-se de l’estricte acord de la base de la Plataforma.

adacolau

Com a seguidor i simpatitzant en la distància d’aquesta iniciativa no deixa de generar-me certs dubtes el fet de perdre una veu i un carisma com el d’ella. Encara que justament accions com la de cedir aquest càrrec la fan més mereixedora del meu reconeixement. Probablement s’obrirà un procés especulatiu sobre les raons d’aquest canvi de rols, els xafardeigs habituals i les travesses sobre quina serà la força política a través de la qual voldrà seguir exercint les seves dots i lucrar-se.

El canvi de rols demostra la maduresa i la coherència d’un relat que pretén transformar la realitat des de l’empoderament col·lectiu i l’acció cooperativa. Un relat que es diluiria enmig d’una proposta que no deixés de repetir les característiques d’uns models i uns lideratges que han desencadenat molts del mals del sistema polític, social i econòmic actual. Un moviment consolidat entorn d’una figura carismàtica i amb bones dots comunicatives, a mercè de la seva capacitat persuasiva o operativa dins l’estructura, no podria sostenir al llarg del temps el suport i l’efectivitat que la PAH està assolint.

Un cop més, felicitats Ada i felicitats a la PAH per seguir construint aquest model d’organització i acció en la nostra societat. El temps col·locarà al seu lloc els que encara creuen que aquesta proposta es basa en un lideratge monolític d’uns pocs i no en la força d’una base crítica i conscient del seu poder en tant que actua de manera conjunta i coordinada.

l’Optimista

#MengemnosLaCiutat

La Primavera de 2013 va veure néixer diverses propostes d’horticultura urbana en el marc de la conurbació GiroSaltenca.

Per una banda, dins l’espai de l’Obra Social de la PAH, als peus del Bloc recuperat al SAREB, la conjunció d’esforços d’un bon grapat de persones va donar vida al que fins avui és un hort que no ha deixat de donar més que arguments en favor de la Plataforma i en contra  de les entitats i institucions que s’empenyen en deixar podrir-se tots aquells projectes urbanístics que ho volien enterrar tot sota l’asfalt.

Per l’altra, i quasi de manera simultània, en el cor del barri de Pla de Palau – Sant Pau brotava l’Horta dels Químics. Donant al tret de sortida a un impuls de reutilització d’un espai intensament castigat per la construcció desmesurada i l’especulació immobiliària.

Avui, tot i la proximitat de l’hivern i la ralentització  dels cicles vitals de les hortes, un nou brot comença a estirar amb força per acompanyar aquests primers germinats: La Xarxa d’Horts de Girona i Salt. Una Xarxa amb un repte clar: “cada vegada siguin més les persones que puguin trobar, en la transformació d’espais abandonats de la ciutat en horts”.

Cada cop som més els que estem cansats de passejar per una ciutat amanida d’espais abandonats i en ple procés de deteriorament. Suma-t’hi i participa! entre tots farem retrocedir la grisor de l’asfalt.

l’Optimista

Reflexions des del Menjador de l’Escola

En el Món de l’educació, almenys en l’espai que em toca més de prop, que és el de l’educació en el lleure i en l’esport, solem parlar de la semblança entre els pares i els fills. De tal palo tal astilla que deia el refranyer popular castellà. I de les moltes oportunitats en les quals després de conèixer les famílies de la nostra mainada enteníem moltes de les conductes, bones i no tan bones, que en ells veiem reproduïdes.

Una de les queixes més habituals que em sento pronunciar en el marc de l’escola en la que treballo és la contesta permanent, la reacció constant i irada per part de les nenes i nens quan veuen que el seu interès particular no es compleix. Quan no obtenen tot el que volen i esperen, el crit agònic quan senten en la seva pròpia carn la insatisfacció personal fruit d’haver de complir les normes. Però si jo… jo vull… jo.. JO.” No importa que coneguin les regles, que sàpiguen el que implica la desobediència d’aquestes, sempre els sorgeix la necessitat d’exigir la primacia del seu ego. I per sobre de tot, mai, mai, mai, reconeixeran la seva responsabilitat davant l’haver escollit fer una infracció i, per tant, rebre l’efecte de les conseqüències d’aquestes (altrament conegudes com càstigs). En última instància, només abandonen el “Jo” per buscar en els altres algú que també hagi sobrepassat els límits. I no ho fan per teixir vincles solidaris, per defensar-se plegats d’un límit que pot ser és excessiu, ho fan simplement amb l’esperança que l’altre anul·li la falta comesa, com una espècie d’efecte màgic en la que 1 + 1 no és 2, sinó 0. Allò que es resumiria en un: “si ho fem tots, no serà una malifeta”.

