Som persones

Fa escassament uns dies coneixíem l’aprovació d’una nova llei que pretén defensar el respecte pels col·lectius LGTB, recolzant aquest respecte en una sèrie de sancions i mesures per lluitar vers la discriminació que reben les persones amb determinades identitats sexuals. Sense cap intenció de menystenir la duresa d’aquesta realitat per tota aquella gent que es sent menyspreada per considerar-se diferent en aquest aspecte, resulta decepcionant veure com per enèssima vegada (ex: violència racial, gènere, política…) s’intenta resoldre amb lleis específiques i molt concretes problemes vinculats amb drets universals.

424775_376904089068502_330318839_n

El problema de la nostra societat és la incapacitat de gestionar una convivència on la diversitat és àmplia i en diferents aspectes. És diversa en orientacions sexuals, en creences religioses, idelogies, races, en edats, models familiars… i resulta clarament ineficient i ineficaç basar la promoció de la igualtat en anar classificant totes i cadascuna de les vessants en les que ens mostrem intolerants de manera col·lectiva. És més greu agredir i enaltir aquest fet a una dona que un home pel sol fet de ser-ho? Té algun sentit estructurar un marc legal que accentui la diferència i la etiquetació de la gent? Què passa amb totes aquelles orientacions sexuals que existeixin o puguin arribar que no tinguin aquest reconeixement?

No s’ha d’evitar per comoditat la identificació d’uns models humans i socials que són reconeguts com a millors i posar-los en dubte. Com no podem caure en la resposta fàcil i superficial de protegir cas per cas totes les modalitats de discriminació que existeixen. És imprescindible promoure i construir models de persones i societat que entenguin el valor del respecte i la llibertat de cadascuna d’aquestes. No hauria d’importar ni l’edat, ni la situació familiar, ni l’origen… Sigui quina sigui la nostra identitat mereixem tenir accés als recursos materials que ens permetin viure dignament al llarg de la nostra vida. Reconeguem que hi ha gent amb determinades característiques que pateix més la discrimació, però no té sentit fer-ho a la vegada que neguem aquest reconeixement a totes aquelles que no compleixen aquests trets distintius.

Protegim a les persones pel sol fet de ser-ho i el dret de totes a tenir una vida digna. Seguint la màxima personalista: que la persona sigui la mesura de totes les coses. Que tot allò que sorgeixi de la nostra acció tingui com a únic límit el respecte pels drets dels nostres iguals.

Alguns argüiran ràpidament sobre l’origen d’aquests recursos que haurien de mantenir-nos a tothom o per estendre aquesta cobertura. Sembla obvi que en tant que ningú hauria de patir pel seu sosteniment material, cap persona hauria de tenir el privilegi d’acaparar més del que podria gastar al llarg de la seva vida. 

l’Optimista

V de Voluntat

En els darrers anys hem viscut submergits i farcits fins les celles amb hores i hores de continguts informatius relacionats amb el dret a decidir/consulta/9N/Independència… Tertúlies, descripcions sobre tot el que succeeix al voltant de la qüestió, reiteracions infinites i un seguiment quasi minut a minut de l’evolució de l’opinió de diferents polítics.

I si bé no crec necessari justificar perquè les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre necessiten una cobertura mediàtica excepcional, així com moltes de les decisions preses a nivell polític per intentar emprendre el camí de l’emancipació nacional. Sí que em sembla necessari posar atenció sobre la manera en com s’ha tractat -i es segueix tractant- el tema.

8 estelada catalunya

Més enllà del monocultiu informatiu al que ens hem vist abocats en els darrers dos anys, algun dels fets més preocupants segurament ha estat observar com s’ha defugit tot intent d’examinar tots els elements que impliquen el fet d’abandonar una estructura estatal i haver-ne de construir una de nova. Per una banda s’ha intentat condicionar amb una sèrie d’arguments porucs, mentre que per l’altra s’ha enfocat tot el debat a respondre aquests arguments i justificar la necessitat de no parlar de res més: primer siguem independents i després ja veurem què fem. Encara que si a nivell de salut democràtica és una llàstima llençar-nos a un procés d’aquest tipus sense debats i projeccions polítiques i socials, també s’ha de reconèixer que estratègicament, pels favorables a la independència  era necessari centrar tots els esforços en clamar sí sí i sí, lluny de dispersar-se en debats en els que les energies del moviment poguessin dispersar-se.

