L’abstenció és tendència.

L’abstenció és una tendència que es manté en els comicis dels municipis de tot Catalunya i que es manifesta de manera clara a la ciutat de Girona on ja portem dues convocatòries electorals fregant el 50% de participació electoral.

L’abstenció és el tabú de les opcions electorals, incomprensible i rebutjada per la majoria de ciutadans -dels que voten clar-. Quan a algú li dius que no votes s’enfada i es crispa. Com pot ser?! Amb el que s’ha lluitat per aconseguir-ho?! És el teu deure! L’abstenció és de passotes. Per alguns, sembla que els mals resultats de les seves opcions polítiques venen definides per aquesta opció. I en realitat així és, en part. Però el que no entenen és que si votessin, tampoc els votarien i que per tant, seguirien treient un mal resultat. Encara que sovint penso que només per tranquil·litzar a determinades persones s’hauria de votar, endosar una lamineta de pernil dolç al sobre i cap a dins. Posats a votar, que la taula s’enrecordi d’aquest vot. Un vot de fàstic.  

vot

En aquesta societat nostra on vot=democràcia qui accepta aquesta equació s’agita i s’indigna vers els qui no ho fan. No es moltesten per tothom qui vota sense saber res del programa electoral -segurament tampoc ho fan- , per aquella gent que passa la legislatura sense tenir  ni idea del que es fa i es deixa de fer a l’Ajuntament, per totes aquelles persones que no podrien dir ni el nº2 de la llista electoral a la que voten. Podrieu dir-me les nº2 de PSC o CiU? -no feu trampes eh!-.

Ens molesta que la gent no voti. Això sí, des de la superioritat moral del ciutadà votant no farem res més que això: molestar-nos i deixar anar algun sermonet. Després de tants anys d’abstenció creixent, encara és hora que algú mostri una mica d’esperit democràtic i faci alguna cosa per donar veu a aquesta forma de participació. El prejudici negatiu vers el no-votar carrega sense dubtar ni reflexionar que les causes d’aquesta conducta són la deixadesa i la falta de valors cívics i democràtics. Potser la falta d’aquests valors recau en part en aquesta majoria votant que s’obsessiona en negar l’opció de l’abstenció com a vàlida i a intentar establir-hi un diàleg. Potser té por de perdre el seu poder. Potser ja ens va bé cagar-nos amb l’abstenció per justificar determinades realitats. Abans que acceptar que vivim en un país on hi ha gent amb pensaments diversos és més fàcil atacar els qui no s’expressen mitjançant el vot.

Un estat democràtic s’hauria de caracteritzar per donar veu i joc al màxim d’opcions. Quan vora la meitat de la població no té cabuda en els òrgans de decisió alguna cosa s’ha de canviar. No es tracta de forçar el vot ni d’obligar per llei. Tampoc de crear nous partits polítics. Es tracta de comprendre les motivacions d’aquesta conducta i treballar per fomentar-ne la implicació. Una implicació que vagi molt més enllà de l’electoral. Després de vora 40 anys de democràcia, ja seria hora que algú comencés a entendre que la participació política i social també es promou i s’educa, no n’hi ha prou en passar les urnes.

l’Optimista

I sense aire?

Quin és el nostre principal aliment? Quantes setmanes podries estar sense menjar? O quants dies podres aguantar sense ingerir algun líquid o aigua? I sense aire? Quin és el màxim de temps que podríem viure sense respirar?

pqa--04b

Només seguint aquestes preguntes podem prendre consciència de manera senzilla de quins són aquells elements prioritaris pel manteniment de la nostra activitat vital. No hi ha cap mena de dubte, l’aire n’és el recurs primordial. En els altres casos es podrien obrir debats sobre si es tracta de mesos, setmanes o dies, si líquids o sòlids. Pel que fa a la respiració tothom té clar que en qüestió de minuts tindríem poc a dir. I és per això que no només resulta un element essencial sinó que també pot esdevenir el motiu de moltes de les afeccions o malalties ques ens aborden si no el respirem en bones condicions.