images

Els és ben indiferent conèixer perfectament quines són les normes i les institucions que les representen: professors i monitors, en la majoria dels casos sempre apel·laran a una autoritat superior: les mares i pares. A través de la qual seran capaços de emetre amenaces, com si aquesta fos una espècie d’arma de destrucció massiva a través de la qual infondre por als altres. Donant per suposat que sempre estaran del seu bàndol, que compartiran la seva indignació i la defensaran amb contundència. I en el cas contrari, no deixen de sostenir un últim recurs, una darrera esperança, la convicció segura basada en la seva persistència. Si s’enroquen, si són capaços d’aguantar amb contundència l’últim envit provinent dels seus progenitors, saben que ho tenen guanyat, que res se’ls podrà negar. 

I és des d’aquesta situació repetida i reiterada en abundància al llarg de les setmanes. Un no pot evitar eixamplar el raonament esmerçat en les primeres línies: si la mainada respon així, no serà que simplement reprodueixen les actituds i comportaments que afloren en el marc de la societat?

Podria ser que imiten de manera fidel la constant i creixent proliferació de l’egoisme i egocentrisme protagonitzat pels diferents referents de la societat. L’arrogància emanada de les aberracions i els excessos futbolístics i de la faràndula, del si m’ho puc pagar ningú m’ho pot negar. La incapacitat de la política de generar acords i el continu aprofundiment de les distincions i les discrepàncies. La negació constant al reconeixement per part d’una majoria social que sovint no és capaç d’adonar-se del treball i l’esforç que d’altres entitats i particulars duen a terme per construir un Món millor i que en aquest blog intentem recollir amb les nostres limitacions: Bancs del Temps, Ecoxarxes, Procés Constituents, PAH’s, ANC, Aske Gunea… Una negació que només és capaç d’aportar el “no és suficent” el “sí, però…” una negativa que només sap buscar la responsabilitat ens altri i mai en si mateix. Aquell brot irat amb els altres i sempre complaent amb un mateix, com aquella resposta agressiva al mestre, mentre soc incapaç de negar-li la raó al fill.

En la si de la infància i de la joventut trobem molts dels reflexos positius i negatius de les relacions i conductes que caracteritzen la nostra societat. Més enllà de centrar-nos en corregir-los de manera permanent i dedicar els nostres esforços en reconduir la seva actitud, pot ser tocaria emprar-los per refer tot allò que ens neguiteja i incomoda de la nostra vida adulta i qui sap si així, de retruc, invertiríem la seva manera conviure i relacionar-se. 

l’Optimista

La Nova Legitimitat de les Lluites Socials de Sempre

L’escena reivindicativa a nivell de l’Estat Espanyol està arribant a uns nivells d’agitació i mobilització que no haurien de deixar indiferents a les institucions polítiques i representatives: Cadenes humanes multitudinàries, assemblees amb centenars de persones ocupant els espais públics de ciutats arreu de Catalunya debatent sobre l’estat del país i les possibles alternatives, explosions de solidaritat barrant el pas a jutges i policies arreu d’Espanya defensant el dret a l’habitatge, creacions d’espais lliures – Aske Gunea on defensar pacíficament la llibertat dels qui s’impliquen més directament en les lluites polítiques i socials del País Basc, i així un llarg etcètera.

És possible que ens trobem davant nous temes sota els quals el gruix de la població creu necessari mobilitzar-se i prendre-hi part? És una novetat la lluita de l’autodeterminació dels pobles i el nacionalisme? Resulta pionera la ocupació d’edificis buits i espais en desús?

pah

En la majoria dels casos i a nivell genèric, doncs segurament sí que trobaríem alguns elements que distingirien la situació actual d’aquestes temes vers el seu estat fa unes dècades, es tracta de lluites que a través de diversos col·lectius i eines de reivindicació porten “al carrer” un llarg temps.

