Podem Girona, diversitat i treball.

18:50, Local d’Escudella Solidària. Omplen el rebedor una quarantena de persones espectants. Un cop finalitzat el procés d’elecció del Consell Ciutadà a Girona ciutat, els membres del que és l’estructura local de Podem es presentaven ahir d’una manera poc convencional.  La posada en escena poc tenia a veure amb les habituals presentacions a les que ens tenen acostumats els partits o altres entitats: ahir no va haver-hi ni grans discursos ni paraules eloqüents, ni teatrelitzacions adolcorades per conmoure aquell anhhel de canvi i romanticisme.

podem

De fet, es va posar tan poc èmfasi en remarcar els membres escollits que ni alguna de les notes de premsa que avui parlen d’aquest esdeveniment és capaç de donar-ne massa informació. Encara que també s’ha de dir, que la cobertura que en poden donar alguns dels periodistes que en parlen es basa en una mirada ràpida i superficial sense massa intenció de veure més enllà del material just per omplir les quatre línies pertinents.

Per altra banda, l’austeritat de la posada en escena de l’assemblea informativa d’ahir va desprendre molt del que forma part de l’ADN del Cercle de Girona: 1)Voluntat expressa i clara de treballar, des de la base i conscients dels límits propis. Si alguna cosa va quedar clara és que hi ha molt de camp per córrer en totes les àrees que promouen. I no s’amaguen de la necessitat d’aglutinar el màxim de ciutadanes i col·laboradors per avançar: no tenen cap resposta màgica i definitiva. 2) La diversitat com a repte i com a oportunitat. Segurament no hi ha un espai de participació política a Girona amb la diversitat d’edats, origen, situació socioeconòmica… com aquest. I probablement enlloc es palpen les dificultats que implica intentar establir mecanismes de treball que resultin integradors i maximitzin la riquesa que aquesta complexitat comporta. I 3)L’absència d’empoderament ciutadà. Són fàcilment reconeixibles totes les mancances que ens acompanyen i ens dificulten prendre un rol valent i decidit, que destil·li confiança en nosaltres mateixes. Podem, és tot un repte per qui vulgui créixer en aquest sentit. 

És difícil pronosticar l’evolució d’aquest moviment que busca confirmar-se, que necessita assentar i donar forma tota aquesta energia i potència que desperta a tantes persones. El que queda clar seguint l’evolució del Cercle de Girona és que sigui quin sigui el repte que es proposin, gaudeixen d’un convenciment i d’una entrega personal difícil d’equiparar i que brota directament de molts dels sectors poc representats de la ciutat.

l’Optimista

 

Anuncis

Sense un embolcall bonic

Com a persona subocupada -almenys en termes de feina remunerada-, cada cert temps dedico una estona passejar-me per les diferents opcions que el mercat laboral ens presenta a través de les diverses agències de col·locació públiques i privades (les quals cada cop costa més de distingir).

Repassant les diverses ofertes que per una o altra raó em criden l’atenció xoco una i altra vegada amb la realitat d’un comerç – el de la mà d’obra- que no dista del qualsevol altra mercaderia que es trobi en una botiga o superfície comercial. Resulta punyent adonar-se que dues són les lògiques que imperen a l’hora d’assolir el repte de col·locar la força de treball en aquesta escena: coneixement previ i etiquetatge/packaging.

descarga

Primerament, com solem fer en moltes de les nostres accions de consum, si ens n’han parlat bé o tenim algun fet que relacioni un producte o persona amb allò o aquell qui estem a punt de consumir/contractar, utilitzem aquestes preferències. En d’altres espais d’intercanvi són les marques, gent famosa o procedència els qui condicionen aquesta el·lecció.  En el món laboral, pesa la teva xarxa de relacions i coneguts. I sovint més que qualsevol altra element relacionat amb les tasques a desenvolupar en un suposat lloc de treball.

En segona instància l’embolcall, l’etiqueta, la títolitis. Poques vegades trobem ofertes de feina en les que ens demanin per les nostres habilitats específiques, motivacions i/o experiències vitals que ens puguin aportar aquells coneixement útils per la feina a desenvolupar.  En la gran majoria dels casos dues dades imperen: títol i anys d’experiència.

I finalment la qüestió es manifesta: com pot trobar feina aquell qui no té la xarxa de relacions (familiars, socials, etc) adequada o un etiquetatge que no correspon als filtres i les mirades dels qui cerquen mà d’obra?