Tot i la seva importància, els responsables de les nostres administracions públiques no estan adoptant els marcs legals que estableix la Unió Europea respecte la qualitat de l’aire ni semblen massa preocupades per les reiterades advertències o situacions d’alarma derivades dels excessos de contaminació a les grans ciutats com Barcelona o Madrid. Fruit d’aquesta inoperància política, un cop més, diverses entitats veïnals, socials i ambientals de tot el territori s’han agrupat per intentar donar sortida a la necessitat d’organitzar i coordinar accions i estratègies que permetin incidir en l’assoliment del nostre dret a respirar un aire net.

La Plataforma per la Qualitat de l’Aire es va presentar el passat febrer amb aquest manifest.

Esperem que aquells qui ja fa anys que haurien d’haver près el compromís de vetllar per unes condicions de vida saludables, aquells que haurien d’haver incorporat a les seves planificacions i estratègies de creixement altres indicadors més enllà dels econòmics, facin el que els pertoca i que les entitats ciutadanes no s’hagin de dedicar a la fiscalització de temes tan essencials. Mentrestant, agrair comptar-se en un país amb la vitalitat associativa de la que gaudim.

l’Optimista

Què és una Assemblea de Barri?

Dimecres 11 de febrer, 20:30. El local de l’Associació de Veïns de l’Eixample està ple. Vora una quarantena de persones esperen l’arribada dels representants de l’Ajuntament -Regidor de barri + Hisenda- per donar el tret de sortida a aquesta fase dels pressupostos participats, la finalitat dels quals és decidir l’objecte d’inversió d’uns 50000€ al barri.

Que l’estratègia de difusió de l’Ajuntament té un impacte molt estret i limitat ho demostra la poca diversitat de públic que va assistir a l’assemblea: Dones, majors de 50 anys. Per exposar dos denominadors comuns aparents. Encara que el resultat de l’impacte de la publicitat d’aquest procés queda en un segon pla després de veure en viu i en directe el que ha suposat aquesta primera assemblea de barri.

article

L’assemblea convertida en audiència. Lluny d’esdevenir una reunió per debatre propostes, una gran part del temps va quedar enfocat als reclams de veïns i veïnes que no volien deixar passar l’oportunitat de tenir el regidor del barri a prop. Que els ciutadans intentin fiscalitzar als polítics és un acte de salut democràtica, que aquests ho facin per enèsima vegada en espais que no estan fixats per a aquesta funció i als quals s’hi aboquen perquè acumulen anys de reclamacions sense resposta, suposa tot el contrari. I el que resulta encara més preocupant, que els polítics en qüestió siguin capaços de viure amb naturalitat i quasi-condescendència el fet d’escoltar, una vegada més, determinats precs.

L’Associació de Veïns sola ante el peligro. Com si la pròpia exigència quotidiana no fora suficient, les associacions de veïns es veuen amb la necessitat de fer un esforç extra per tal d’assumir el paper protagonista que els hi confereix el procés dels pressupostos participats. I val a dir, que cal reconèixer com aquestes són capaces de donar resposta a aquesta exigència i donar forma a propostes que tinguin un sentit i un benefici comú pel barri. Per elles però, les assemblees de barri poden esdevenir autèntics paranys preparats, conscientment o no, pels dissenyadors d’aquest procés.

Sumeu una vintena de persones amb 4-5 demandes molt concretes que han anat creixent en grau d’insatisfacció pel simple fet que han estat desateses per l’Ajuntament, afegiu la proposta de l’Associació de Veïns, que en principi, i juntament amb les altres entitats registrades al barri, és qui té dret a vot. I finalment, hi afegiu uns regidors que obviant quin és l’objecte de la reunió es dediquen a apagar focs davant de cada reclam. Resultat: un espai que hauria de servir per establir un diàleg entre les diferents propostes, la ciutadania i les entitats del barri acaba convertint-se en un estira i arronsa entre el veïnat i els regidors.

