Què és una Assemblea de Barri?

Dimecres 11 de febrer, 20:30. El local de l’Associació de Veïns de l’Eixample està ple. Vora una quarantena de persones esperen l’arribada dels representants de l’Ajuntament -Regidor de barri + Hisenda- per donar el tret de sortida a aquesta fase dels pressupostos participats, la finalitat dels quals és decidir l’objecte d’inversió d’uns 50000€ al barri.

Que l’estratègia de difusió de l’Ajuntament té un impacte molt estret i limitat ho demostra la poca diversitat de públic que va assistir a l’assemblea: Dones, majors de 50 anys. Per exposar dos denominadors comuns aparents. Encara que el resultat de l’impacte de la publicitat d’aquest procés queda en un segon pla després de veure en viu i en directe el que ha suposat aquesta primera assemblea de barri.

article

L’assemblea convertida en audiència. Lluny d’esdevenir una reunió per debatre propostes, una gran part del temps va quedar enfocat als reclams de veïns i veïnes que no volien deixar passar l’oportunitat de tenir el regidor del barri a prop. Que els ciutadans intentin fiscalitzar als polítics és un acte de salut democràtica, que aquests ho facin per enèsima vegada en espais que no estan fixats per a aquesta funció i als quals s’hi aboquen perquè acumulen anys de reclamacions sense resposta, suposa tot el contrari. I el que resulta encara més preocupant, que els polítics en qüestió siguin capaços de viure amb naturalitat i quasi-condescendència el fet d’escoltar, una vegada més, determinats precs.

L’Associació de Veïns sola ante el peligro. Com si la pròpia exigència quotidiana no fora suficient, les associacions de veïns es veuen amb la necessitat de fer un esforç extra per tal d’assumir el paper protagonista que els hi confereix el procés dels pressupostos participats. I val a dir, que cal reconèixer com aquestes són capaces de donar resposta a aquesta exigència i donar forma a propostes que tinguin un sentit i un benefici comú pel barri. Per elles però, les assemblees de barri poden esdevenir autèntics paranys preparats, conscientment o no, pels dissenyadors d’aquest procés.

Sumeu una vintena de persones amb 4-5 demandes molt concretes que han anat creixent en grau d’insatisfacció pel simple fet que han estat desateses per l’Ajuntament, afegiu la proposta de l’Associació de Veïns, que en principi, i juntament amb les altres entitats registrades al barri, és qui té dret a vot. I finalment, hi afegiu uns regidors que obviant quin és l’objecte de la reunió es dediquen a apagar focs davant de cada reclam. Resultat: un espai que hauria de servir per establir un diàleg entre les diferents propostes, la ciutadania i les entitats del barri acaba convertint-se en un estira i arronsa entre el veïnat i els regidors.

Recentment ja he escrit sobre el que, personalment crec, faria de la nostra ciutat un espai més participatiu i democràtic. I les Assemblees de Barri són un bon exemple per posar èmfasi en la Cullerada 2: Atenció real a les entitats i la ciutadania. Respecte a la ciutadania que fa l’esforç d’exigir el seu dret a un carrer ben pavimentat i respecte a l’Associació de Veïns qui reglamentàriament es troba en el centre d’aquests pressupostos participats però que degut a l’estructura del procés són col·locades a la corda fluixa, exposades a les demandes del veïnat i desateses per uns regidors que es preocupen de tot menys de tenir cura d’allò que hauria de ser una Assemblea de Barri.

l’Optimista

Anuncis

Les preguntes fonamentals.

