El Brèxit no importa

No, no importa el brèxit, com tampoc importava el referèndum sobra la independència d’Escòcia. El de menys és el resultat, encara que per molts, sembla que l’únic realment remarcable són les possibilitats de victòria d’una o altra opció.

La gran lliçó que des de fa uns anys ens etziba una i altra vegada el Regne Unit és aquesta convicció desacomplexada en l’ús de les seves institucions parlamentàries per resoldre algunes de les grans qüestions i reptes que afecten al país. I la veritat, quina enveja que em fan.

Òbviament no sóc ingenu. Entenc perfectament que caldrà poc més que uns minuts per trobar un bon grapat de contradiccions i trets totalment rebutjables, encara que de veritat que les acceptaria de bon grat a canvi de viure alguns dels moments democràtics com els que es regalen. I encara més tenint present que qui els ha hagut de sostenir en els darrers temps ha estat la bancada tory. Que sigui el Partit Conservador qui es mostri capaç d’obrir processos de consulta i decisió tan oberts en temes tan delicats mostra fins a quin punt, l’orgull de pertànyer en un sistema parlamentari com el britànic passa per sobre de qualsevol por al resultat.

L’important no és tant guanyar o perdre, sinó seguint alliçonant al Món sobre la seva distinció. I que voleu que us digui: m’encanta. Ens posarem d’acord fàcilment en si un o altra aspecte deixa molt que desitjar però venint d’on venim, i essent on som, em conformaria en poder explicar algun dia que si les coses són com són és perquè un dia ens vam preguntar i la majoria es va expressar en un sentit. I el més important, sense lamentar-se ni haver de renegar o patalejar sobre si era o no era la millor opció, acceptant que el parlamentarisme és aquesta maquina obstinada en buscar punts d’acord que no satisfan a ningú i els fan acceptables per tothom.

Que sigui el que Déu…el que el poble vulgui!

Haurem de respondre

Qui sap quan i davant de qui. El més probable però, és  que algun dia haurem de respondre de la nostra conducta al llarg d’aquestes dècades que enceten el mil·lenni i que brinden de tot menys esperança. Vés a saber si viurem prou o si els canvis seran prou ràpids com perquè haguem de fer-ho a viva veu, o en tot cas els caldrà als historiadors fer-ho.

Sigui com sigui algun dia caldrà reflexionar i exposar com ha estat possible el moment que estem vivint. Com és possible que tot i els coneixements i les certeses que tenim entorn del canvi climàtic i la degradació express del medi ambient seguim palplantats i inoperants.

S’haurà de parlar sobre la incapacitat de defensar la democràcia, de la incapacitat de reconèixer que els dissenys parlamentaris necessiten revisar-se i evolucionar, que no hi ha models perfectes ni acabats, i que la representació política i el govern no pot perdurar massa temps en les mateixes persones. Algú haurà d’explicar perquè ens conformem en viure sota la tutela d’uns partits polítics que destil·len sectarisme per totes bandes.

I com no, algun dia algú haurà de respondre, qui sap si sotmetre’s a judici, per facilitar la mort de milers de persones a les ribes del Mediterrani, per promoure la instal·lació de camps de concentració al llarg de les fronteres de la Unió Europea. Algú haurà d’explicar perquè preferim vulnerar els drets adquirits a dins de la Unió en nom de la seguretat en comptes de sortir a defensar-los allà on ni tan sols són reconeguts.  De la mateixa manera que alguns hem sentit a les classes d’història el retret a les potències mundials per permetre que Franco completés el cop d’estat, algun dia s’escriurà com es va preferir no intervenir a Síria i en d’altres països en pro dels moviments democràtics, deixant-los a mercè dels règims autoritaris precedents i de les noves amenaces extremistes.

Algun dia, ens tocarà respondre, cap cots, davant els dits acusadors del futur. Ens assenyalaran incapaços d’entendre com vam permetre que tot això passés, com vam eludir de tal manera la nostra responsabilitat. Com fou possible, que ens mostréssim tan incapaços, submisos o insensibles, davant de tant de cinisme.

Si no comencem a mostrar compromís amb el nostre moment i el nostre lloc, algun dia haurem de respondre.

Cameron, la CUP i la UE

Condemnats a vagar per l’univers sense fi ni destí. Alguna cosa així deien alguns opinòlegs i polítics de torn quan es valorava la possibilitat que Catalunya quedés fora de la UE en cas d’assolir la independència. Així com no s’ha tingut cap mena de tremolor a l’hora d’atacar amb sornegueria i burla les paraules de la CUP que apuntaven la necessitat de sortir de la UE degut a les condicions polítiques i econòmiques que implicava formar-ne part.

Ara bé, quan la proposta d’abandonar la Unió Europea surt del Primer Ministre britànic ja és una altra cosa. No seré ingenu, no cal ser un fan incondicional del realisme polític per entendre la diferència entre proclamar aquesta idea des d’un partit minoritari a nivell de Catalunya i que ho faci el líder d’una potència mundial. Entenc que la temptació de ridiculitzar als adversaris polítics que tenen menys pes representatiu és difícil d’evitar, a la vegada que la desigualtat de poder econòmic i militar al Món dificulta que es pugui emprar el mateix llenguatge amb uns i altres.