Recentment ja he escrit sobre el que, personalment crec, faria de la nostra ciutat un espai més participatiu i democràtic. I les Assemblees de Barri són un bon exemple per posar èmfasi en la Cullerada 2: Atenció real a les entitats i la ciutadania. Respecte a la ciutadania que fa l’esforç d’exigir el seu dret a un carrer ben pavimentat i respecte a l’Associació de Veïns qui reglamentàriament es troba en el centre d’aquests pressupostos participats però que degut a l’estructura del procés són col·locades a la corda fluixa, exposades a les demandes del veïnat i desateses per uns regidors que es preocupen de tot menys de tenir cura d’allò que hauria de ser una Assemblea de Barri.

l’Optimista

3 Cullerades. Quan Girona vulgui ser participativa (IV)

Camí de la tercera edició dels pressupostos participats als barris de la ciutat de Girona, i després de comprovar, any (I) rere any (II), que de participatius en tenen ben poc i que l’única variable que saben modificar són els dies de votació i la quantitat pressupostada, aquest cop he decidit no seguir ventilant el malestar que em genera aquest acte d’hipocresia política. Aquest cop he decidit proposar-los 3 consells bàsics per convertir la gestió de la ciutat més pròxima a la ciutadania. I de franc, no cal que es gastin ni 1M d’€uros. 

article

Cullerada 1: Transparència. Girona ocupa el 92è lloc – de 110 ciutats- del rànquing de transparència fet per Transparency International España. Crec que no calen masses raons per entendre el valor de la transparència en l’administració municipal a l’hora de fomentar la participació ciutadana. Les dificultats per conèixer i confiar en el que s’esdevé a l’interior del consistori només generen distanciament i recels vers l’activitat de l’Ajuntament. Perdoneu, algú ha dit Santos Torroella?

Cullerada 2: Atenció real a les entitats i a la ciutadania. La sensació de desatenció i menysteniment que diverses associacions de veïns  porten vivint, des de Mas Ramada a Sant Narcís -per posar dos exemples ràpids i coneguts- , per part de l’Ajuntament no afavoreix cap mena de percepció de reconeixement i de valoració de la tasca que duen a terme alguns col·lectius ciutadans a Girona. Ja poden anar assignant partides de milers d’€uros a càrrec d’associacions de veïns si el dia a dia és el de la indiferència.

Cullerada 3: Girona, quina Girona? És difícil saber quin és el projecte de ciutat que sostenen els representants municipals. La política local es construeix declaració a declaració, festival a festival, sense una idea definida del que es vol aconseguir. Pisos buits, solars abandonats, venda de patrimoni públic per grans superfícies… els anys passen i només sabem que el govern de la ciutat té intenció de fer, que confia en el sector turístic i que gaudeix molt de la celebració de festivals culturals a la ciutat. Seria bo que algú, a 4 dies d’acabar la legislatura, ens expliqués quin és el projecte per donar forma als traus urbanístics enmig de barris com Sant Pau, Can Gibert – Santa Eugènia o Pla de Domeny, quin és el pla de mobilitat més enllà d’obrir estacions de girocleta. Qualsevol diria que l’Ajuntament no té gaire més projecte que passar el dia a dia, i qui dia passa any empeny.

Amb poc més que això no caldria disfressar-se de polítics progres i amants de les noves formes de governar per fer avançar la ciutat cap a un espai més participatiu i democràtic.

l’Optimista

Consulta o Consulta.

Han estat necessaris mesos i anys per omplir de valor i poder una paraula que, a priori, no hauria de generar massa por: consulta. A mesura que s’han sumat manifestacions massives  i en tant que les diverses forces polítiques i ciutadanes que centralitzen el moviment independentista se l’han fet seva i l’han anat nodrint, el concepte ha anat guanyant vigor. Per si sola, una consulta no convida a res més que expressar opinions sense la pressió ni la tensió d’haver d’acceptar-les o executar-les. Encara que en boca dels relats i les narracions dels darrers temps s’ha transformat en una espècie d’arma definitiva, en un instrument implacable per materialitzar els designis de la població en l’àmbit polític.

vot

Avui la consulta ha tornat al seu punt d’origen, al valor més literal i estricte que les línies del diccionari poden descriure. “Locals, urnes i paperetes” ventava el President de la Generalitat mentre intentava defensar que, d’alguna manera, seguirien reconeixent el sentir de la ciutadania, com si mai s’hagués promès altra cosa que això: “locals, urnes i paperetes”. I si ens posem a estirar de definicions, potser és cert que al final una consulta no és res més que organitzar un mecanisme perquè el conjunt de la població pugui expressar la seva opinió respecte un tema. Però si avui una part important del país es sent decepcionat és justament perquè ja fa temps que es va superar el valor que l’acadèmia de la llengua havia dotat a aquesta paraula. 

