La culpa és meva

Sí, la culpa és meva. Era la meva responsabilitat dedicar més atenció a tot allò que compro i consumeixo. Hauria d’haver centrat la meva mirada més atentament en tots i cadascun dels productes i elements que figuren a les llistes d’ingredients. Per descomptat. A més de tenir uns quants doctorats en ciències per entendre o interpretar alguns dels noms de les substàncies que hi apareixen, o almenys comprendre algun dels tecnicismes que s’hi llegeixen. I no només això, sinó que hauria d’haver fet l’esforç de cercar per Internet i allà on fora el significat o les relacions entre les nomenclatures E-noséquantus i els productes als que fa referència. Per no dir que cada cop que em sento en un restaurant hauria d’exigir al cambrer que em recités de pe a pa la procedència i característiques de tots els ingredients que en aquella cuina es processen.

D’acord, no m’hauria de deixar convèncer per la publicitat, pel bombardeig de sons, lletres i imatges que no tenen un altre objectius que confondre’m i induir-me a la compra d’un i altre subministrament. On era el meu esperit crític? Com pot ser que una persona com jo em deixés endur per les emocions que alguns anuncis em generen, pels ideals que m’infiltren via somriures plàstics i escenes bucòliques. M’hauria de sentir avergonyit, sens dubte. Però és que ho fan tan bé… qualsevol diria que hi destinen milions i milions d’€uros. 

ideologia

Mira que confiar en les empreses i les administracions públiques… tela, és d’il·lús total. Pensar que a més de la venda i del lucre hi ha la motivació de realitzar productes beneficiosos i útils. És que creure’m que l’Estat procuraria pel bé general! Per la salut, pel medi ambient…Déu n’hi do! Imaginar que el límit de les iniciatives productives era fer les coses sense arribar a posar en perill la salut de les persones i el seu entorn ha estat una mostra de la meva manca de sentit comú. Resulta que la competició no és només entre empreses, sinó que també entre aquestes i les persones. Sí, a veure qui és més llest. Es tracta d’un joc on el més murri guanya, on l’engany i el subterfugi són emprats constantment per fer creure que hi ha algun interès més enllà de l’enriquiment egoista, per salvar els aparences d’un sistema que ja fa temps que no es preocupa de les necessitats humanes.

Reconegut això, ja és hora que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i que les administracions s’aproximin a les necessitats de la ciutadania així com de les empreses i guiïn i intercedeixin entre els interessos particulars i els públics, així com les empreses deixin de centrar els seus esforços per mantenir la opacitat dels seus mecanismes de producció i disfressar-los d’una bellesa que no existeix. Potser ha arribat el moment d’interactuar des d’una visió d’interessos confrontats i passar a estratègies de regulació, producció i consum més equitatives. 

l’Optimista

 

Anuncis

3 Cullerades. Quan Girona vulgui ser participativa (IV)

Camí de la tercera edició dels pressupostos participats als barris de la ciutat de Girona, i després de comprovar, any (I) rere any (II), que de participatius en tenen ben poc i que l’única variable que saben modificar són els dies de votació i la quantitat pressupostada, aquest cop he decidit no seguir ventilant el malestar que em genera aquest acte d’hipocresia política. Aquest cop he decidit proposar-los 3 consells bàsics per convertir la gestió de la ciutat més pròxima a la ciutadania. I de franc, no cal que es gastin ni 1M d’€uros. 

article

Cullerada 1: Transparència. Girona ocupa el 92è lloc – de 110 ciutats- del rànquing de transparència fet per Transparency International España. Crec que no calen masses raons per entendre el valor de la transparència en l’administració municipal a l’hora de fomentar la participació ciutadana. Les dificultats per conèixer i confiar en el que s’esdevé a l’interior del consistori només generen distanciament i recels vers l’activitat de l’Ajuntament. Perdoneu, algú ha dit Santos Torroella?

Cullerada 2: Atenció real a les entitats i a la ciutadania. La sensació de desatenció i menysteniment que diverses associacions de veïns  porten vivint, des de Mas Ramada a Sant Narcís -per posar dos exemples ràpids i coneguts- , per part de l’Ajuntament no afavoreix cap mena de percepció de reconeixement i de valoració de la tasca que duen a terme alguns col·lectius ciutadans a Girona. Ja poden anar assignant partides de milers d’€uros a càrrec d’associacions de veïns si el dia a dia és el de la indiferència.