Què ha succeït per arribar a aquest punt on ja no siguin encrestats embolcallats en cuir i punxes els que posin en dubte la propietat privada? O per arribar al plantejament de la reforma de l’Estat sense passar ni per les minories a l’estil bolxevic ni per la lluita parlamentària? I ja no diem de la lluita nacional, lluny ja de la resposta armada, i cada cop més afermada en el joc de lobbies, de la vigilància i la pressió dels polítics.

En diferents graus d’intensitat, en els diferents temes ha pres un rol determinant la necessitat d’esdevenir un procés col·lectiu que per damunt de tot treballi per aglutinar al màxim de persones. Que no es conformi en generar una elit militant superideologitzada, que intenti estendre els seus llaços i capacitats arreu, que ens faci a tots part activa i a tots beneficiaris del seus resultats. Especialment en els casos de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i del Procés Constituent es percep la voluntat imperiosa d’articular una xarxa que treballi de manera descentralitzada  en aquest sentit. Donant eines i capacitat a tots els qui sentin i visquin la necessitat de prendre part en la transformació.

En el cas del moviment independentista català, tot i la formació de l’ANC, segueix tractant-se d’una estructura bastant vertical i dedicada especialment al manteniment de la pressió sobre l’agenda política parlamentària més que de dotar a la ciutadania d’eines més autònomes. Així com en l’evolució de la lluita en el panorama basc, trobem per un costat la força parlamentària exercida per Amaiur i Bildu, a la vegada que des de la base no s’abandona la lluita pacífica en un pla més massiu (molt recomanable veure les imatges dels diversos Aske Gunea) i que sigui capaç de generar simpaties més enllà dels “peròs” provocats per la lluita violenta. 

 En molts sentits les lluites segueixen repetint els tòpics i les proclames de temps anteriors. El que sí que podem constatar amb certa facilitat és l’esforç que els diferents grups i col·lectius duen a terme per esdevenir en contingut i forma un agent de transformació. Que les idees i les raons no són suficients per justificar una acció o un esdeveniment, sinó que en la mateixa manera defensar-les i de dibuixar el nou camí a seguir s’ha d’exercir seguint unes pautes que legitimin l’objectiu.

Sense cap mena de dubte aquest és un dels grans èxits dels moviment socials que empenyen amb força avui en dia, la seva capacitat d’augmentar i incloure la seva base i el suport que reben en el sol fet d’existir. Perquè existint no deixen de construir un nou espai de convivència. A cada assemblea, a cada manifestació, a cada enfrontament amb l’autoritat, són les estructures i institucions de l’Estat les que queden en ridícul. Són elles que les perden legitimitat aplicant un marc legal que ja no respon al sentir generalitzat de la societat. 

Seguint aquest camí, no ens calen ni tribunals europeus ni suports internacionals, la força de la ciutadania serà suficient per aixecar el Món que volem.  

Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo. Salvador Espriu 

  l’Optimista

Crònica d’una Resistència Anunciada

Des que fa unes setmanes s’anuncià l’ordre de desallotjament del Bloc de Salt de l’Obra Social de la PAH de Girona i Salt, la xarxa de suport d’aquest moviment no ha deixat d’activar tots i cadascuns dels seus nuclis.

A mesura que han anat sorgint nous reptes i entrebancs, i tot i l’escassa difusió mediàtica que rep la seva activitat tenint en compte el volum que representa arreu de l’estat i el reconeixement europeu que ha rebut a la seva tasca, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca s’ha erigit com a referent de la desobediència civil i la resistència a un marc legal que no deixa d’augmentar el nivell de vulnerabilitat dels seus ciutadans. 

pah

Tot i així, un cop més, la PAH torna a demostrar que no són un grupuscle minoritari, una elit hipermobilitzada. Lluny dels focus i les emissores han desenvolupat una extensa xarxa de complicitats i suports: partits polítics, entitats, particulars, artistes i un llarg etcètera que no deixa lloc al dubte sobre la seva diversitat i el ple suport que rep.

