Despedides primaverals

Últimament les coses no rutllen. Serà l’agitació de la primavera, aquests canvis sobtats de temperatura. Serà que ja no compartim tantes estones com solíem, ja no passegem com havíem fet ni trobem una mínima excusa per escapar-nos plegats, ja sigui sota la pluja o contra el vent.  La nostra relació ja no és la mateixa.

08052015624

Surto de l’habitació i quan giro el cap sempre et veig reposada a la cadira, retornant-me la mirada, amb un esguard que demana que no atravessi de nou l’ampit de la porta, que l’esperi, que t’esperi. Un cop d’aire m’atravessa i em fa dubtar. A vegades fins i tot inicio un pas enrere que potser et busca, que qui sap si et persegueix. Encara que com a molt a arribo a l’armari i dissimuladament prenc una camisa o un jersei i surto com si no notés la teva presència. Ja no es troben els nostres braços.

Enrere queden les tornades nocturnes en bicicleta, amb aquella frisor gelada d’hivern que ens apretava i acostava, que no ens deixava altra opció que mantenir-nos arrapats i enfundats. Aquelles vesprades fosques en les que no importava el motiu ni la causa, en les que sense previ avís m’abraçaves i em cobries amb la teva calidesa. El maig ha confirmat allò que tot i obviar-ho, sabíem des de bon inici, que les calors ens separarien. Em sap greu estimat abric, però això ja no pot continuar. La primavera s’exhibeix i aviat treurà el cap l’estiu. N’hem parlat, cada any en parlem, amb tu que ja fa un temps que m’acompanyes, i amb els teus predecessors i els que vindran.

Saps que t’agraeixo i per això m’és difícil guardar-te, m’és dur relegar-te al fons de l’armari fins als vents de la tardor. Però recorda que no ho faig per rancor ni odi, i que tan dura és aquesta despedida com càlida i imprescindible esdevindrà la retrobada. Que descansis abric meu.

l’Optimista

Anuncis

La Primavera arriba, la font no raja.

Plaça Celestina Vigneaux, barri de Sant Pau – Pla de Palau de Girona. 2 fonts públiques, una al costat d’una zona de jocs infantils. Premo per obrir el pas de l’aigua i res, ni una sola gota. Ni al sortidor del costat del parc ni al situat a l’altra banda de la plaça. Segueixo el meu petit tour de fonts i m’acosto a la situada al costat del Centre Cívic del barri i on hi ha una de les pistes esportives més concorregudes de la zona. Pitjo i… res, ben seca. Reculo cap a la parròquia de Sant Pau, a veure si la font de la pista esportiva de davant de l’església raja o també està tancada: aquesta sí, d’aquesta en brolla aigua. 1 de 4. No he seguit amb l’exercici, però em consta per algunes converses amb d’altres veïnes de la zona que hi ha alguna altra font que es troba en la mateixa situació.

Durant l’hivern, va aparèixer alguna notícia on es comunicava que s’havia adoptat aquesta mesura fins a la primavera per tal d’evitar els danys provocats per possibles glaçades, així que tot i que la primavera ja fa uns dies que ens acompanya, comptarem amb que es complirà el que es va dir. D’altra banda, tampoc aprofitarem aquestes línies per entrar al detall de si el fred siberià gironí és capaç de provocar determinats efectes ni iniciarem la roda especulatòria sobre quins poden ser els motius que portarien a l’empresa que gestiona l’aigua a privar-nos d’aquest equipament públic. Avui no.

font

Per ara només aprofito per deixar anar el meu desig de bona fe i de confiança en que el que està passant amb les fonts públiques d’aquest sector no és el que les males llengües ens diuen. Que realment es tracta d’una operació de prevenció davant les probables incidències relacionades amb el fred i les canonades de l’aigua. I creient que s’ha valorat que aquesta opció generava menys despeses i maldecaps que deixar a la mainada del parc o als joves de les pistes esportives sense accés a l’aigua -així com a tothom qui passant per allà en vulgui fer ús-.

Seria un rollo haver d’escriure una nova entrada parlant de l’arbitrarietat amb la que es decideix on i quan es poden utilitzar determinats serveis públics – com poden ser les fonts -. Haver d’estendre la passejada a d’altres punts del barri i de la ciutat, haver d’imaginar i concretar sospistes al voltant del nombre de punts d’aigua oberts en uns i altres llocs. Seria un autèntic pal haver d’encuirar-se per parlar de com l’administració municipal defuig de dialogar i comprendre el perquè de determinats comportaments i usos d’aquests equipaments, i prefereix negar-ne l’accés. Haver de plantejar-se que, potser, no es col·loquen punts d’aigua perquè es cregui que és important tenir accés a un recurs bàsic com aquest sense haver pagar en un bar quan la gola o alguna altra necessitat higiènica -parlo de rentar-se les mans o un ferideta fruit d’una estarrossada al parc- t’ho exigeix. Que potser creuen que és un simple element decoratiu.

Però per ara, ens ho prendrem amb calma. El temps dirà.

l’Optimista

Nit de Resurrecció

Imagineu un temple amb segles d’història, una data calculada a partir de les fases de la lluna respecte l’equinocci de primavera, un ritual que escenifiqui a través del foc i de l’aigua la renovació i l’impuls de llum i vida propis de l’arribada d’aquesta estació de l’any. Una celebració sota l’esguard de la lluna plena, cantant per la fi de la foscor i el retorn -ressurrecció- de la llum. Benvinguts a la Vetlla Pasqual.

images

Quantes vegades hem mostrat una profunda admiració i respecte per festes i tradicions d’altres cultures del Món que mantenen un vincle estret amb els ritmes de la natura. Per comunitats i societats que a través dels personatges dels seus textos i relats sagrats han transmès al llarg del temps el curs de la vida a través dels símbols i els noms. A la vegada però, que no ens ha costat massa evitar sentir gaire simpatia per moltes de les cites que protagonitzen el calendari cristià.

