Enamorado de la muerte

Potser és el meu desconeixement de l’escena Punk actual, o potser és aquesta estranya fascinació que em generen els punkies vuitanteros que emergien en els inicis d’una transició política, social i econòmica que els provocava de tot menys esperança. Sigui quina sigui la raó, tinc la percepció que aquesta veu contundent, sense excessos lírics ni grans dots musicals ha acabat perdent-se. I si així fora, no deixa d’encuriosir-me on ha anat a petar aquest esperit destroyer i aquesta visió pessimista sobre les oportunitats que aquest món occidental i la seva democràcia ens poden oferir.

La música reivindicativa no ha desaparegut, això ho sabem. Però quina forma ha pres? Com s’expressa? Aquí algunes idees que se m’acudeixen:

El nas de clown per la xupa de cuir. La línia dominant en molts dels grups i bandes que ocupen l’eix central dels corrents musicals que podríem denominar alternatius, reivindicatius o combatius és una visió romàntica d’aquesta món que no funciona. Un romanticisme poc bèl·lic, esperançat i amb bastants deixos de de coloret naïf que més enllà d’esquinçar-se les vestidures davant l’adversitat opten per vestir-se amb les millors gales i presumir d’una màxima: el color de la vida depèn del cristall a través del que la mires. Així que si la miro com una festa on l’amor triomfarà…. you know. Se m’escapa el riure mentre imagino una conversa entre Eskorbuto i Txarango.

Ets massa mainstream. L’opció més difícil de reconèixer però possiblement la més factible: no és que no existeixi una escena punk comparable i amb un discurs equiparable al dels 80’s, és que no la coneixes! Que estàs massa imbuït en les tendències majoritàries i que, company, no hi ha pitjor cec que el no vol veure. Així que si algú em pot recomanar alguna banda del moment… oïdes obertes.

Existeixi o no una escena punk que estiri el fil d’aquells Vomito, Cicatriz, RIP, La Polla… tampoc importa. Al final tota aquesta volta no té més sentit ni motivació que recuperar, per uns instants, una estranya nostàlgia. Un record d’una època que no vaig viure però que musicalment no deixa de fascinar-me quan torna a les meves oïdes. El món no està millor que llavors, i només espero que amb el temps i amb l’obsessió per l’estètica, no haguem perdut la capacitat de cridar visceralment i sense hipocresies amb aquella cruesa que a voltes resulta imprescindible.

El meu avi és un Punk.

Realment no t’ho esperes, no comptes arribar a una constatació així una nit de divendres. Encara que arriba i què has de fer?

El meu avi és un punk, una punkarra en tota regla, de tot cor. No no, no us equivoqueu, no ho dic ni pel cuir, les xupes, ni la música en clau de soroll. Ni per les punxes, ni per l’ús d’un llenguatge farcit de poques, repetides i maleducades paraules, ni per carregar la seva vida de pràctiques i hàbits desordenats, infructífers i plens d’excessos. No, en aquest sentit no seria exactament en el que m’he sentit abocat a aquesta afirmació inesperada.

images

El meu avi no ha escoltat mai Eskorbuto, crec. I segurament, si els escoltés o els veiés en un clip es fixaria en tot menys en el contingut de les seves lletres. El que no sap el meu avi, és que lluny de les formes i les maneres, no dista tan el que aquesta banda vomitava, sense contemplacions ni paraules mesurades, de moltes de les reflexions que actualment comparteix amb mi: La mentira es la que manda! La que causa sensación! La verdad es aburrida… puta frustación! És més, fins i tot pots observar com se li torça el gest de la cara, mostrant un profund fàstic i rebuig per una societat que no entèn, que no vol entendre i que li sembla una aberració. No crida Ya estais muertos! però no costaria massa encaixar-li el seu escepticisme/pessimisme sobre el futur en un subtítol que resés: No future. 

Però no ha estat fins que he continuat la meva vesprada recorrent alguns dels clàssics del punk estatal fins que no he retrobat la darrera prova que ja no em permetria veure el meu avi de la mateixa manera. Sí sí, faltava la prova del cotó, o en clau punk, el test de la PollaQue tenga buena cara es lo que importa… anuncio con maciza y asunto terminado! (…) Come mierda, vitaminada, come mierda concentrada! Pura poesia. No, no. El meu avi no diria ni mitja paraulota, però ja ho sabeu, com els embotits, l’oli i el pa del poble i de l’època, no hi ha res. Ni control de qualitat ni històries. O com diria ell, ni totes les màquines ni científics que avui s’hi dediquen són capaços d’igualar la feina d’aquelles dones i homes analfabets. Bé, aquesta frase a l’estil todo pasado fue mejor la omitirem i ens quedarem amb la part destroyer del comentari.

Serà l’edat, el cansament o qui sap. Espero que això no sigui una d’aquelles mostres, feixugues, que hi ha coses que no canvien. En tot cas, hi ha una certesa que no es pot negar i sí que es revela com a prova evident de la transformació possible, encara que inconscient: un home esdevingut punk als noranta anys.

l’Optimista