La convocatòria de resistència al Bloc de Salt ha estat acollida, entre d’altres, pels Bombers de la Generalitat i per una sèrie de músics (Feliu Ventura, Gossos, Amparo Sánchez, Lágrimas de Sangre) que avui a partir de les 18:00 amenitzaran i ajudaran a congregar el màxim de gent possible per un parell de dies de suport i lluita.

La tensió i el nerviosisme segur que es palparà als voltants i l’interior d’aquest embrió de la lluita pels drets civils. El que ningú dubte és que la moneda ja ha estat llençada i que la sort ha caigut del costat verd. 

Sí, podem!

l’Optimista

Les Meves 10

Des de la darrera primavera, particulars i diferents entitats – col·lectius com l’Ateneu Naturalista, el Bloc de la PAH i l’Horta dels Químics es reuneixen regularment per tal de fomentar i donar impuls a la transformació de l’espai urbà a través de l’aprofitament de diversos espais. Espais que ja sigui per abandonament del seu propietari o l’Ajuntament, o perquè aquest últim només li ha donat un valor decoratiu/paisatgístic creiem que han de ser reivindicats com a espais útils per a la pràctica de l’horticultura.

Una de les eines que es vol elaborar per tal de donar lloc al debat i a la construcció d’aquest nou marc urbà a Girona és la d’un decàleg de motivacions i raons per les quals donar aquest pas i implicar-se (o evitar fer-ho) en el procés de reciclatge de la ciutat. Així doncs, aquí teniu les meves 10:

1. Què és un hort? Cal reprendre el contacte amb el que mengem. L’allunyament de les famílies del que és la vida agrícola, fruit de la falta de reconeixement (material i social) de la feina rural, ens ha deixat persones inconscients sobre el que consumeixen. L’hort urbà podria ser el primer contacte cap a aquesta realitat oblidada.

 2. Olors i colors. La major presència i diversitat de plantes amb les seves flors i fruits aportarien una nota de colors i olors provinents d’aquests, especialment a la Primavera. Les fragàncies de l’alfàbrega fresca vs. l’espessor dels diesels i les gasolines.

bleda

 3. Punt de trobada. La preparació i el manteniment d’un hort és l’excusa perfecte per conèixer els veïns, la gent de la ciutat i visitants curiosos.

 4. El plaer de l’autoconsum. Descobrir el gust de menjar-se allò que has vist créixer, aquella verdura que has plantat, regat i protegit fins que ben madura l’has portat al plat.

 5. Quina classe de “natus”! Un espai immillorable per portar familiars, infants… imagina una classe de l’escola primària canviant les fotos i imatges dels llibres i pissarres electròniques per els corredisses entre les tomateres! I tot, sense autobusos ni desplaçaments.

 6.  Reciclatge d’aire. Amb el creixement i diversificació de plantes i arbres en l’espai urbà, l’efecte “pulmó” d’aquestes ens permetria gaudir d’una qualitat ambiental més que necessària.

 7. Recuperar l’espai públic. L’augment dels mitjans de transport: cotxes, motos, busos, etc. Ha fet retrocedir l’espai disponible per a les persones. Un espai que a més, s’ha vist clarament restringit per les diverses regulacions “cíviques”. La creació d’horts urbans és un bon instrument per obrir nous espais de convivència i gaudir d’una ciutat cada cop més grisa.

 8. (re)Descobrir la ciutat. Dur a terme una activitat a la que no estem habituats ens portarà a fixar-nos en noves perspectives de la ciutat. Quin efecte tindrà sobre l’hort l’alçada dels edifics i les seves ombres? I l’escalfor del ciment? T’havies adonat del soroll constant fruit del trànsit? Quan tinguis un hort ho esbrinaràs!

9. La generositat de l’hort. La sobreproducció que es dona en diversos moments de la temporada ens obligarà a ser generosos i aprendre a compartir el que el nostre hort ens donarà si no ho volem veure fer-se malbé.

 10. Una pràctica saludable. Treballar a l’hort ens aportarà sobradament les dosis d’exercici físic que la vida urbanita sovint ens nega. I de franc!

Aquí us deixo les meves 10 motivacions per apostar per l’hort urbà. Segur que entre tots en trobaríem un bon grapat més, quines són les teves?

l’Optimista