Dit això, que cada vegada que algun país o formació política, tingui el pes representatiu que tingui, opti per opcions de negociació bilateral (inclosa l’amenaça o proposta de sortida de la Unió) diu molt poc de la construcció d’aquest espai comú. Si l’ambició de la UE i els seus membres fora constituir un espai supranacional, les diferents demandes i requeriments per parts dels membres de l’entitat política haurien de trobar espais com el Parlament o qualsevol altra òrgan representatiu i polític per resoldre i negociar com la organització pot esdevenir un entramat que doni resposta a les necessitats del projecte comú. En la mesura en que cada estat pressiona i negocia respecte les seves necessitats sense tenir present els espais comuns i intentant assolir fites i millores per ells mateixos, en comptes de reformes compartides, el projecte europeu queda clarament desautoritzat com a eina de construcció justa i equitativa. En tant que cada estat exerceix la seva agenda d’interessos de manera bilateral amb aquesta anomenada “Unió”, el missatge que traspua no pot ser altre que: cadascú que s’espavili i negociï segons la seva força i poder. La UE com a eina de dominació per part de les potències consolidades a través del discurs si jo poso més diners, tu obeeixes.

Més enllà de si ho fa visible l’esquerra assembleària catalana o el conservadorisme britànic, el que resta nítid és la debilitat de la Unió Europea a l’hora de dissenyar instruments comuns per resoldre les diverses dificultats i reptes que es plantegin.  Una debilitat que lluny del que semblava ser el somni europeu, afavoreix i incentiva el desenvolupament d’actituds nacionalistes o estatistes a l’hora de definir la política internacional. 

l’Optimista

Que torni el sorteig (o els grecs en sabien més)

La primera vegada que vaig llegir en algun llibre o escoltar en alguna aula que en la Democràcia de l’Antiga Grècia els polítics i governants de les polis es decidien aleatòriament entre els seus ciutadans, no vaig poder evitar pensar: quina ximpleria! No? Decidir una posició tan important a través d’un sorteig? Quines coses que tenien aquests grecs antics. Sumat a tot plegat, després també vaig descobrir que la noció de ciutadà no era tot l’ample que un pensaria i que fora dels homes de cert status no en podien resultar electes tants.

Ara bé, veient els resultats i les limitacions que està mostrant la nostra democràcia parlamentària i el sistema de partits polític del país… Què voleu que us digui? Potser preferiria tornar al sorteig. Tenint present les extravagàncies que s’estant donant a l’hora d’escollir Presidents i Alcaldes, considerant la falta de vergonya que mostren els grups que aconsegueixen establir-se en les estructures institucionals i patint la lleugeresa amb la que es senten legitimats per alterar i reinterpretar a gust i plaer els resultats de les urnes, per mi, que torni el bombo i que l’atzar ens guiï. 

Que tothom qui es senti preparat i amb ganes de gestionar els afers de la ciutat s’inscrigui, que la ciutadania (com l’entenem avui i no a l’estil clàssic) tingui espais per donar la seva opinió i orientar les prioritats i que els nens de Sant Ildefonso ens cantin el destí. Tot càrrec polític deixat a les lleis de la probabilística.

Injust? Segurament. Però observant el que s’està reproduint i estenent en les maneres de designar i acordar el càrrecs i les posicions de poder, la justícia, l’equitat i la representativitat no s’intueixen per enlloc. I posats a viure en un sistema injust, almenys, que no corri el rumor o la creença que és fruit de la voluntat d’uns pocs i els seus interessos. Que per una vegada, la incapacitat de generar un govern representatiu pugui atribuir-se a la mala sort i no a la baixesa o al clientelisme dels polítics escollits. 

l’Optimista

El patrimoni comú

L’encadenament d’eleccions i les vergonyes del maleït “procés” ens han revelat algunes semblances inesperades, aquí us presento les 5 que més se’m repeteixen:

  1. La Caverna com a patrimoni compartit. Els últims esdeveniments “processístics” han posat de relleu una troup de mitjans de comunicació descaradament interessats i incapaços de mostrar un país més enllà dels seus interessos.
  2. Follow the leader, leader… Si el/la trobes. Les successives campanyes electorals i el seguiment i reaccions dels diversos aconteixements del nostre dia a dia, han mostrat de manera contundent la manca de veus que gaudeixin de reconeixement social. Ens hem enquistat o hi ha veus que no troben per on emergir?
  3. Fòbia a la pluralitat. Amb dos resultats electorals caracteritzats per la presentació d’un Parlament divers, l’exigència a negociar i pactar ha fet saltar les alarmes de mitjans i dels relats polítics que bramen INGOVERNABLEEES!!
  4. Les coses importants… Quan? Encara és hora que algú parli de com es reverteix la situació de crisis social i ambiental que arrosseguem… Alguna proposta, si us plau, més enllà de promeses gratuïtes i incomplibles?
  5. La cinquena es posa per arrodonir que queda més finet. Serveixi, a mode de conclusió: mai hauríem pensat que tantes tensions dispersadores podrien mostrar-nos amb tanta claredat l’existència d’um patrimoni comú.