Cullerada 3: Girona, quina Girona? És difícil saber quin és el projecte de ciutat que sostenen els representants municipals. La política local es construeix declaració a declaració, festival a festival, sense una idea definida del que es vol aconseguir. Pisos buits, solars abandonats, venda de patrimoni públic per grans superfícies… els anys passen i només sabem que el govern de la ciutat té intenció de fer, que confia en el sector turístic i que gaudeix molt de la celebració de festivals culturals a la ciutat. Seria bo que algú, a 4 dies d’acabar la legislatura, ens expliqués quin és el projecte per donar forma als traus urbanístics enmig de barris com Sant Pau, Can Gibert – Santa Eugènia o Pla de Domeny, quin és el pla de mobilitat més enllà d’obrir estacions de girocleta. Qualsevol diria que l’Ajuntament no té gaire més projecte que passar el dia a dia, i qui dia passa any empeny.

Amb poc més que això no caldria disfressar-se de polítics progres i amants de les noves formes de governar per fer avançar la ciutat cap a un espai més participatiu i democràtic.

l’Optimista

Per què Sí a la MAT?

Un cop més, en diversos espais del territori entitats i particulars s’organitzen per intentar participar en la mesura del possible en la presa de decisions d’allò que afecta la seva vida. Un cop més, l’única via que mostra certa permeabilitat per part de les institucions públiques és la de la desobediència i la resistència civil. Ni diàleg, ni permetre un debat obert als mitjans i a la base ciutadana sobre quines podrien ser les opcions a les mancances que es detecten.

Una vegada més la política mostra dues debilitats importants: els dubtes que genera el sistema representatiu sobre la seva capacitat de representar l’interès general vers l’interès d’algunes empreses amb molt de pes, i la incapacitat d’explicar-se i d’argumentar les raons d’una o altra decisió.

cropped-capc3a7alera

Per no canviar el ritual als que ens tenen habituats, la opció d’una o altra mesura provinent del Govern o Institució Pública obvia la necessitat d’explicar perquè fa una o altra cosa.  Donant per descomptat que la seva opció no mereix ser justificada ni ben plublicitada als ciutadans.

Per què mai s’explica de manera proactiva i decidida el que es fa? Quina por hi ha? Per què sempre han de ser els ciutadans el que han d’expressar i intentar demostrar que els seus NO són reals?

Per què en el marc de la clivella nacional ningú posa en dubte la radicalitat democràtica d’una consulta i en canvi a nivell d’infraestructures es menysté?

Si darrera de les mesures de la construcció d’equipaments com la MAT hi hagués una voluntat clara d’explicació i justificació pública del projecte, pot ser no caldria recórrer a aquesta constant pràctica reaccionària, pot ser, miraculosament, s’adonarien que posant les eines necessàries es podria construir una proposta política encarada a la “problemàtica energètica” millor.

Hauria de ser l’Estat, qui ens expliqués Per què hauríem de voler la MAT.

l’Optimista

La Millor i la Pitjor del Cap de Setmana.

En l’entrada d’avui ens centrarem en dos esdeveniments que marquen el millor i el pitjor que he presenciat a Girona aquest cap de setmana: Paula Grande vs. la Setmana de la Mobilitat Sostenible.

paula

Paula Grande ha estat la descoberta musical d’aquest cap de setmana. El Dissabte 21 de Septembre va actuar en el si de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica i tothom qui va deixar-se caure per la Plaça Independència va quedar atrapat per la dolçor i sedosa veu d’una cantant, que tot i la melositat de les seves paraules, aquestes surfegen plenes de reivindicació i missatges farcits de valentia i contundència. Evidenciant que la crítica i la proposta d’una Món millor no cal anar carregada de vibracions desctructives i violentes.

El motiu principal de la festa era oferir un espai a totes aquelles entitats i persones que ja caminen en el sender d’una relacions socials i econòmiques que no vulnerin els drets fonamentals de les persones. Sense cap mena de dubte, Paula Grande va posar la banda sonora ideal a aquesta tarda de Dissabte en que el centre de Girona oferia alguna cosa més que consum i turisme. 

