Nous partits per la Catalunya de sempre

Calien unes noves eleccions per iniciar l’etern procés cap a la Independència? No hi ha actualment ja una majoria parlamentària? El nombre d’escons favorables a la Independència variarà gaire després del 27S?

8 estelada catalunya

Personalment, i en el fons molt el fons m’agradaria equivocar-me,  penso que la resposta a aquests interrogants és un clar i flagrant no. Ho vestiran com voldran, faran ballar els electors d’una llista a una altra i amb sort, potser entre cop de cintura i moviment de mal·luc algun despistat acabarà votant a qui no vol o simplement no trobarà ni el colegi electoral del mareig. Ara bé, per molt que es maquillin amb noves nomenclatures és bastant probable que els resultats electorals tornin a deixar la cambra com està, amb un suport majoritari però justet als partits sobiranistes, encara que sense la devastadora majoria que  no permetria dubtar ni un bri. I arribats a aquest punt, santornemi. A l’espera, cerca i captura d’algun polític amb ganes de mullar-se i dir alguna cosa més que si fa o no fa és perquè uns no el deixen i perquè els altres no ho han dit prou clar.

Tot està carregat d’una fortor lampedusiana fastigosa. D’un ho remoure’m tot perquè tot segueixi igual que espanta. Convergència i Esquerra junts capitanejant el Govern com fins ara però amb un nou nom i amb Junqueras a dins. Amb les despulles del PSC i ICV-EUiA reformulats alquímicament en un nou partit aglutinat per Podem i la dreta realineada de més a menys catalanista d’Unió fins a Ciutadans.

Finalment els nombres parlaran i seran aquests qui ens mostraran la realitat. Una realitat que sospito ens dirà el que ja sabíem amb el Parlament actual, que les desigualtats territorials pesen, que l’eix esquerra-dreta encara no ha mort i que el “mestre del plasma” tenia raò: que n’hi ha prou en no fer res, que qui dia passa any empeny i que els canvis profunds nacionals i socials de la nostra història recent sempre han nascut dins la il·legalitat.

Temps al temps, ja queda menys per seguir on érem.

l’Optimista

PD: Vist el que hem vist fins ara, l’única esperança de veure quelcom realment diferent seria un increment notable de la CUP.

Hiperlíders, Hiperespectadors

Serà una necessitat dels mitjans de comunicació per tal de centrar i construir relats i notícies que siguin més fàcils d’encabir en els seu formats informatius. O potser serà per l’excepcionalitat d’un moment, que requereix de la projecció de figures que juguin aquest paper de protagonismes intensos i intensius. O qui sap, si la raó rau en una base social i ciutadana que es mostra impotent i incapaç d’autoerigir-se com a persones amb les habilitats i el poder suficient per exercir un paper més enllà de la mera observació, passiva, consultiva i no implicada. El més probable és que sigui una mica per tot, i per moltes altres coses que ni tan sols em venen al pensament. 

Sigui com sigui, el que no es pot obviar és la reproducció una i altra vegada d’una sobratenció desmesurada al líder. Al líder, i a la massa que l’acompanya. Encara que aquesta mai és interpelada directament. Se la mostra, oculta, quantifica i disfressa.

Gerard Stolk - stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen https://www.flickr.com/photos/gerardstolk/5042803948/in/photolist-8FBFVE-ajQ5zS-7Smeyb-agwz7Z-agzm7S-5di7Cx-f9BPe7-6UPmjm-8erxh4-8xu9P2-8wouDL-6oAv39-dKfiJy-8aJd6j-71ozdU-71jz4Z-aaTfPy-f9oAEP-84L1g5-8aJcTQ-4Y2WkD-f9nDG4-eeij2D-jZGQb7-71jJkH-6gnSK9-84L1bS-83qASn-dui81P-4LFB3H-dyyimz-cPecF9-9xcuCw-71jgq2-eSVDnQ-97MPY9-97JzXx-97JFTT-8qcsVx-6UKhFK-49Xcvf-6UKhng-6UPnd5-ezzuoh-ezzC7E-ezwmAv-ezzzfo-ezsHsS-4QtcnK-Dmpji

Gerard Stolk – stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen 

Com en les pel·lícules sobre batalles d’edats antigues, primer es mostra el volum de les tropes -les masses- que s’aglutinen a cada causa. Després els reis, generals o polítics negocien en funció de les perspectives que la convocatòria de la massa ofereix. I de la mateixa manera que en el cinema, mai sabrem quins són els dels membres d’aquesta gent, les seves històries, ni preocupacions ni motivacions per ser allí. D’igual forma només coneixerem els noms i les cares d’aquells qui empraven la seva capacitat de convocatòria per assolir determinades fites, els líders.

Però lluny de voler tornar a submergir-me en els secrets de la massa, aquest cop no vull més que fixar la meva atenció sobre com els mitjans construeixen una i altra vegada aquesta figura, per molt que representi moviments i col·lectius definits en base a una organització apersonalista. Mirem on mirem, sigui els procés que sigui, topem amb aquesta limitació, amb aquesta focalització extrema que impedeix percebre amb claredat el qui, què i com d’allò que esdevé en el nostre entorn. 

Des de l’abús reduccionista del Mas-Junqueras del futur parlamentari de l’independentisme, passant per les simplificacions del valor i la diversitat de les mobilitzacions ciutadanes en pro del dret a decidir en la veu de Carme Forcadell, fins a la pèrdua de la veu i quasi l’existència de la PAH des que Ada Colau n’ha deixat la figura de portaveu -en favor en termes d’atenció per Guanyem BCN-.