l’Optimista

El món és allò que…

No cal ser un gran fan de la piràmide de Maslow per percebre que hi ha certes necessitats més importants que d’altres pel desenvolupament de la vida. No és necessari dedicar gaire a temps a divagar i reflexionar sobre alguns elements fonamentals de la nostra existència. Quants minuts podries viure sense aire? quants dies resistiries sense aigua potable? Què importa produir energia o ginys de qualsevol mena si l’aire que respirem està contaminat i ens emmalalteix? Què importen els avenços de la medicina, el coneixement o la política si l’aigua segueix esdevenint l’element que utilitzem per transportar i patir el destí dels nostres residus?

images

Tenint present la rellevància d’aquests dos elements, i donada la constatada i descrita degradació de la seva qualitat en el nostre entorn, com poden seguir ocupant un espai tan marginal en l’agenda política, social i mediàtica dels nostres dies? 

Quin és el pes de les notícies, accions i polítiques públiques relacionades amb l’atenció directa per la millora d’aquests recursos en el darrer any? Quin lloc ocupen en comparació a aspectes relacionats amb les negociacions polítiques, en qüestions institucionals i verborrea supèrflua sobre qualsevol tema?

Després d’haver viscut de manera consecutiva i sense treva tres eleccions en els diferent nivells de l’Estat, esgarrifa adonar-se que en l’ordre de prioritats, tot el que ens ocupa i preocupa del món en el que vivim té un pes minúscul en l’ordre de les necessitats primordials.

Parafrasejant a John Lennon el món és allò que ens carreguem mentre ens ocupem d’altres coses.

l’Optimista

20D: un vot de confiança

Fragmentació, ingovernabilitat, inestabilitat, impossibilitat i un llarg etcètera de substantius i qualificatius carregats de connotacions negatives en relació a la diversitat i a la falta d’un bloc majoritari desborden les cròniques, columnes, articles i ones radiotelevisives del dia d’avui. “Tothom ha perdut”, deia aquest matí la veu més escoltada a Catalunya, i per molts, o potser només pels mitjans i pels protagonistes de la política espanyola dels darrers temps, això és negatiu.

Resulta interessant observar la reacció, tenyida de por i cert conservadorisme, dels mitjans de comunicació. Segurament, és la darrera mostra d’una democràcia mal acostumada a un bipartidisme que la pervertia a cop de majories absolutes. Majories les quals, han diluït sense pudor la separació de poders sense miraments. Sense cap mena de dubte, l’única certesa que hi ha després d’aquestes eleccions és que no n’hi ha cap. Ja no serveix de res mirar cap al passat i cercar en anteriors episodis quina pot esdevenir la línia d’actuació. Calen noves estratègies i aquest és, segurament, el gran repte de la legislatura: com articular un projecte polític amb 4 partits grans que no en faran prou amb si mateixos -en principi-.

elecciones

Personalment em sembla el millor dels escenaris possibles. Després d’una majoria aclaparadora, no hi ha millor resposta que un increment de la participació electoral per reforçar les institucions després d’un mandat caracteritzat per la gestió de la crisis, les polítiques d’austeritat i la clivella territorial. Un mandat amb un missatge clar: diàleg. Seria precipitat llegir una condemna clara a les polítiques del govern sortint o un rebuig/enfortiment de les tendències descentralitzadores de l’estat. El que en resta ben nítid és que el país ha optat per expressar-se, participar i confiar en el sistema parlamentari, exigint a aquest que exerceixi el seu paper representatiu.

Molt lleugerament algunes veus parlen i especulen sobre una nova convocatòria d’eleccions per manca d’acord. Tant a Catalunya com a Espanya em semblaria el pitjor dels futurs. És sa i de merescut reconeixement que la ciutadania reforci la via electoral per expressar-se, després d’un període marcat per grans mobilitzacions ciutadanes i per l’accentuació de la percepció que l’Estat i la democràcia ja no poden donar respostes a les necessitats de la gent. Convocar eleccions anticipades seria infringir un cop molt dolorós que no faria més que atiar intensament el foc de la desafecció democràtica. 

Els posicionaments inamovibles i enquistats han d’expulsar-se del Parlament, ara és l’hora de les negociacions i el moment en què els partits i representants facin el que els pertoca: arribar a acords amb la força i el pes que la ciutadania els ha encomanat. Després d’anys farcits de notícies relacionades amb la corrupció i les clavegueres del sistema parlamentari i de partits espanyol, aquest 20D pren el caràcter d’un vot de confiança. Una oportunitat per demostrar que el sistema, tot i imperfecte, pot funcionar. Estaran a l’alçada? 

l’Optimista