Si bé és cert que l’associació entre l’estructura institucional -l’Església Catòlica Romana- i diversos poder polítics  compten amb una llarga llista de greuges, podria ser interessant no rebutjar frontalment els relats que formen part de la seva/nostra història. I més, tenint present que d’alguna manera no fem més que demostrar que ens calen aquests tipus de celebracions – digueu-ne religioses o no – que ressaltin aquestes fites anuals que a ningú deixen indiferent. Només cal observar l’increment en la participació en festivitats com el Holi a les nostres ciutats. 

Aquest dissabte 4 d’abril a les 23:00 teniu l’oportunitat d’acostar-vos a la celebració de la Vetlla Pasqual a la Catedral de Girona. No es tracta de reforçar les pràctiques religioses locals per compensar l’arribada de noves festivitats, sinó de descobrir la manera en com la nostra cultura ha forjat, des de fa centenars d’anys, una celebració que al cap i a la fi posa de manifest allò que ningú pot amagar: que la Primavera amb la seva llum i força ens aixeca els ànims i ens fa renéixer. 

l’Optimista

Sant Jordi, el Verd.

La Diada de Sant Jordi és una d’aquelles dates que tot i no tenir un pes especial en el calendari en no reflectir-s’hi com a Festiu (en el sentit  que és laborable), generalment es sol esperar amb certes ànsies i, a mesura que s’acosta, una gran part de la població es bolca en aquesta festivitat popular ja sigui pensant en les roses, els llibres o si tindrà prou valor com per regalar-los/les a qui realment desitja.

El 23 d’Abril és sense cap mena de dubte un dels dies en que tothom qui d’alguna o altra manera es considera català, el reconeix com a propi, com a patrimoni comú i imprescindible. El que no hauríem de permetre és que els esforços interessats de certs sectors comercials en redirigir aquesta celebració cap a una espècie de Fira del Llibre o un Sant Valentí a la catalana, ens faci oblidar una altra càrrega que omple la llegenda del nostre Cavaller creuat.

San-Jordi-y-el-Dragon

Sant Jordi és un vincle que brota d’aquest punt sobre el que ha pivotat gran part de la nostra història: la Mediterrània. Al llarg i ample de la nostra petita i bonica mar trobem rastres d’aquest símbol que exalta l’esclat de la primavera, de la victòria de la llum vers la foscor, del cavaller que derrota l’obscuritat, el fred i la negror hivernal, de la sang de la qual en naixeran les flors i l’impuls vital que dona el tret de sortida al període més fèrtil i fructífer de l’any.

Jordi deriva del grec Georgos que significa agricultor (Gea – Terra + ergon – el que la treballa), i en el Món musulmà és conegut com el Khdr o Khudir que en àrab significa “el Verd” i que segons aquesta tradició va ser un personatge que va beure de la font de la vida esdevenint immortal i símbol de vitalitat i fertilitat. I així podríem anar repassant un llarg camí de símbols, imatges i narracions que transiten al llarg de la història i que d’est a oest, i de nord a sud, circulen al voltant de la Mediterrània.

Tan de bo fóssim capaços d’emprar aquestes tradicions per reforçar els nostres llaços, per reivindicar la diversitat de manifestacions i festes dins la celebració comuna d’un moment cabdal en el nostre cicle anual. Doncs més enllà de els fronteres i els interessos particulars, la Primavera, a tothom afecta per igual.

l’Optimista

El meu Carro

Poc a poc, la durada dels dies comença a estendre’s i amb aquesta la veueta que fins ara romania latent a l’Horta dels Químics va deixant de ser un filet de veu per alçar-se de manera més intensa. Després d’uns mesos d’hivern de moviment hortícola escàs i amb les faves, les carxoferes, les maduixeres, els alls, els calçots, els espinacs i les cebes creixent al seu ritme, sense masses complicacions ni necessitats d’atencions, la proximitat de la Primavera ens recorda que hem de reprendre el nostre lloc per rebre-la i deixar que l’hort esdevingui el que li pertoca en aquesta època.

Així que per primera volta des de feia uns mesos, he agafat el meu carro de la compra carregat d’eines i m’he dirigit xino xano a l’hort. Mentre caminava, no he pogut evitar sentir-me excitat per aquesta mena de tornada a un espai del que semblava haver-ne marxat de vacances. I com sol fer la mainada (o més aviat els seus pares) al septembre, no he pogut deixar de repassar si portava tot el material que necessitaria.

bleda

I és d’aquesta manera que he recordat l’origen d’aquell rasclet i d’aquell tràmec que vaig rescatar de casa els meus avis, d’aquella aixada regal d’aniversari que tants bons usos m’ha servit, d’aquelles eines de mà regal de viatge d’un bon amic de l’altra vora de l’Atlàntic… i quan he arribat m’he sorprès de l’impacte de veure aquella horta i recordar que fa poc menys d’un any només era un desgavell de plantes espontànies, deixalles i runa. Que només érem dos, i que ara només som cinc i amb una xarxa de suport al darrera.

Segurament aquesta és la màgia d’aquest espai, suposo que aquesta rau justament en el fet que és fruit de l’esforç de retornar a la vida eines, espais i activitats que d’alguna o altra manera semblaven abocades a l’exclusió del nostre dia a dia.

Sigui com sigui, per a mi seguirà sent una meravellosa experiència poder continuar travessant la ciutat amb el meu carro sense perdre de vista que no hi vaig sol, sinó que m’hi acompanyen els meus familiars, amics i m’hi espera la meva ciutat.

l’Optimista