La culpa és meva

Sí, la culpa és meva. Era la meva responsabilitat dedicar més atenció a tot allò que compro i consumeixo. Hauria d’haver centrat la meva mirada més atentament en tots i cadascun dels productes i elements que figuren a les llistes d’ingredients. Per descomptat. A més de tenir uns quants doctorats en ciències per entendre o interpretar alguns dels noms de les substàncies que hi apareixen, o almenys comprendre algun dels tecnicismes que s’hi llegeixen. I no només això, sinó que hauria d’haver fet l’esforç de cercar per Internet i allà on fora el significat o les relacions entre les nomenclatures E-noséquantus i els productes als que fa referència. Per no dir que cada cop que em sento en un restaurant hauria d’exigir al cambrer que em recités de pe a pa la procedència i característiques de tots els ingredients que en aquella cuina es processen.

D’acord, no m’hauria de deixar convèncer per la publicitat, pel bombardeig de sons, lletres i imatges que no tenen un altre objectius que confondre’m i induir-me a la compra d’un i altre subministrament. On era el meu esperit crític? Com pot ser que una persona com jo em deixés endur per les emocions que alguns anuncis em generen, pels ideals que m’infiltren via somriures plàstics i escenes bucòliques. M’hauria de sentir avergonyit, sens dubte. Però és que ho fan tan bé… qualsevol diria que hi destinen milions i milions d’€uros. 

ideologia

Mira que confiar en les empreses i les administracions públiques… tela, és d’il·lús total. Pensar que a més de la venda i del lucre hi ha la motivació de realitzar productes beneficiosos i útils. És que creure’m que l’Estat procuraria pel bé general! Per la salut, pel medi ambient…Déu n’hi do! Imaginar que el límit de les iniciatives productives era fer les coses sense arribar a posar en perill la salut de les persones i el seu entorn ha estat una mostra de la meva manca de sentit comú. Resulta que la competició no és només entre empreses, sinó que també entre aquestes i les persones. Sí, a veure qui és més llest. Es tracta d’un joc on el més murri guanya, on l’engany i el subterfugi són emprats constantment per fer creure que hi ha algun interès més enllà de l’enriquiment egoista, per salvar els aparences d’un sistema que ja fa temps que no es preocupa de les necessitats humanes.

Reconegut això, ja és hora que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i que les administracions s’aproximin a les necessitats de la ciutadania així com de les empreses i guiïn i intercedeixin entre els interessos particulars i els públics, així com les empreses deixin de centrar els seus esforços per mantenir la opacitat dels seus mecanismes de producció i disfressar-los d’una bellesa que no existeix. Potser ha arribat el moment d’interactuar des d’una visió d’interessos confrontats i passar a estratègies de regulació, producció i consum més equitatives. 

l’Optimista

 

Anuncis

Construir no és urbanitzar

Si alguna cosa caracteritza la planificació urbanística de la nostra ciutat -Girona- és la manca d’uns criteris o de res que ens faci pensar que a l’hora de dibuixar les línies que esdevindrien carrers i places hi havia la voluntat de construir un lloc amb unes qualitats determinades. Com si la manera en que es dugués a terme aquest procés no afectaria en el tipus de relació o activitat que s’anirien produint entre els ciutadans i ciutadanes de la vila. Girona -amb comptades excepcions que confirmen la norma- és un cúmul d’edificis sense sentit o coherència estètica, de carrers que porten a on porten sense massa raó ni explicació. Als contorns en expansió de la ciutat, els blocs d’habitatges es combinen amb cases buides tapiades així com espectaculars construccions noves, també a mig omplir per cert. També hi ha parcs i jardins: els antics com la Devesa, tot i majestuosos, no sabem què fer-ne -algú recorda el procés participatiu?- i els nous costa de mantenir-los.

hortes

El resultat n’és un espai amb el que costa identificar-se. No és estrany que per una part important dels gironins sigui més fàcil identificar-se amb el Barri Vell de la ciutat que sí que gaudeix d’una coherència estètica a més d’acumular un bon grapat d’espais pensats justament per la trobada i la interrelació de persones: lliure de vehicles, llocs de consum, oferta cultural, etc. La meva percepció és que inclòs barris que per raons històriques -antics municipis-, amb trets urbanístics molt distintius o amb característiques demogràfiques particulars, els qual han gaudit d’un teixit veïnal organitzat i actiu viuen les dificultats per aglutinar gent sota un sentiment de pertinença. Barris cada cop més dormitoris i menys actius.

En la mesura en que cada dia les llars són pensades per aglutinar-hi més activitats i tecnologies, els espais públics queden poc a poc relegats a circuits de trànsit, de circulació, entre uns i altres àmbits particulars, domèstics o comercials. Procés amanit amb l’afició generalitzada de les administracións locals a redactar normatives i ordenances clarament orientades a protegir -no sabem ben bé de què- als particulars, ja sigui de possibles molèsties ocasionades per els activitats al carrer o restringint els usos que s’hi poden fer -p.e. menjar i beure- i condicionant-los en l’àmbit dels locals o llars.