Mentre el mercat laboral sigui un espai en el qual cadascú actuï  de manera atomitzada i en clau competitiva difícilment es podrà fonamentar una societat que aspiri a que la totalitat d’aquesta aporti en algun sentit i en rebi el seu reconeixement. Doncs en aquest marc de lluita per recursos i opcions de futur l’autodefensa (coneixement previ-fidelitat-corrupció) i la seguretat (etiquetatge – títol – rigidesa en la demanda) primen i no donen lloc a cercar en els seus membres les possibilitats i capacitats que el conjunt de la ciutadania necessita.

Mentre perduri el mite de la meritocràcia i la validesa de la competència i del lliure mercat com a eina de regulació no hi haurà gaire més opcions que preocupar-se per relacions interessades i embolcalls de colors. 

Què faries si..?

Quantes vegades hem hagut de pronunciar i/o escoltar aquest argument sí, potser seria millor fer això o allò però la feina és la feina, i si em paguen és el que em toca. Encara que ens desagradi el què i el com de la tasca a la que ens referim, manifestant fins a l’extrem la disposició de molts de nosaltres a renunciar a certa integritat per tal d’obtenir aquells recursos imprescindibles per (sub)existir.

Si bé és cert que no podem obviar la pressió per trobar vies que sostinguin les nostres necessitats materials més primàries -i les no tan primàries també- qui sap si també seria pertinent replantejar-nos el com ens organitzem per tal de presentar una manera de resoldre-les de manera efectiva i sense haver de trepitjar el nostre entorn així com les nostres creences i valors. Fins ara el reconeixement de les nostres tasques s’ha vist discriminat en funció de les decisions i la voluntat d’una minoria amb capacitat d’incidir de manera protagonista en el mercat laboral. Una estratègia que ha generat una percepció del treball basada en que hi ha feines més importants/exigents que d’altres i que aquestes mereixen un reconeixement salarial major. Perquè s’ho mereixen.  Òbviament, tot plegat acaba desembocant en una cursa per intentar assolir aquests llocs necessaris i una naturalització del fet que alguns no tinguin accés a una vida còmoda com la dels escollits doncs no són tan importants. Condicionant, de pas, el plantejament personal que un pugui fer sobre què vol fer i quina és la seva vocació.

I si el repartiment delso-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook diners no depengués del tipus feina o la tasca que realitzéssim? I si independentment del lloc de treball i la responsabilitat assumida tothom guanyés el mateix? Si a les úniques preguntes que haguessis de respondre sobre la teva ocupació depenguessin quasi exclusivament de la teva voluntat i no de la relació d’aquesta amb les teves expectatives materials?  Què faries si tinguessis la certesa que mai et faltarà de res, que sempre tindràs els recursos materials per mantenir-te i desenvolupar-te?

Segurament, algunes persones pensaran que així ningú faria res, que tothom restaria gratant-se la panxa tot el dia esperant i que ningú voldria assumir cap de les feines productives necessàries per sostenir-nos. I probablement, tothom treballaria menys ja que avui molts treballen més del que desitjarien i menys del que necessiten per sentir-se materialment segurs. Però això en cap cas disminuiria la nostra capacitat d’abastir-nos doncs simplement generaria un repartiment de la feina.

Si sabessis que demà no et faltarà un sou, què faries? Realment et quedaries immòbil a casa veient-les passar? Sincerament et despreocuparies de col·laborar en un sistema que et permet aquesta llibertat i comoditat?

Sembla clar que ens caldria una gran dosis de didàctica per aprendre a gestionar tots els reptes que aquest escenari ens plantejaria, encara que em costaria de creure que aquest hipotètic sistema generés una colla d’apàtics i d’aturats sense opcions a desenvolupar-se. Això ja ho ha aconseguit el sistema actual. 

l’Optimista

La Vida de l’Artista.

En el substrat que la majoria de nosaltres segurament compartim, l’artista era i és aquella persona que es bolcava plenament a la tasca d’expressar allò que la seva sensibilitat i necessitat li imprimien. Transformant aquelles inquietuds i estímuls que, barrejant allò que els sacsejava interiorment amb allò que del Món rebien, acabaven convertint-se en una obra que en funció del que era capaç de transmetre a la resta rebia un o altre reconeixement.

