Nous partits per la Catalunya de sempre

Calien unes noves eleccions per iniciar l’etern procés cap a la Independència? No hi ha actualment ja una majoria parlamentària? El nombre d’escons favorables a la Independència variarà gaire després del 27S?

8 estelada catalunya

Personalment, i en el fons molt el fons m’agradaria equivocar-me,  penso que la resposta a aquests interrogants és un clar i flagrant no. Ho vestiran com voldran, faran ballar els electors d’una llista a una altra i amb sort, potser entre cop de cintura i moviment de mal·luc algun despistat acabarà votant a qui no vol o simplement no trobarà ni el colegi electoral del mareig. Ara bé, per molt que es maquillin amb noves nomenclatures és bastant probable que els resultats electorals tornin a deixar la cambra com està, amb un suport majoritari però justet als partits sobiranistes, encara que sense la devastadora majoria que  no permetria dubtar ni un bri. I arribats a aquest punt, santornemi. A l’espera, cerca i captura d’algun polític amb ganes de mullar-se i dir alguna cosa més que si fa o no fa és perquè uns no el deixen i perquè els altres no ho han dit prou clar.

Tot està carregat d’una fortor lampedusiana fastigosa. D’un ho remoure’m tot perquè tot segueixi igual que espanta. Convergència i Esquerra junts capitanejant el Govern com fins ara però amb un nou nom i amb Junqueras a dins. Amb les despulles del PSC i ICV-EUiA reformulats alquímicament en un nou partit aglutinat per Podem i la dreta realineada de més a menys catalanista d’Unió fins a Ciutadans.

Finalment els nombres parlaran i seran aquests qui ens mostraran la realitat. Una realitat que sospito ens dirà el que ja sabíem amb el Parlament actual, que les desigualtats territorials pesen, que l’eix esquerra-dreta encara no ha mort i que el “mestre del plasma” tenia raò: que n’hi ha prou en no fer res, que qui dia passa any empeny i que els canvis profunds nacionals i socials de la nostra història recent sempre han nascut dins la il·legalitat.

Temps al temps, ja queda menys per seguir on érem.

l’Optimista

PD: Vist el que hem vist fins ara, l’única esperança de veure quelcom realment diferent seria un increment notable de la CUP.

Qüestió de sous?

En els darrers anys i especialment en si de l’esquerra social i política, s’ha instal·lat un discurs que pregona la necessitat de reduir els salaris dels càrrecs electes en les diverses institucions representatives, de l’àmbit local fins al supraestatal. Tendint a defensar aquesta posició en base a l’exemplaritat que aquests han de pregonar i una suposada necessitat d’equiparar el seu nivell salarial al de la majoria de les persones que treballen al nostre país. Personalment, sóc de l’opinió que tota la feina hauria de gaudir de la mateixa remuneració o, en tot cas, s’hauria de limitar una escala salarial sense màxims excessius ni mínims pròxims a l’esclavitud. Ara bé, si s’ha d’actuar sobre el salari d’algú que sigui amb els que guanyen menys. Si s’ha d’intervenir en el reconeixement de la feina d’algú que sigui en revaloritzar la feina de tothom.

CJiuf9AWwAAy2c4

El que s’ha de reivindicar és una retribució justa de la feina, i observant el que guanyen determinats polítics per la seva dedicació només em sorgeix una paraula: precarització. La globalització ens va ensenyar que és possible fer més feina i pagar menys buscant legislacions més precàries. Ja ho sabem que amb força de voluntat i convicció es pot (quasi)tot i que hi ha reconeixements que els diners no poden expressar lligats a la satisfacció de fer la teva tasca amb orgull. Ja sabem gràcies -i a pesar de- als nostres científics que es poden dur a terme feines d’alta qualificació i preparació amb sous de becari. Ara bé, en cap cas em sembla just que en David Fernandez cobri 1400€/mes.  Em sembla molt lloable que la CUP redistribueixi el sou del parlamentari a d’altres projectes socials, però jo, el que vull és que els polítics penquin, que facin el que els pertoca i cobrin el que es mereixen. Ells i la resta de la població. Baixar el sou a aquest nivell em sembla una infravaloració material de la jornada infinita que duen a terme gent com ell, a la vegada que estructuralment no soluciona res -el meu sou segueix sent ridícul-.

