Negociar en els temps del Procés

negociar1negociar2

Anuncis

Era el més fàcil

No hi havia una opció més telegrafiada i definida, ni un camí amb les potencials respostes més clares, preparades o assajades. No, la fulla de ruta estava escrita abans de ni tan sols intercanviar la primera paraula sense gaires espais per negociar. La pressió del “No a Mas” com a prèvia electoral i el domini dels relats a través dels mitjans per part de JxSí -especialment Convergència- col·locant el pes i la centralitat d’allò dolent a sobre de la CUP.

Tothom afirmant que és necessari eixamplar el procés i tothom actuant de la manera més arraconada i enclaustrada. Si el que es necessita és ampliar suports per què vas a discutir amb una minoria parlamentària que ideològicament no pot ni olorar el teu programa? Per què no t’acostes als altres partits amb representació? Per què no treballes per posar llum sobre aquests límits expressats electoralment? Òbviament, la temptació d’aprovar un acord amb algú que ja es considera independentista era molt suculent. Polítics de baix perfil, no hi ha grans patrons nàutics en la política catalana per molt que alguns en facin metàfores.

Hem viscut un període en el que el Parlament semblava tenir només 72 diputats, llàstima que s’hagi oblidat als 63 restants – amb l’afegit que alguns des del 20D tenen alguna cosa a dir en el Congreso de los Diputados-.

El més senzill era seguir apretant Independentisme, Història i Pàtria. El més fàcil era prémer un partit que intenta generar valoracions i diàlegs entre les bases. El menys difícil era que la CUP canviés d’opinió sense resistir l’empenta mediàtica. No era estrany imaginar que el discurs majoritari comprés la màxima que una minoria radical no podia frenar unes aspiracions tan grans. Aparentment, la porta amb menys obstacles era la que guardaven els cupaires. Encara que com per alguns és sostingut, el camí més fàcil no sempre ens duu a destí.

No hi ha dreceres possibles i sostenibles. Era fa una setmana, avui o d’aquí uns mesos. La construcció d’un estat propi necessita molt més que una ajustada victòria i un acord de mínims al Parlament. Però el camí difícil feia massa por: Qui s’atreviria a obrir un diàleg amb Ciutadans, PSC, CSQP o PP? 

La no-investidura de Mas és responsabilitat compartida de JxSí i la CUP, amb un pes proporcional al seu resultat electoral -només faltaria!-. No hi ha moments excepcionals, o en tot cas, quan aquests arribin no serem nosaltres qui els sabrem catalogar com a tals.

Sigui com sigui, el procés no va néixer a dins de cap partit polític, així que no veig per què aquest hauria d’enfonsar-se en el si d’aquests.

Per cert, algú recorda un partit que es deia ERC? A no, per res, pensava que deia que mediaven entre Convergència i CUP, que tenien algun pes a JxSí.

La màgia del 9N

Una vegada més, i no en van poques, riuades i riuades de persones s’han llençat al carrer per expressar que Catalunya no és només un territori sinó una societat/comunitat. És un col·lectiu de ciutadanes i ciutadans que es reconeixen com a part d’un subjecte més gran -país, nació…-. Un subjecte que no està satisfet amb la seva relació amb Espanya -aquest sac on hi tirem tot allò que no ens agrada- i que exigeix un mecanisme per redefinir-la.

vot

Sovint apareixen i es comenten reflexions entorn de com és possible que davant la infructuositat de tots aquests esdeveniments, dels resultats inherts -en termes d’impacte en la relació entre Cat i Esp – de les mobilitzacions i de la incapacitat dels polítics de prendre un rol de lideratge i corresponsabilització ferma davant la ciutadania no hi hagin escalades de tensió i/o violència entre la ciutadania. Com pot ser que davant l’immobilisme generalitzat de totes les parts implicades, excepte la ciutadania catalana, tot segueixi generant una i altra vegada el mateix: més mobilitzacions diverses (Mani-via-V-9N).

No cal dir que la resposta oficial i mediàtica i la que haureu trobat ràpidament és clara: som un poble pacífic, civilitzat, modèlic i festiu i tots els qualificatius meravellosos que us sorgeixin.