Seguint estirant d’aquest estereotip, des de la perspectiva de l’artista, el treball que desenvolupaven la majoria de mortals no era equiparable de cap manera  a la seva tasca. Fixant la seva crítica en el fet que la societat, en la seva majoria, es conformés en fer qualsevol activitat a canvi de diners. A dur a terme qualsevol labor posant per davant el confort material abans que qualsevol altra criteri basat en la satisfacció d’altres necessitats més personals. Primer treballa, guanya diners, i amb aquests ja buscaràs com satisfer-te. Si continuem estirant del fil, fàcilment entrem en aquest debat que senzillament resumiríem amb els somiatruites vs. els realistes. 

artista

En gran mesura, el període de temps de la bombolla immobiliària ha incentivat que gran part de la població adoptés aquest modus operandi basat en agafar qualsevol treball encara que  no sigui vocacional. Conformar-se en prendre una feina que tot i no garantir uns salaris especialment alts ni unes condicions laborals dignificants, sí que permetia una entrada directa al cicle esmentat unes línies més amunt: guanyar diners i després intentar satisfer a través del consum les ansietats personals. A la vegada que evitava quedar atrapat en algun interval de dubtes i escepticisme entre les etapes formatives i la inserció laboral.

Un cop aquesta invitació a una vida amb facilitat per accedir als diners, i fonamentada en l’assumpció que aquests després seran l’eina adequada per la resta d’inquietuds, ha quedat esparracada, s’obra una oportunitat que tan des del punt de vista personal com social no es pot deixar escapar. Si fins aquest dies crítics l’argument material era suficient per justificar la despreocupació de la vocació i les aspiracions laborals, i facilitava la renúncia a donar sortida als impuls creatius (fora de l’espai del lleure i l’oci). L’actualitat ha equilibrat una balança en la que per un costat podem seguir buscant aquella tasca impersonal i estandaritzada per tal d’accedir a un sou que ens permeti la resta, mentre que per l’altra banda s’obre la possibilitat de considerar què ens inspira i ens il·lusiona. Sabent que en ambdós casos el benestar material no ens serà assegurat. 

Davant aquesta escena d’incertesa i d’una proposició constant de llocs de treball en condicions precàries, no podem perdre l’ocasió de re-valorar les nostres inquietuds i fer una aposta clara per experimentar amb elles. L’èxit i el reconeixement material no seran senzills, però almenys hi haurà la satisfacció de dur a terme una activitat que t’ompli i et dignifiqui. És el moment, de convertir-se en artistes. 

l’Optimista

Optimistes? No, Cínics.

Després de la publicació de les dades de l’EPA del darrer trimestre de 2013, així com les reaccions d’alguns mitjans i representants del partit del Govern Espanyol. Un no pot arribar a entendre com s’ha arribat al nivell de menyspreu i desconsideració per part dels dirigents polítics vers les aptituds i les capacitats intel·lectuals de la població. És tanta la impunitat i la omnipotència que senten? És certa aquesta intuició que tenen? 

descarga

Sigui com sigui, el que no deixa de sorprendre’m com a ciutadà és la desvergonya amb la que dia rera dia surten amb missatges que es contradiuen de manera contundent amb la realitat. Missatges d’optimisme diuen, d’intentar veure el got mig ple. Encara que personalment, més aviat considero que es dediquen a posar a la pràctica aquella màxima Goebbeliana: Repeteix una mentida mil cops i esdevindrà veritat.

La situació que viu el mercat laboral espanyol és que des de fa 6 anys es destrueixen llocs de treball i la població activa (gent que pot i vol treballar) disminueix. I que la minsa quantitat que assoleix el repte d’entrar en el món laboral, ho fa en condicions de temporalitat cada cop més precària, o com dirien els gurús de l’economia: flexible.

Cada cop resulta més obvi que cal resetejar les institucions que articulen el nostre país, i afortunadament, no deixen d’aparéixer mostres d’una societat que no espera i ja ha donat el tret de sortida cap a la configuració d’aquests nous espais. La pregunta ara ja no és si les institucions actuals poden reformar-se o si encara tenen vigència. L’incògnita rau en encertar quan prendran consciència del cinisme amb el que actuen, o en tot cas, si ja en són conscients, quan de malestar haurem d’acumular els ciutadans per emprendre un acte de força (espero i desitjo no violenta) i dir clarament prou. 

l’Optimista