La Setmana de la Mobilitat Sostenible ens torna a mostrar la superficialitat i la falta de convicció de les institucions (locals en aquest cas) vers la construcció d’una ciutat on la mobilitat es potencii des de la perspectiva de la sostenibilitat. Una setmana d’activitats i regals per després mantenir un marc on les bicicletes tornen a haver de bregar amb els cotxes a la carretera, o molestar els vianants de les voreres. On els carrils específicis són escassos i els busos posats en qüestió.

Si avui passeu per la Pl Catalunya amb la bici us donaran “el Diari de Girona del dia, l’esmorzar i uns obsequis sorpreses, tot de franc..”. Això sí, ahir per anar i tornar de Portbou en tren vaig haver de pagar poc més de 15€. Com volen que deixem el cotxe a casa tot i els preus a l’alça del combustible seguim pagant més per anar en transport públic. És un sense sentit injustificable. I si és justificable, que tinguin el valentia d’explicar-nos com es reparteixen els diners públics i els ingressos tarifaris.

Aquests són els meus més i menys d’aquest cap de setmana que ens ha introduit a la tardor. 

l’Optimista

Transparència.cat

Avui s’estrena i amb tots els honors el nou portal de la Generalitat de Catalunya  per la Transparència . A través d’aquesta web sembla que podrem examinar diferents dels elements que formen part de la tasca del Govern: la seva acció vs. els seus compromisos, despeses vs. ingressos, administració interna, etc.

Caldrà uns dies de lectura i seguiment per saber quina és la qualitat i el rigor de la informació present en aquest portal digital. I no cal dir que serà necessari observar quin és el manteniment i l’actualització que aquest gaudirà. Però d’entrada, també cal reconèixer un primer pas en la concreció d’un sistema que necessita desmuntar totes les barreres i opacitats que injustificadament impedeixen saber de primera mà què és el que es fa amb els diners públics.  De manera que esperem que això no quedi en un simple gest publicitari i la Generalitat segueixi endavant en la incorporació de la transparència en la seva pràctica quotidiana.

images

Doncs la transparència és molt més que publicar informació a la xarxa o en els respectius Diaris Oficials.  La transparència ha de ser també pedagogia. No n’hi ha prou en oferir la informació si no que n’és imprescindible un esforç actiu per tal d’explicar quines són les decisions preses i quines en són les seves motivacions i conseqüències esperades. És imprescindible no només per una qüestió de comprensió sinó també per donar la oportunitat a tothom de prendre’n un rol més participatiu a l’hora de valorar i exercir-ne una opinió fonamentada. 

Tot i l’augment considerable en l’ús de les noves tecnologies encara hi ha una xifra considerable de ciutadans que no accedeixen a internet. I ja no parlem dels que accedeixen però encara no poden dur a terme un ús responsable i plenament conscient de la xarxa.

Fer més accessible la informació és cabdal per a la millora de l’administració pública aquest sentit. Ara bé, limitar-se a maquillar aquesta informació i pintar-la a la xarxa no genera per si sol una millora. De res serviran iniciatives d’aquest estil mentre els parlamentaris facin gala de les seves habilitats per parlar de manera ambigua i siguin necessaris esforços excessius per assolir que els responsables de la gestió hagin de donar explicacions.  És més, si l’augment d’informació no va acompanyat de la percepció que els responsables poden ser auditats i jutjats per la seva acció, el sentiment de frustració i de descrèdit del sistema encara pot ser més elevat. 

La transparència hauria de ser més que un recurs tècnic i tàctic, hauria de ser un hàbit polític i social.

l’Optimista

És la Política, estúpid!

Després de llegir la resposta de Som Energia a la Reforma Energètica espanyola, un no pot evitar, una vegada més, reversionar aquesta màxima de la campanya que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca: és la Política, estúpid!

Mentre la pista central del circ mediàtic es centra en els anars i venir d’escàndols i corrupteles diverses, entre papers, sobres i palaus, el Congrés dels Diputats no detura la seva feina. Enmig d’aquest batibull d’acusacions indiscriminades i la cortina de fum que la corrupció li brinda, les formacions polítiques no dubten en aprobar diverses mesures que ben aviat notarem en les nostres butxaques i que garanteixen que l’estat de qüestions tan fonamentals com l’Energia quedin ben anclades en un marc que no deixa gaires opcions d’encaminar un futur més sostenible.