Personalment em pregunto si és la independència/dret a decidir el que mou la gent a participar? l’objectiu de totes aquestes fites és assolir-ho? Si és així, perquè després d’anys d’acció i manifestació la gent segueix mostrant-se més i més satisfeta de prendre part d’aquests esdeveniments en comptes de dubtar del seu valor?

Potser el que cerca la gent quan participa és exactament això, sentir-se part, viure l’alegria de sentir-se a dins d’aquest relat que ens atravessa cada dia. Encara que impliqui construir aquest concepte tant tendenciós al que anomem Espanya, encara que no ens permeti debatre amb tranquilitat i profunditat sobre els motius de les nostres desigualtats ni sobre el projecte de país. Potser és justament la força d’actuar en una escena que coincideix amb l’atesa pels mitjans de comunicació i els polítics, produint com ben poques vegades passa que sentim que existeix un vincle entre el nostre dia a dia i tot allò que es reprodueix en les pantalles. 

Sigui com sigui, el que segur que està assolint el “procés” és que una part de la ciutadania de Catalunya prengui contacte amb la màgia i l’energia que genera el fet de sentir-se part d’una història que la connecta amb un Món que semblava en un irreversible procés d’estancament i aïllament individual.

l’Optimista

Consulta o Consulta.

Han estat necessaris mesos i anys per omplir de valor i poder una paraula que, a priori, no hauria de generar massa por: consulta. A mesura que s’han sumat manifestacions massives  i en tant que les diverses forces polítiques i ciutadanes que centralitzen el moviment independentista se l’han fet seva i l’han anat nodrint, el concepte ha anat guanyant vigor. Per si sola, una consulta no convida a res més que expressar opinions sense la pressió ni la tensió d’haver d’acceptar-les o executar-les. Encara que en boca dels relats i les narracions dels darrers temps s’ha transformat en una espècie d’arma definitiva, en un instrument implacable per materialitzar els designis de la població en l’àmbit polític.

vot

Avui la consulta ha tornat al seu punt d’origen, al valor més literal i estricte que les línies del diccionari poden descriure. “Locals, urnes i paperetes” ventava el President de la Generalitat mentre intentava defensar que, d’alguna manera, seguirien reconeixent el sentir de la ciutadania, com si mai s’hagués promès altra cosa que això: “locals, urnes i paperetes”. I si ens posem a estirar de definicions, potser és cert que al final una consulta no és res més que organitzar un mecanisme perquè el conjunt de la població pugui expressar la seva opinió respecte un tema. Però si avui una part important del país es sent decepcionat és justament perquè ja fa temps que es va superar el valor que l’acadèmia de la llengua havia dotat a aquesta paraula. 

El que més m’impressiona d’aquesta reconfiguració i revalorització de la consulta és com, estèticament, ha estat rebaixada de rang a través d’expressions com “procés participatiu”. Tic, que no deixa de mostrar un cop més com aquest terme havia esdevingut molt més que una pregunta, que unes urnes i que qualsevol papereta. Com si fins ara no haguéssim estat plantejant exactament això: un procés participatiu -potser justament és això, que per alguns només érem immersos en una estratègia de propaganda-. No portem anys inundats d’informació, d’articulació de moviments ciutadans, de gestació de mecanismes institucionals per reconèixer la seva capacitat de mobilitzar-se? Què ha estat fins ara sinó?

Finalment, el que hauríem de grabar a foc en les nostres memòries és la disposició de la Generalitat a empènyer Ajuntaments i ciutadans a donar la seva opinió respecte un afer determinat. Ara que ja tenen quantificats quants voluntaris són necessaris i tenen una idea de quina estructura logística és necessària per dur a terme un procediment d’aquest tipus, que no se n’estiguin! Que no deixin de convocar-nos i consultar-nos per tot allò que ens afecta de manera transcendental. Si som madurs per escollir la nostra nacionalitat també ho volem ser per decidir quin model de país volem. Ara i quan siguem independents. No sigui que en el trànsit d’un estat a l’altre ens quedem sense territori, salut o habitatge.

l’Optimista