Tot i que si haig de fixar la meva atenció en alguna de les característiques informatives dels darrers anys és la necessitat imperiosa de justificar de manera compulsiva la necessitat i el dret d’embarcar-se en una aventura d’aquest tipus. Personalment, preferiria que s’estalviessin i ens estalviéssim aquest tic acomplexat de dir-nos una i altra vegada que som una nació tal, que vam fer pasqual i que per aquest relat històric tenim dret o mereixem iniciar aquest camí. Cal que ens ho repetim a nosaltres mateixes tantes vegades? tan poc ens ho creiem que hem de reiterar-ho constantment? 

Som un conjunt de ciutadans que ens reconeixem: llengua, costums, territori… com a membres d’un col·lectiu major – Nació- i per una sèrie de motius volem organitzar-nos d’una altra manera. Com a col·lectiu que s’identifica a si mateix i vol resoldre una de les seves necessitats i no troba empar en l’estructura administrativa en la que viu, vol plantejar-se un canvi. Punt. Tot aquest exhibicionisme identitari, tota aquest enaltiment gratuït, l’únic que genera és una competició inacabable entre historiadors i opinòlegs de tres al cuarto que intenten demostrar qui és més nació i qui té més dret per fer i decidir no sé què. Amb l’afegit negatiu que pressiona a aquells ciutadans que poden sentir-se part de la necessitat d’organitzar de manera diferent el seu país però que senten qüestionada la seva catalanitat o pertinença per no tenir les característiques culturals o d’altres tipus que no deixen de presumir-se.

Som catalans en la mesura en que volem viure i participar del desenvolupament d’un col·lectiu en el que ens hi reconeixem -per la raó que sigui-.  I ho volem, més enllà de parlar una llengua i viure en un territori en el que les persones que hi habitaven segles abans actuaven d’una o altra manera. El que legitima la nostra determinació no és el passat sinó la present voluntat dels que avui formem part d’aquesta realitat comuna, sigui quina sigui la seva història i origen. 

Les preguntes fonamentals.

Habitualment tinc una atracció especial pels agents comercials de diverses marques religioses. Especialment he tingut l’ocasió de desprendre’m en diversos idiomes i estats d’humor dels mormons, evangelistes i testimonis de Jehovà. Seran les pintes, serà que visc en llocs on n’hi ha un bon grapat o simplement serà que com molta altra gent me’ls creuo. Sigui o no corrent la freqüència amb la que tinc l’oportunitat d’intercanviar alguna paraula i paperet amb elles (ells si són mormons), el que m’ha portat a escriure aquestes línies ha estat engendrat per l’episodi que vaig compartir amb una testimoni de Jehovà. Ella em va estendre la mà, em va donar un díptic i em digué: Aquí trobaràs les respostes que busques.

ideologia

Més enllà de l’enigmàtic de les seves paraules, aquest tipus d’expressions delaten una sèrie de assumpcions que no deixen d’impactar-me. I les tenen aquestes organitzacions religioses, així com moltes de les polítiques, institucions públiques, família i així un llarg etcètera. Bàsicament denoten l’acceptació, per descomptat, que hi ha una sèrie d’òrgans -partits polítics, esglésies, escoles, serveis…- que saben perfectament què és el que necessitem. De fet, ho saben millor que nosaltres mateixes. I és fruit d’aquesta màxima que una desconeguda s’atreveix a dir-me, sense dubtar-ho, que sap què és el que em pregunto i m’inquieta. I no només això, sinó que a més té la resposta adequada a un sol click de distància. Com també gosa una empresa afirmar sense por que necessito consumir-la, una administració obeir-la i certs adults no poden deixar de sentir de manera imperiosa que coneixen la veritat respecte els seus veïns, familiars, etc, etc, etc.

No cal dir que tot aquest reguitzell de persones, corporacions i grups fan aquest exercici de promoció de les seves “descobertes” en pro d’un bé comú i de compartir els seus coneixements, projectes  i l’aprenentatge vers alguns interrogants que s’han plantejat. Això diuen.