I com no podia ser d’una altra manera, un cop més ens trobem en un altre cas de pràctiques opaques i que impedeixen la possibilitat d’accedir a unes dades que sí que ens permetrien d’escollir una o altra via per intentar solucionar les dificultats que giren entorn de la qüestió energètica.

Una vegada més opacitat, una vegada més obstrucció a les alternatives i un cop més pràctiques legislatives que defugen de qualsevol argument racional i que només són comprensibles des de l’òptica  del clientelisme i l’amiguisme desvergonyit entre certes forces polítiques i determinats sectors de l’empresariat. Com sempre però el discurs oficial defuig la nociva pràctica de donar la cara i fomentar el debat públic.

Davant d’aquesta nova mostra de menyspreu cap a ciutadania i l’interès públic, cada cop són menys els dubtes que poden restar davant la necessitat de desconfiar de manera clara dels Partits Polítics i d’apostar de manera decidida per propostes econòmiques, polítiques, energètiques , etc que lluny d’oferir solucions definitives i programes que ens durant a l’utopia, ens permeten dur a terme un acostament als mecanismes de decisió que ens permetrant desenvolupar noves pràctiques i nous models en els que siguin les nostres veus les que en marquin el seu esdevenir.

l’Optimista

La Opinió de Qui?

De tant en tant val la pena deixar-se caure per l’Observatori Crític del Mitjans Media.cat, doncs sovint hi trobem articles, informes i propostes interessants que van més enllà del relat de certes qüestions informatives. Dedicant atenció a analitzar com es transmeten les dades i plantejar què hi pot haver al darrera.

Avui volem aprofitar per presentar-vos l’Informe Qui són els que ens marquen l’opinió? Publicat el Març del 2013 per la Laia Altarriba i Piguillem. D’entrada us recomanaria que hi dediqueu uns minuts i xafardegeu algunes de les dades que hi apareixen, però si us fa una mica de mandra, aquí us deixo un petit resum de les dades que m’han semblat destacables:

  • L’opinòleg amb més presència és José Antich, seguit en el podi per Pilar Rahola i Josep Maria Espinàs.

Top10Opinió

  • “De manera esquemàtica, podem dir que aquests opinadors que influeixen en la manera de pensar de la població són majoritàriament homes, amb formació universitària, amb una feina estable i amb ingressos força superiors a la mitjana de treballadors.
  • El 72% dels 50 opinadors més influents són periodistes i/o escriptors. No n’hi ha cap que treballi al sector de la indústria, de la restauració, del comerç, del turisme o a l’agricultura. No n’hi ha cap que tingui formació científica.”

  • “Només el 20% són dones, només hi ha una dona en el Top10.”

Opinió dones

  • El 60% van néixer a la província de Barcelona (la immensa majoria en ciutats).”
  • Tres quartes parts tenen entre 40 i 60 anys.”
  • Top10: Estan majoritàriament d’acord (el 90%) amb les polítiques econòmiques de retallades i austeritat i consideren que no hi ha cap alternativa possible per evitar-les.”

 

  • Hi ha dos grans grups de mitjans de comunicació que acaparen la presència d’aquests opinadors:
    •  Grup Godó: 14 opinadors dels 20 amb més punts participen a algun mitjà del grup (70%)
    •  CCMA: 11 opinadors dels 20 amb més punts participen a algun mitjà del grup (55%)

OpinióopinionsTOP10

Aquestes només són algunes de les moltes observacions que ens poden ajudar a entendre millor quin és l’estat general de la opinió pública i les dificultat que a vegades ens sorgeixen a l’hora de promoure idees noves o propostes diverses. Per motius de salut democràtica i social caldria tenir ben presents aquestes dades i mirar de proposar alternatives a la concentració de les fonts d’informació a mans d’una minoria per molt pública que sigui (en el cas de la CCMA).

La Llibertat d’opinió sense opcions diverses ni amb una perspectiva d’afavorir la redistribució de l’espai comunicatiu no és més que una mera il·lusió.

l’Optimista