Perquè no ho vols prou


PobresaDiscurspobresaARA PobresaelMon

Anuncis

Positive Money

A través de les diverses experiències relacionades amb monedes no oficials o xarxes d’intercanvi com poden ser les Ecoxarxes i els Banc dels Temps hem experimentat i debatut repetides vegades sobre la importància de generar hàbits de conducta o consum que trenquin amb al consigna de l’acumulació i l’enriquiment. Intentant transmetre la perspectiva que en la mesura que ens enriquim i acumulem no podem evitar generar pobresa en altres membres de la xarxa – societat. És per això que en aquests projectes es posen a proba diverses estratègies per incentivar la fluïdesa monetària així com evitar l’acumulació.

En la línia d’aquest debat aprofito per compartir aquesta senzilla i clara explicació sobre com es manifesta aquest procés d’empobriment a través de l’enriquiment d’uns pocs, així com la campanya nascuda al Regne Unit Positive Money on es proposen 3 canvis per tal d’elaborar un sistema monetari que no generi l’empobriment constant de la població i d’altres externalitats negatives. 

Els diners poden ser una altra cosa.

l’Optimista

 

En diuen Competitivitat…

Baixen els salaris, redueixen les plantilles, disminueix la cobertura dels serveis públics, augmenten els impostos… o com diuen els “experts” Espanya guanya competitivitat. D’entrada, si algú ens parla de ser més competitius, difícilment cauríem en el sentiment de malestar. Tot el contrari, pensaríem que hi ha millores en les condicions de vida, en les expectatives laborals. Competir millor ens hauria de permetre ser capaços de generar més recursos i ampliar les nostres possibilitats. 

Res més lluny de la realitat. Competitivitat en l’argot de l’economia que es pregona en aquests temps ve a dir que toca “xinificar”(i disculpeu-me l’expressió) la nostra producció. Vol dir mantenir o augmentar els marges de beneficis dels inversors a costa de la reducció salarial. Implica incrementar la produccció degut a la intensificació de les jornades i no a la millora de les condicions tècniques ni de formació en la força de treball. La competitivitat ha esdevingut aquella paraula bensonant que serveix per disfressar i justificar l’existència de l’explotació infantil i de l’esclavatge contemporani. 

08-06

I tot plegat per què? Diuen els “tècnics” que millorar la Competitivitat  ens permetrà guanyar llocs de treball, recaptar més, reactivar el consum i així tornar a entrar en la cadena d’esdeveniments que tots ja coneixem. Doncs ja sabem quines són les conseqüències d’aquest model: increment de consum, millores salarials, bombolles, esclats i sanTornem-hi. O pot ser, ens amaguen l’altra possibilitat que és que no tornaran a millorar les condicions i que el nostre país és un dels escollits per viure en aquesta nova situació de precarietat institucionalitzada indefinidament. 

Qui hauria de voler incorporar-se en el Món Laboral amb aquestes perspectives? Quin incentiu podríem trobar per esforçar-nos en fer-nos un lloc en el si de la societat a través de les vies regulades: treball, estalvi, deute..?

Competitivitat hauria de ser l’habilitat de treure profit de manera sostenible i digne dels recursos del seu país. Del desmesurat nombre de treballadors qualificats necessitats d’un espai i una oportunitat per desenvolupar les seves habilitats, de l’experiència cooperativista dels seus emprenedors. I no el procés d’extracció de rendes al qual s’està sotmetent als treballadors.

l’Optimista

Per què Jo no soc Pobre?

Recentment s’han publicat els resultats de “l’Enquesta sobre Hàbits i Condicions de Vida 2011” de la Diputació de Barcelona. Les xifres esgarrifen: 1 de cada 3 gironins és pobre (60% de la mediana en la renta per càpita anual).  Aquesta proporció no ens pot deixar indiferents i no pot quedar-se en un resultat el qual no provoqui més qüestions en nosaltres.

El meu primer interrogant s’obre al voltant de la seva ubicació: On són?

Observo el meu entorn, la família, amistats, amistats de les amistats, coneguts. El veredicte és clar: no ens aproximem ni de lluny a la proporció esmentada. Queda clar que vivim a Girona, però no representem ni lluny la seva realitat social.

I és llavors que d’altres inquietuds prenen forma, que d’altres afirmacions que anteriorment es feien amb confiança ara són de caire dubtós: hem treballat prou per a la cohesió social? Hem fet els esforços necessaris per promoure l’inclusió? O s’han aprofitat els anys de “llums i flors”(o hauríem de dir de totxos i guiris) per esquivar el debat, mentre el caldo de la segregació social i cultural es cuinava a foc lent.

Reprenent la pregunta que encapçala aquest article,  la seva resposta és ben senzilla. Tot i que estadísticament em trobaria clarament sota el llindar de la pobresa, la meva pertinença a la societat i la meva manca d’inidividualitat és la que em permet beneficiar-me d’un recursos que pròpiament dit no em pertanyen.

El fet d’haver-me instruït i socialitzat en l’entorn on visc em permet gaudir d’un avantatge comparatiu molt clar vers altres segments de la població, ja sigui per accés a la informació, falta d’estigma cultural o social, etc. A més, la inclusió efectiva (incloure’m en un espai que em reconeix com a membre) en el meu entorn m’ha facilitat la participació en una xarxa (família, amics, coneguts, institucions públiques, etc) que em protegeix i em facilita l’accés a tot un ventall d’oportunitats que a nivell estrictament individual mai hauria pogut permetre’m.

I d’aquesta afirmació neix un altre interrogant que sense cap mena de dubte ha d’esdevenir motiu de preocupació i d’inquietud: com jo, quantes persones ara mateix viuen en un grau suficient de comoditat gràcies a aquestes xarxes de suport? Podran aquestes relacions perdurar gaire més en el temps? I si el declivi econòmic segueix en augment i afecta a més i més nuclis d’aquests entramats? O parlant clar, què passarà quan aquests avis deixin de cobrar el total de les seves pensions, o aquests pares i mares perdin o vegin durament reduït els seus sous, qui teixirà aquests fils que ens sostenen?

La “Crisi” ens està demostrant les avantatges dels qui han aconseguit socialitzar-se i establir lligams d’interdependència (sigui per  nexes familiars, econòmics, d’amistat…) vers els que es veuen forçats a l’individualitat o al sectarisme/ghetto.

Esperem que no arribi el moment en que comencem a apreciar el nostre veí, amic o company com algú amb qui competir pels recursos i seguim mantinguent aquest esperit mutualista. I que aviat, sapiguem prendre consciència de les institucions que tot i no deixar de demanar-nos el nostre recolzament econòmic, no fan res per donar-nos suport.

Institucions que depenen de nosaltres molt més del que nosaltres depenem d’elles. 

l’Optimista