En tant que cada volta ens trobem amb una incapacitat més evident de construir els nostres propis relats sobre el que passa en el nostre voltant. En la mesura en que més enllà del que veiem, escoltem i llegim en els mitjans de comunicació massius no ens atrevim a preguntar i descobrir què és el que succeeix. I en tant que defugim la possibilitat de participar i fer-nos coresponsables de les notícies i els fets que ens envolten. No ens quedarà una altra opció que restar a les tribunes i les grades de l’espectacle mediàtic. Convertits en hiperespectadors sense més espai que el just per opinar entre fotograma i fotograma, d’exclamar, riure o plorar entre una i altra pausa publicitàriaNomés hi haurà lloc per viure una realitat en la que el nostre paper no va més enllà de moure’s al ritme dels talls de veu i els reportatges sobre aquests líders que esdevenen ‘hipers’ magnificats pels focus i els micròfons. 

En el moment en que prenguem la determinació de pujar a l’escenari i ocupar el plató, descobrirem que poc hi havia d’excepcional en aquests personatges, a la vegada que descobrirem que lluny de les llums i les cridòries hi ha alguna cosa més important i necessària que aquests individus: Nosaltres i el Món. 

l’Optimista

 

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista

Votar no és el mateix que VOTAR.

Com intentàvem descriure en aquest mateix blog en una entrada anterior, el domini aclaparador d’una conducta abstencionista a l’Estat Espanyol i, especialment en el conjunt de la UE en el marc de les Eleccions al Parlament Europeu, així com els efectes de sobrerepresentació que aquesta actitud implica, ve donat per la incapacitat de liderar aquest tipus de crides i per la manca de voluntat de donar valor a l’abstenció (anul·lant per exemple, el resultat d’una votació si no es supera cert llindar de participació).

baixa

Aquest 25 de Maig s’ha posat fi a un procés que, paral·lelament a la contesa electoral, ha anat proposant una metodologia diametralment oposada al joc que el sistema parlamentari i de partits polítics ens té habituats.  Si en el marc de la dinàmica parlamentària els partits polítics s’han emmotllat a una pràctica fonamentada en intentar captivar el suport dels electors amb un seguit de propostes superficials i sense un procés previ de diagnòstic i escolta de les diverses sensibilitats de la societat. Sobrevalorant el fet de proposar idees llamineres vers l’aproximació als diferents temes que poden restar presents en el dia a dia de la població, per després gestionar el pes electoral en funció de les seves prioritats. El Multireferèndum ha estat una primera posada en escena de la inversió d’aquests processos. Intentant situar el pes i l’atenció dels electors en propostes concretes, en mandats directes, aquesta iniciativa ha pretès posar llum sobre el que fins ara estan esdevenint processos opacs de decisió. Limitant la possibilitat dels representants a jugar amb la informació i determinant de manera clara el rumb que la seva funció ha de seguir.

En front la incapacitat de les diverses institucions parlamentàries de generar estructures i mecanismes que permetin la relació més fluïda entre el bategar de la societat i les seves propostes, així com la concreció d’aquestes, el teixit associatiu ha tornat a prendre la iniciativa i ha donat un pas endavant cap a la definició de noves eines de participació política. 

Caldrà seguir colpejant aquest mur que segueix aixecant-se entre els representants polítics i els ciutadans. Uns ciutadans que ja no comprenen una distància que els posa en plans llunyans i menysprea les seves capacitats i criteris. Perquè ja en tenim prou de votar, necessitem VOTAR.

l’Optimista

És la Política, estúpid!

Després de llegir la resposta de Som Energia a la Reforma Energètica espanyola, un no pot evitar, una vegada més, reversionar aquesta màxima de la campanya que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca: és la Política, estúpid!

Mentre la pista central del circ mediàtic es centra en els anars i venir d’escàndols i corrupteles diverses, entre papers, sobres i palaus, el Congrés dels Diputats no detura la seva feina. Enmig d’aquest batibull d’acusacions indiscriminades i la cortina de fum que la corrupció li brinda, les formacions polítiques no dubten en aprobar diverses mesures que ben aviat notarem en les nostres butxaques i que garanteixen que l’estat de qüestions tan fonamentals com l’Energia quedin ben anclades en un marc que no deixa gaires opcions d’encaminar un futur més sostenible.

I com no podia ser d’una altra manera, un cop més ens trobem en un altre cas de pràctiques opaques i que impedeixen la possibilitat d’accedir a unes dades que sí que ens permetrien d’escollir una o altra via per intentar solucionar les dificultats que giren entorn de la qüestió energètica.

Una vegada més opacitat, una vegada més obstrucció a les alternatives i un cop més pràctiques legislatives que defugen de qualsevol argument racional i que només són comprensibles des de l’òptica  del clientelisme i l’amiguisme desvergonyit entre certes forces polítiques i determinats sectors de l’empresariat. Com sempre però el discurs oficial defuig la nociva pràctica de donar la cara i fomentar el debat públic.

Davant d’aquesta nova mostra de menyspreu cap a ciutadania i l’interès públic, cada cop són menys els dubtes que poden restar davant la necessitat de desconfiar de manera clara dels Partits Polítics i d’apostar de manera decidida per propostes econòmiques, polítiques, energètiques , etc que lluny d’oferir solucions definitives i programes que ens durant a l’utopia, ens permeten dur a terme un acostament als mecanismes de decisió que ens permetrant desenvolupar noves pràctiques i nous models en els que siguin les nostres veus les que en marquin el seu esdevenir.

l’Optimista