Habitualment tinc una atracció especial pels agents comercials de diverses marques religioses. Especialment he tingut l’ocasió de desprendre’m en diversos idiomes i estats d’humor dels mormons, evangelistes i testimonis de Jehovà. Seran les pintes, serà que visc en llocs on n’hi ha un bon grapat o simplement serà que com molta altra gent me’ls creuo. Sigui o no corrent la freqüència amb la que tinc l’oportunitat d’intercanviar alguna paraula i paperet amb elles (ells si són mormons), el que m’ha portat a escriure aquestes línies ha estat engendrat per l’episodi que vaig compartir amb una testimoni de Jehovà. Ella em va estendre la mà, em va donar un díptic i em digué: Aquí trobaràs les respostes que busques.

ideologia

Més enllà de l’enigmàtic de les seves paraules, aquest tipus d’expressions delaten una sèrie de assumpcions que no deixen d’impactar-me. I les tenen aquestes organitzacions religioses, així com moltes de les polítiques, institucions públiques, família i així un llarg etcètera. Bàsicament denoten l’acceptació, per descomptat, que hi ha una sèrie d’òrgans -partits polítics, esglésies, escoles, serveis…- que saben perfectament què és el que necessitem. De fet, ho saben millor que nosaltres mateixes. I és fruit d’aquesta màxima que una desconeguda s’atreveix a dir-me, sense dubtar-ho, que sap què és el que em pregunto i m’inquieta. I no només això, sinó que a més té la resposta adequada a un sol click de distància. Com també gosa una empresa afirmar sense por que necessito consumir-la, una administració obeir-la i certs adults no poden deixar de sentir de manera imperiosa que coneixen la veritat respecte els seus veïns, familiars, etc, etc, etc.

No cal dir que tot aquest reguitzell de persones, corporacions i grups fan aquest exercici de promoció de les seves “descobertes” en pro d’un bé comú i de compartir els seus coneixements, projectes  i l’aprenentatge vers alguns interrogants que s’han plantejat. Això diuen.

Per altra banda, difícilment em pregunten què és el que em preocupa i m’inquieta. Ni ho fan els mormons quan em troben ni ho fan els partits polítics quan em demanen el vot. O el que encara és pitjor, pregunten sense cap voluntat de comprendre els motius i les raons per les quals es produeixen aquests dubtes. Només t’interpel·len per intentar enfocar les seves propostes cap als teus dubtes i, assumint un cop més, que si no estàs satisfet és perquè no tens les respostes o les idees i que els necessites.

Sorgeixin d’on sorgeixin les propostes i aquesta voluntat de donar solució a les preguntes fonamentals -siguin quines siguin- potser seria hora que partissin d’un mostra d’humilitat suficient per part dels seus promotors. Entenent que potser ni són certes ni existeixen determinades pretensions o qüestions. Si realment consideren que tenen els recursos i les habilitats per satisfer tot allò que ens commou i ens manca, resultaria necessari que reconeguessin els dubtes que neixen en els altres.

El diàleg i el debat sense aquesta equiparació, sense aquest reconeixement, no és sinó mera imposició i pur reflex d’una superioritat assumida. 

l’Optimista

Sang i Fetge.

Tot i que el meu baix consum televisiu m’impedeix parlar amb propietat del que és habitual a les pantalles de la caixa tonta i en alguns dels seus programes, cada vegada que l’encenc hi ha algun element que em sobte i em provoca un malestar contundent. Aquesta vegada, el que va aconseguir que m’indignés va ser l’extrema lleugeresa amb la que els telenotícies del diumenge passat al migdia imprimien sobre la pantalla els cadàvers i les persones víctimes dels atacs israelians, així com la normalitat -per mi forçada- amb les que es tracten temes relacionats amb els morts del vol de Malaysian Airlines abatut.

Fa no tants anys, s’obrien debats i intenses discussions sobre la adequació de distribuir videojocs i pel·lícules amb alts continguts violents. Es solia apel·lar a l’efecte naturalitzador de certs aspectes que normalitzaven relacions humanes contraposades als valors del respecte, la tolerància i la convivència. Avui ja no són ni ninots 3D. A plena llum del dia, sense respecte a l’horari on la mainada i la família poden estar davant la televisió i prenent només la “consideració” d’advertir de la cruesa de les imatges, els periodistes aboquen sense mesura ni filtre imatges que no aporten cap valor informatiu i que només serveixen per ferir la (poca)sensibilitat que ens quedi.

Encara que, personalment, ja no es tracte de l’edat dels televidents. De debò, aporta algun valor periodístic transmetre imatges on les despulles, la sang i desesperació humana inunden l’audiència? Entenc millor les motivacions de l’ofensiva Israeliana sobre Gaza? Puc comprendre millor les reivindicacions Palestines? Puc empatitzar més enllà de sentir el dolor i el sofriment extrem? Quin efecte té sobre nosaltres atendre un programa considerat seriós i útil  on es dedica la gran part del seu temps a mostrar-nos escenes que serien difícils d’incloure -fins i tot- en les obres de Tarantino.

Sovint es parla i s’analitza la sel·lecció dels continguts que els mitjans de comunicació difonen, així com les idees de fons i els interessos als que responen. Caldria no deixar de banda la manera amb la qual es reprodueixen aquestes notícies, doncs tan és important el què com el comNo hi ha cap argument que justifiqui que per voler informar-me -si és que a la televisió hi podem trobar informació- hagi d’exposar-me a que es vulneri el meu dret a no sentir-me ferit.

La violència explícita no sensibilitza, ofèn. Agredeix i dificulta que siguem capaços d’atendre la informació que ens arriba en les condicions adequades. Com l’alumne que es bloqueja davant la insistència agressiva del mestre i no aconsegueix respondre, el televident no pot jutjar cap fet de manera raonada. Només pot defensar-se -sigui infravalorant les imatges o intentant digerir les imatges- del que veu.

Necessitem un periodisme que ens relati i ens informi d’allò que creu oportú, per molt greu que sigui, sense agredir-nos. Convidant-nos a reflexionar i analitzar els diferents elements que acompanyen cada fet des d’un llenguatge multimèdia no-violent.

l’Optimista

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista

 

 

Si em Toques la Moreneta…

Llegeixo a l’Ara que  E-Cristians ha decidit querellar-se contra l’empresa Caganers.com per la seva versió caganera  de la Verge de Montserrat. Diu el seu President que aquesta iniciativa “atempta contra el més elemental respecte a les creences religioses”, i ha afegit que està provocada “només per un miserable afany de lucre”. Des que va sortir a la llum aquesta idea, més d’un sector catòlic ha mostrat el seu desacord i el seu enuig, proclamant la falta de respecte d’aquesta.

caganer_moreneta_

Em sembla realment curiós observar la reacció d’aquest col·lectiu cristià davant aquesta proposta comercial. Més enllà de l’ús de termes i expressions realment curioses (especialment em xoca aquest “miserable afany de lucre”), no puc evitar viatjar a l’episodi de les vinyetes de Mahoma. Sí bé és cert que no es pot comparar la violència, tot i minoritària i extremadament amplificada pels mitjans,  d’alguns membres de la comunitat islàmica internacional amb la reacció d’aquest col·lectiu cristià. El fonament de la reacció és el mateix: el sentiment de tracte irrespectuós vers el seu credo i l’ímpuls de defensa del que consideres el teu honor. Amb un objectiu compartit: evitar-ne la seva reproducció. Uns per la via de la violència física i els altres per la via de la violència institucionalitzada.

També em resulta bastant impactant la desigualtat que genera el nostre sistema a l’hora de permetre la defensa d’un o altre ideal davant les possibles ofenses que puguin rebre fruit de l’activitat d’altri. Resulta peculiar veure com un exconseller de la Generalitat pot encapçalar una lluita judicial com aquesta per un fet que afecta de manera bastant reduïda a la vida quotidiana de la població en general, ocupant unes quantes pàgines de premsa i programes de ràdio i televisió, mentre que costa trobar els recursos per frenar els atemptats constants a la dignitat laboral i a la garantia d’una vida digne de la ciutadania.

Però bé, per què preocupar-se de l’accés a un habitatge, d’una vida laboral en condicions justes i d’una educació que tendeixi a la projecció d’una societat més crítica i capaç de fer front a qualsevol repte col·lectiu… A mi no em toquis la Moreneta! 

l’Optimista