Em conec totes les paraules

Del vers a la il·lustració

Em conec totes les paraules,
les raons i les vestidures.
Em sé de memòria les passes,
els filaments que les recorren.

Però la meva pell no entén les grafies,
hi sent però no escolta,
el seu llenguatge són les carícies,
el contacte i l’esgarrapada.

Em conec totes les paraules,
però de res em serveix escoltar-les,
cridar-les o escriure-les.
No és el cap qui tremola, són les vísceres.

I aquestes no escolten ni llegeixen,
no compten, ni mesuren.
Les entranyes no volen ni poden,
entendre més que les teves carícies,
que les teves esgarrapades.


Il·lustració: Judit Iglesias

Il·lustració: Judit Iglesias

Anuncis

Llegir poesia

(…)

“Voldria que em prengués d’una vegada

o que em mudés en fulla,

en cosa pura, estúpida

en pedra o aigua,

en àtom,

del seu total reialme.

Vull amor o repòs.

Espero sospito temo voldria – Pere Quart

Llegir poesia, i segurament escriure-la, és un acte de festeig, una dansa ritual d’aparellament. No té res a veure amb qualsevol altre gènere literari. Pots agafar un llibre de poemes pel principi o pel final, doncs sovint són categories que no tenen cap sentit entre les seves pàgines, com no la tenen la linealitat, el nus o el desenllaç.

Cada poema és un principi i un final, i a la vegada no són més que una part d’una obra més extensa, d’una o altra manera lligada a la resta, dependent, absoluta i paradoxalment sobirana.

De l’estrofa, en quedes captivat al primer vers o difícilment arribaràs a la primera rima. Llegir-la és una cerca. Passes fulles com qui no hi té massa interès, buscant aquell detall que et faci romandre mig segon més, mitja síl·laba que et suggereixi quelcom atractiu. A vegades no arribaràs gaire més enllà, l’espurna no encendrà el foc, i allò que semblava, no serà. Passo pàgina.

Car quan l’encontre s’esdevé, ja no hi ha escapatòria. No hi ha fuga possible, ja no pots més que repassar-la una i altra volta, resseguir totes les síl·labes, pronunciar-les, notar-les entre les dents i els llavis, deixar-les ressonar entre el pensament i  les entranyes. Captiu i pres, enamorat d’unes paraules que ja no tornaran a sonar estranyes, que tot i provenir d’altres no podrien sonar més pròpies.

Aquesta Pau és Meva.

No calen masses paraules per descriure aquesta peça interpretada per Gemma Humet i Toni Xuclà. Guanyadors del Premi Martí Pol d’enguany musicant aquests versos de Salvador Espriu.

Meravellós. 

Versos de Cementiri de Sinera

XXVI
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

A L’ALBA
Jo no sé quina
Freda nit m’allunyava
Del teu silènci.
A l’alba vaig mirar-te
Per última vegada.

SOTA LA PLUJA
Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

XXVIII
Aquesta pau és meva,
I Déu em vetlla.
Dic a l’arrel, al núvol:
“Aquesta pau és meva”

Des del jardí contemplo
Com passen lentes hores
Pels meus ulls enigmàtics,
I Déu em vetlla.