El boig de la ciutat (I)

Fa uns dies em vaig creuar amb un vell conegut pels carrers de Girona. De primeres no el vaig acabar de reconèixer, i això que, sincerament, el seu aspecte físic no havia canviat tant. El que el feia menys identificable era un element que sempre l’acompanyava i que aquest cop ja no portava de la mà. Un complement que, de fet, l’havia caracteritzat fins al punt de ser-ne el motiu del denominador amb el que era conegut arreu: el boig del telèfon.

Avui en dia, que algú passegi amb un telèfon a la mà no és que no sigui rar, sinó que l’estrany és no portar-lo enganxat als palmells mentre els polzes embogeixen relliscant per la pantalla -en aquest sentit, l’Adrià Puntí en feia sàtira en un concert: …i li dèiem boig per portar un telèfon pel carrer-.

Qui sap si en un altra època o en un altre indret una performance d’aquest tipus s’hauria considerat símptoma de connexions místiques o poders chamànics… qui sap si en comptes de tenir-lo vagant amb la mirada perduda i amb la mateixa roba faci sol, núvol, nevi o plogui, l’hauríem investit com a gran oracle de la ciutat, esperant les seves expressions premonitòries. En tot cas, queda per veure si la seva nova conducta, apagada, desapercebuda i fins un punt ombrívola acaba mostrant-se anunci d’uns temps depriments.

Sigui com sigui, tot plegat m’ha portat a pensar i preguntar-me sobre els auguris i ben/malaurances que els bojos actuals podrien estar compartint amb nosaltres mentre els nostre prejudici continua ocultant-los. Així que aviat us presentaré alguns dels protagonistes que, darrerament, he descobert exercint aquesta funció pels carrers de Girona.

Pròxima entrega: El boig que corre.