El que més m’impressiona d’aquesta reconfiguració i revalorització de la consulta és com, estèticament, ha estat rebaixada de rang a través d’expressions com “procés participatiu”. Tic, que no deixa de mostrar un cop més com aquest terme havia esdevingut molt més que una pregunta, que unes urnes i que qualsevol papereta. Com si fins ara no haguéssim estat plantejant exactament això: un procés participatiu -potser justament és això, que per alguns només érem immersos en una estratègia de propaganda-. No portem anys inundats d’informació, d’articulació de moviments ciutadans, de gestació de mecanismes institucionals per reconèixer la seva capacitat de mobilitzar-se? Què ha estat fins ara sinó?

Finalment, el que hauríem de grabar a foc en les nostres memòries és la disposició de la Generalitat a empènyer Ajuntaments i ciutadans a donar la seva opinió respecte un afer determinat. Ara que ja tenen quantificats quants voluntaris són necessaris i tenen una idea de quina estructura logística és necessària per dur a terme un procediment d’aquest tipus, que no se n’estiguin! Que no deixin de convocar-nos i consultar-nos per tot allò que ens afecta de manera transcendental. Si som madurs per escollir la nostra nacionalitat també ho volem ser per decidir quin model de país volem. Ara i quan siguem independents. No sigui que en el trànsit d’un estat a l’altre ens quedem sense territori, salut o habitatge.

l’Optimista

Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista

 

El Repte de Podem

El darrer Dilluns 09 de Juny vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a l’assemblea del Cercle de Podem/Podemos Girona. Una quarantena de persones es van congregar en el Parc del Migdia mogudes, essencialment, per la voluntat de descobrir què residia darrera aquesta marca política que fruit de les mediàtiques aparicions de Pablo Iglesias havia estat capaç de clavar una bona mossegada en els comicis europeus.

podem

Sense cap mena de dubte, el mèrit d’aquesta proposta que es reflexa en els seus resultats electorals ha estat la capacitat d’incorporar un discurs i una perspectiva que fins a dia d’avui es mantenia clarament al marge dels mitjans de comunicació de masses i, encara més, de les hores punta de la programació televisiva. Un discurs, que tot i formar part de la opinió política i social d’una part considerable de la societat, no trobava qui el liderés a nivell representatiu dins el marc del Parlament. Així doncs, l’aparició d’una via que donés sortida a aquesta opinió, i que a més no s’observés vinculada als partits polítics de les darreres dècades, ha permès que aquells qui segurament s’enfonsaven en el dubte de l’abstenció escèptica o el vot al mal menor s’aboquessin a la candidatura de Podemos.

El gran avantatge d’un procés d’aquest tipus és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de connectar amb persones que tot i el seu interès en certes idees polítiques no han trobat el seu espai en d’altres entitats i col·lectius que parteixen de pressupòsits similars. Persones que d’alguna manera, han quedat orfes de llocs a través dels quals donar sortida als seus impuls de participació. Per altra banda, la necessitat inicial a la qual haurà de fer front un projecte d’aquest tipus, el qual assumeix la necessitat d’estructurar entramats que dinamitzin una participació més directa de la societat cap a les institucions, no és altra que la de dotar a aquesta gent dels recursos i del suport necessari per fer-ho sense caure en personalismes i idolatries pernicioses, així com carregar-se de la paciència suficient per suportar les pressions i les envestides que el ritme electoral implica.

La victòria de Podem no ha estat altra que la de connectar amb aquella ànsia de democràcia i participació, amb aquell neguit que molta gent portava en una processó interior per transformar un sistema que ha quedat totalment obsolet. Gent que fins avui, per diverses raons, ha viscut la seva acció política de manera individualitzada. Indubtablement, el gran repte de Podem no és altra que aconseguir que aquest efecte mobilitzador fruit de l’impacte mediàtic i el sentiment imperant de canvi trobi el camí per materialitzar-se de manera col·lectiva. La meta és reactivar i enxarxar, és empoderar, és reapropiar-se dels debats i de les idees. El repte no és altre que aprendre, un cop més, que junts i juntes Podem.   

l’Optimista