Que s’hauria de limitar el nº de mandats als quals un representant pot estar ocupant un càrrec electe? Si us plau! Que han d’existir mecanismes de fiscalització del volum de treball dels nostres representats? I tant! Que s’ha de força el canvi d’uns polítics que tendeixen a ser fidels al partit cap a una fidelització cap a la ciutadania? Claríssimament. Que s’ha de lluitar contra l’assignació de càrrecs de confiança generant duplicitats amb les tasques dels treballadors públics i els funcionariat? Només faltaria!  Però no crec que aquest ajust salarial de la feina dels polítics respongui a cap de les necessitats del nostre sistema polític.

Que els parlamentaris cobrin 5000€ per desviure’s durant 4 anys em sembla just. El que em resulta injust i insuportable és que les institucions públiques contractin empreses que no compleixen la seva funció, que contracten en condicions precàries, que no aporten cap valor social ni ambiental, etc. El que és indefensable és que es permeti la naturalització de situacions laborals injustificables com l’incompliment dels horaris o l’establiment d’un salari mínim de pena.

La situació social actual no requereix exempleritat en termes de martiri o escarni a la classe política, el que necessita és exempleritat i fermesa cap a totes aquelles realitats on l’estat no està defensant a la gent. Vull exempleritat en la contractació pública, en la transparència de totes les seves activitats, en criteris d’igualtat, d’eficiència i de justícia. I no veig en quina mesura que els meus representants locals o nacionals guanyin el salari mig hi pot ajudar. Reduir el sou només exemplifica fins a quin punt hi ha gent disposada -o necessitada- a fer determinades feines.

l’Optimista

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista

Optimistes? No, Cínics.

Després de la publicació de les dades de l’EPA del darrer trimestre de 2013, així com les reaccions d’alguns mitjans i representants del partit del Govern Espanyol. Un no pot arribar a entendre com s’ha arribat al nivell de menyspreu i desconsideració per part dels dirigents polítics vers les aptituds i les capacitats intel·lectuals de la població. És tanta la impunitat i la omnipotència que senten? És certa aquesta intuició que tenen? 

descarga

Sigui com sigui, el que no deixa de sorprendre’m com a ciutadà és la desvergonya amb la que dia rera dia surten amb missatges que es contradiuen de manera contundent amb la realitat. Missatges d’optimisme diuen, d’intentar veure el got mig ple. Encara que personalment, més aviat considero que es dediquen a posar a la pràctica aquella màxima Goebbeliana: Repeteix una mentida mil cops i esdevindrà veritat.

La situació que viu el mercat laboral espanyol és que des de fa 6 anys es destrueixen llocs de treball i la població activa (gent que pot i vol treballar) disminueix. I que la minsa quantitat que assoleix el repte d’entrar en el món laboral, ho fa en condicions de temporalitat cada cop més precària, o com dirien els gurús de l’economia: flexible.

Cada cop resulta més obvi que cal resetejar les institucions que articulen el nostre país, i afortunadament, no deixen d’aparéixer mostres d’una societat que no espera i ja ha donat el tret de sortida cap a la configuració d’aquests nous espais. La pregunta ara ja no és si les institucions actuals poden reformar-se o si encara tenen vigència. L’incògnita rau en encertar quan prendran consciència del cinisme amb el que actuen, o en tot cas, si ja en són conscients, quan de malestar haurem d’acumular els ciutadans per emprendre un acte de força (espero i desitjo no violenta) i dir clarament prou. 

l’Optimista