I si comencéssim a abandonar aquesta concepció que redueix casa nostra a l’immoble en el que vivim? Que tot aquest esforç que es dedica dissenyar com haurien de ser les llars per ser més accessibles, eficients energèticament, pràctiques i adaptables a les necessitats de les persones que hi viuran, comencés a aplicar-se a la planificació de les ciutats.

La ciutat és molt més que el cúmul d’habitatges, serveis i infraestructures. És tota una projecció de possibilitats, potencialitats i límits. Una projecció on el poder públic no pot declarar-se neutral, doncs això només implica deixar-la a mans d’aquells qui tenen accés al mitjans per edificar i generar beneficis d’aquest procés. Necessitem un urbanisme que des del plànol ens convidi a construir la ciutat que volem.

l’Optimista

(des)interès públic.

En els darrers anys, i gràcies especialment a l’acció de la PAH, sorgeixen de manera intermitent iniciatives i petites tertúlies al voltant del nivell i del tipus d’intervenció dels ajuntaments i administracions en l’espai públic, així com en l’ús de solars i construccions que s’iniciaren en unes circumstàncies econòmiques que ja no existeixen i que per tant, no es poden sostenir.

El que es pot constatar és que la intervenció municipal sembla motivar-se per un sol fil: el criteri lucratiu. Si no genera diners i no mou inversions (o almenys les aparenta) no es fa. I així veiem de manera reiterativa com la ciutat s’ha anat expansionant a nivell urbanístic sense planificació -Domeny com a obra magna- o transformant seguint aquesta lògica. No cal dir que la cirereta d’aquest model de transformació que només es guia per l’olor dels bitllets és el Vol gastronòmic. Els impostos a mercè de l’interès dels qui venen èxit i marca de ciutat.

hortes

La darrera modificació a la carta dels usos del nostre espai i de la nostra ciutat arriba descentralitzada i amb menys glamour. Això sí, torna a escampar una fragància pestilent. Un oloreta a patates refregides i hamburgueses express. Ni entrarem a valorar la iniciativa d’urbanitzar un espai que podria haver estat integrat i conjugat amb les hortes municipals en comptes de pavimentat a la cerca de business. Ni això. Ara, el que ja és la mostra plusdeluxe de recochineo municipal és posar a disposició d’una gran cadena de supermercats i de “menjar” ràpid aquest espai. Només, perquè ho poden pagar. No importa que en un radi pròxim tinguem 2 grans superfícies de supermercats ni l’Escola d’Hosteleria ni una escola. Qui paga, mana.

Suposo que en breu sentirem les paraules clau: crear ocupació, dinamitzar el barri, donar utilitat a un espai abandonat… per part dels responsables. Encara que el que tindrem és un espai superpoblat de grans superfícies, una fàbrica d’obesitat a les portes d’un centre escolar i l’esperpent d’un Mc Donald’s a les portes d’una escola que pretén ensenyar l’art del preparar menjar.

L’endemà es presentaran les diverses iniciatives municipals per fomentar els bons hàbits alimentaris a les escoles o es pressumirà de l’excel·lència de la nostra cuina. Ara bé, no hi ha cap dubte que si la bossa sona, ni la salut ni la bona cuina són d’interès públic.

l’Optimista

La Calle es.. Nostra!

Més de 30 anys després de la històrica afirmació de Fraga en la que exclamava: ¡la calle es mía! Davant d’un dels diversos esdeveniments que marcarien el 1976 i el seu rol davant del Ministerio de Gobernación. Avui distorcionem aquesta cita per donar una mica de llum a una de les iniciatives de les contrades gironines que millor representa aquest impuls de redefinir els usos i les possibilitats de l’espai quotidià: el Domèstica.

Per 5ena ocasió, l’Associació Ad’Art torna a presentar aquest festival gratuït que es caracteritza per donar corda a un procés de metamorfosi en la que diversos espais particulars de la ciutat: apartaments, aparadors, locals comercials, terrats i un llarg etcètera, esdevenen la llar de les diverses propostes artístiques i multidisciplinars d’aquells qui accepten el repte de fugir de les estructures de difusió i exhibició convencionals.

logo_web2_p

Així com en d’altres ocasions havíem posat el nostre focus en iniciatives vinculades a l’horticultura urbana com a eina de transformació de l’espai urbà i d’apropiació d’una esfera que ha tendit a quedar en mans d’aquells qui se’n lucren, o d’escenaris on el vianant no pot més que gaudir-lo com a espectador passiu. Avui no volem deixar de reiterar la necessitat de propostes que intenten estimular un canvi d’ulls, una reconversió de la mirada ciutadana davant del lloc que habita. I quin millor lloc per reinventar aquest esguard que el de casa nostra, que el d’aquells racons de la nostra vida quotidiana que sovint resten lluny de la relació amb el que s’anomena art.

Si som capaces de reconfigurar les nostres expectatives en aquest pla, poc ens costarà de sortir al carrer i aprendre a dibuixar noves utilitats i funcions a un àmbit públic que necessita de l’impuls de les persones que el caminen per omplir-se de nou del contingut que el mot públic exigeix.

Felicitats per aquest lustre de creativitat i aventura inconformista. 

l’Optimista