Per altra banda, difícilment em pregunten què és el que em preocupa i m’inquieta. Ni ho fan els mormons quan em troben ni ho fan els partits polítics quan em demanen el vot. O el que encara és pitjor, pregunten sense cap voluntat de comprendre els motius i les raons per les quals es produeixen aquests dubtes. Només t’interpel·len per intentar enfocar les seves propostes cap als teus dubtes i, assumint un cop més, que si no estàs satisfet és perquè no tens les respostes o les idees i que els necessites.

Sorgeixin d’on sorgeixin les propostes i aquesta voluntat de donar solució a les preguntes fonamentals -siguin quines siguin- potser seria hora que partissin d’un mostra d’humilitat suficient per part dels seus promotors. Entenent que potser ni són certes ni existeixen determinades pretensions o qüestions. Si realment consideren que tenen els recursos i les habilitats per satisfer tot allò que ens commou i ens manca, resultaria necessari que reconeguessin els dubtes que neixen en els altres.

El diàleg i el debat sense aquesta equiparació, sense aquest reconeixement, no és sinó mera imposició i pur reflex d’una superioritat assumida. 

l’Optimista

Què faries si..?

Quantes vegades hem hagut de pronunciar i/o escoltar aquest argument sí, potser seria millor fer això o allò però la feina és la feina, i si em paguen és el que em toca. Encara que ens desagradi el què i el com de la tasca a la que ens referim, manifestant fins a l’extrem la disposició de molts de nosaltres a renunciar a certa integritat per tal d’obtenir aquells recursos imprescindibles per (sub)existir.

Si bé és cert que no podem obviar la pressió per trobar vies que sostinguin les nostres necessitats materials més primàries -i les no tan primàries també- qui sap si també seria pertinent replantejar-nos el com ens organitzem per tal de presentar una manera de resoldre-les de manera efectiva i sense haver de trepitjar el nostre entorn així com les nostres creences i valors. Fins ara el reconeixement de les nostres tasques s’ha vist discriminat en funció de les decisions i la voluntat d’una minoria amb capacitat d’incidir de manera protagonista en el mercat laboral. Una estratègia que ha generat una percepció del treball basada en que hi ha feines més importants/exigents que d’altres i que aquestes mereixen un reconeixement salarial major. Perquè s’ho mereixen.  Òbviament, tot plegat acaba desembocant en una cursa per intentar assolir aquests llocs necessaris i una naturalització del fet que alguns no tinguin accés a una vida còmoda com la dels escollits doncs no són tan importants. Condicionant, de pas, el plantejament personal que un pugui fer sobre què vol fer i quina és la seva vocació.

I si el repartiment delso-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook diners no depengués del tipus feina o la tasca que realitzéssim? I si independentment del lloc de treball i la responsabilitat assumida tothom guanyés el mateix? Si a les úniques preguntes que haguessis de respondre sobre la teva ocupació depenguessin quasi exclusivament de la teva voluntat i no de la relació d’aquesta amb les teves expectatives materials?  Què faries si tinguessis la certesa que mai et faltarà de res, que sempre tindràs els recursos materials per mantenir-te i desenvolupar-te?

Segurament, algunes persones pensaran que així ningú faria res, que tothom restaria gratant-se la panxa tot el dia esperant i que ningú voldria assumir cap de les feines productives necessàries per sostenir-nos. I probablement, tothom treballaria menys ja que avui molts treballen més del que desitjarien i menys del que necessiten per sentir-se materialment segurs. Però això en cap cas disminuiria la nostra capacitat d’abastir-nos doncs simplement generaria un repartiment de la feina.

Si sabessis que demà no et faltarà un sou, què faries? Realment et quedaries immòbil a casa veient-les passar? Sincerament et despreocuparies de col·laborar en un sistema que et permet aquesta llibertat i comoditat?

Sembla clar que ens caldria una gran dosis de didàctica per aprendre a gestionar tots els reptes que aquest escenari ens plantejaria, encara que em costaria de creure que aquest hipotètic sistema generés una colla d’apàtics i d’aturats sense opcions a desenvolupar-se. Això ja ho ha aconseguit el sistema actual. 

l’Optimista

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista