Aprendre a Construir.

El pròxim dissabte 11 d’octubre el Centre Cívic Ter acollirà la II Trobada d’Unitat Popular de Girona i Salt (TUP) . Des de les 09:30 fins a les 14:00 s’obriran diversos grups de debat entorn de 6 eixos temàtics, on es partirà d’un primer moment de diagnòstic de la ciutat en relació a cada eix per acabar deixant lloc a un espai de proposició i concreció de mesures i plantejaments per transformar aquesta escena.

La TUP és el moment de fer públic el treball que desenes de persones porten materialitzant des de fa setmanes, és l’oportunitat de socialitzar la informació i els continguts que s’han anat recollint entorn del nostre municipi, és l’exercici de fer transparent i visible el procés de reflexió i projecció d’un model de ciutat que no ens complau i que volem canviar i més enllà de tot plegat, cal destacar que és una eina més de les que pas a pas intenta dibuixar Capgirem Girona.

Eines que per sobre de q10494757_323645064482769_2061358064083020379_nualsevol interès electoral o partidista permetin que tothom qui senti interès i inquietud per trobar una plataforma des de la que treballar per un model de municipi diferent s’hi senti acollit. Es senti rebut en un espai on tothom treballa des de les seves motivacions i interessos, i no des de l’afany de representar i defensar un col·lectiu o moviment determinat. Ciutadans disposats a compartir i a entreteixir la seva voluntat de superar una Girona que no satisfà allò que esperem del nostre poder local.

Sabem que no és el primer intent de forjar una estructura que ens permeti articular la diversitat de tota aquella gent que treballa per transformar els diferents àmbits de la ciutat i no han estat poques les vegades en les que han quedat pal·leses les mancances per esdevenir efectius en aquesta tasca. Així que per sobre dels resultats i les valoracions que en sorgeixin d’aquesta TUP i dels primers mesos de Capgirem Girona, el que resulta inequívoc és que s’obre un procés en el que la més gran de les pretensions és aprendre a donar forma a un escenari en el que tothom hi pugui jugar el seu rol. Un escenari en el que la paraula Unitat tingui algun valor més enllà de l’estètic. 

l’Optimista

Anuncis

La Calle es.. Nostra!

Més de 30 anys després de la històrica afirmació de Fraga en la que exclamava: ¡la calle es mía! Davant d’un dels diversos esdeveniments que marcarien el 1976 i el seu rol davant del Ministerio de Gobernación. Avui distorcionem aquesta cita per donar una mica de llum a una de les iniciatives de les contrades gironines que millor representa aquest impuls de redefinir els usos i les possibilitats de l’espai quotidià: el Domèstica.

Per 5ena ocasió, l’Associació Ad’Art torna a presentar aquest festival gratuït que es caracteritza per donar corda a un procés de metamorfosi en la que diversos espais particulars de la ciutat: apartaments, aparadors, locals comercials, terrats i un llarg etcètera, esdevenen la llar de les diverses propostes artístiques i multidisciplinars d’aquells qui accepten el repte de fugir de les estructures de difusió i exhibició convencionals.

logo_web2_p

Així com en d’altres ocasions havíem posat el nostre focus en iniciatives vinculades a l’horticultura urbana com a eina de transformació de l’espai urbà i d’apropiació d’una esfera que ha tendit a quedar en mans d’aquells qui se’n lucren, o d’escenaris on el vianant no pot més que gaudir-lo com a espectador passiu. Avui no volem deixar de reiterar la necessitat de propostes que intenten estimular un canvi d’ulls, una reconversió de la mirada ciutadana davant del lloc que habita. I quin millor lloc per reinventar aquest esguard que el de casa nostra, que el d’aquells racons de la nostra vida quotidiana que sovint resten lluny de la relació amb el que s’anomena art.

Si som capaces de reconfigurar les nostres expectatives en aquest pla, poc ens costarà de sortir al carrer i aprendre a dibuixar noves utilitats i funcions a un àmbit públic que necessita de l’impuls de les persones que el caminen per omplir-se de nou del contingut que el mot públic exigeix.

Felicitats per aquest lustre de creativitat i aventura inconformista. 

l’Optimista

Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista

El Repte de ser Participatius

Arrel de diverses activitats i esdeveniments que s’han anat duent a terme a Girona, alguns vinculats a entitats com el Procés Constituent (FSCat 2014), els Bancs del Temps o la CUP, així com d’altres espais informals de reflexió, hi ha una sèrie de temes (inquietuds en alguns casos) que han anat prenent forma dins meu fruit d’aquestes experiències. 

La més prominent sense cap mena de dubte és l’afirmació contundent del difícil repte que suposarà per tots els qui hem adoptat aquesta via d’adaptar la nostra praxis, els nostres hàbits, els nostres mètodes propositius i de treball a les lògiques de la participació. A l’esforç d’intentar integrar en totes aquestes accions els criteris d’inclusió, d’estímul de l’expressió, del respecte de la diversitat o d’incentivar la creativitat, per dir-ne uns quants.

ideologia

Transformar els nostres espais en àrees participatives és molt més que posar-se d’acord sobre la necessitat d’escoltar atentament a tothom qui vulgui dir la seva, és més que obrir la porta a tothom qui decideixi entrar. Aquest procés està intrínsecament lligat a la metamorfosi personal d’aquells qui en formem part, de la voluntat que mostrem a l’hora de reflexionar sobre aquells interrogants lligats a aquestes escenes: estem disposats a rebre a qualsevol? Què fem o deixem de fer per convidar a nous perfils, per incrementar la diversitat? Obrim les portes per rebre i conèixer al Món que ens envolta o només per difondre les nostres idees?  En la mesura en que fixem les nostres posicions al voltants d’aquestes qüestions caldrà modular totes i cadascunes de les nostres estratègies d’actuació, des dels seus continguts fins a les seves estructures organitzatives.

En la mesura en que adoptem com a propi el rol de promoure l’autonomia ciutadana, l’estímul de l’activisme i la capacitat d’autorganitzar-se, etc, hem d’iniciar un procés de canvi en les vies a través de les quals intentem transmetre aquestes idees que defugen d’aquells modes participatius basats en la passivitat d’uns ciutadans que només resten a l’escolta d’uns i altres i finalment, com qui es troba davant una estanteria d’una gran superfície, escull una o altra opció. Els micròfons oberts i l’ús de diversos recursos (documentals, oradors mediàtics…) són els primers passos, tímids, cap l’orientació d’aquest procés. Necessitem veus que posin narració a aquest camí, necessitem imatges que ens donin un recurs tangible, però aquests poden resultar, també, eines de reproducció d’aquells rols que volem superar si no van acompanyats d’estructures i propostes que s’adaptin a les noves necessitats d’un paradigma participatiu. Si atorguem el paper de l’expert en un pedestal vs. l’audiència, si deixem el micròfon obert al més hàbil, capaç i valent per aixecar la mà i demanar la paraula, si  carreguem la major proporció del temps a l’atenció sobre uns pocs vers la desatenció d’uns molts, no estem construint un espai carregat de contradicció on els continguts estiren en la direcció oposada a les formes? 

Cal seguir revisant, continuar transformant-nos, no deixar de posar a proba cadascuna de les nostres idees i els nostres impuls per trobar aquells elements que hem convertit en hàbits i que són part d’aquest marc participatiu en el que ja no volem viure. La PARTICIPACIÓ  se’ns mostra com una repte majúscul el qual no ens ha de fer por. Creiem en la riquesa de la diversitat, en el medi ambient i en la societat, i els interrogants sense resposta mai han de servir per restar-nos valor sinó per estimular la nostra creativitat davant la necessitat de reinventar-nos per no seguir vivint aquest sistema que no ens omple. 

l’Optimista

 

L’Educació, també en Transformació.

Com relaten la gran majoria dels indicadors i informes diversos sobre l’estat de l’educació a nivell de països, l’educació a Espanya és dolenta i cara, ocupant els llocs més alts de la UE en despesa pública en educació, a la vegada que s’emplaça en els darrers en termes de qualitat. 

I de la mateixa manera que hem anat relatant en les entrades d’aquest blog, en els diferents àmbits on les estructures institucionals es veuen incapaces de donar resposta a les mancances que els ciutadans perceben, són aquests els qui emprenen el camí de l’autogestió i de recolzar-se per construir una alternativa. Ho hem vist en les diferents xarxes d’intercanvi, suport mutu i moneda social, així com amb les Plataformes d’Afectats per l’Hipoteca.

En aquest sentit l’educació no n’és una excepció, i mentre la situació d’aquesta segueix en el seu procés de deteriorament tan en l’aspecte material com qualitatiu, sense que l’Estat sigui capaç de projectar una resposta que generi confiança, tornen a ser les persones qui encapçalen diferents propostes i assajos per tal de reformular i revertir aquest procés.

Doncs cada cop sembla més difícil de concebre un Govern que, almenys, davant la incapacitat d’imaginar un sistema millor a l’actual, intentés prendre nota dels sistemes educatius més exitosos, alguns dels quals són veïns europeus:

Fruit d’aquesta inoperància de les administracions públiques, i de la creixent sensibilitat de la societat davant les mancances del sistema educatiu “tradicional”, ens trobem en front d’un escenari d’increment constant de projectes d’educació lliure arreu del territori. De manera que la Xarxa d’Educació Lliure  segueix creixent en socis i seguidors a la vegada que aquest 2013 s’ha arribat a la xifra de 18 projectes en funcionament.

A nivell gironí, dos són els projectes que una ràpida cerca ens han arribat a la pantalla. Un de recent creació: La Petita Vall , establert a la Vall de Sant Daniel, i un altre amb una trajectòria més consolidada com és La Gatzara, situada a les Hortes de Salt.

Més enllà de la validesa de les diverses propostes pedagògiques, així com de les propostes plantejades en els diversos sectors, un cop més ens trobem davant la resposta d’una ciutadania que reivindica la necessitat d’unes estructures noves i ho fa des de la posada en marxa i l’articulació d’alternatives. La pregunta altra volta sembla ser què passarà amb tots aquests moviments si l’immobilisme estatal segueix ancorat als Parlaments, si les propostes segueixen avançant i constituint-se sense el recolzament legal pertinent i condemna forçosa a la clandestinitat, la il·legalitat o  la al·legalitat.

Sense cap mena de dubte cal seguir reclamant que el poder de decisió sigui retornat a la base, a la societat. Cada cop queda més clar que una visita a les urnes cada 4 anys no són suficients. 

l’Optimista