Català a l’Atac

Diumenge de reivindicacions massives a les Illes Balears en favor d’una educació que primi per la qualitat i la prestació d’un servei que tingui present les consideracions i el coneixement dels docents i de tot el món educatiu. I que deixi de banda, d’una vegada per totes, la persecució del català pivotant a través de l’aprenentatge d’altres idiomes (anglès en aquest cas) o el fràcas escolar (com si aquest fos producte de l’aprenentatge del balear).

Veient la marea verda refermant el seu suport als mestres i a la seva vaga indefinida, un no pot sinó escoltar  de fons les paraules de Màrius Serra: El Català a l’Atac. La llengua com a motor i vincle de la societat, el català/balear/valencià com a punt de trobada i partida d’una lluita contra un estat espanyol incapaç de desfer-se dels seus tics autoritaris.

Educacion_publica-manifestacion-Palma_de_Mallorca-Baleares-marea_verde_MDSVID20130929_0100_3

Així com en diferents àmbits la societat s’està mostrant incapaç de donar resposta a gran escala (per exemple en la reforma energètica) a les diferents iniciatives del govern de difícil justificació democràtica, o millor dit, únicament justificables via la xarxa clientelar dels polítics vers certes empreses i sectors.  En el cas de la llengua, la reacció de la ciutadania ha estat enorme.  I és que llegint el manifest del 29S de l’Assamblea de Docents observem que no és una reacció d’estricta defensa cultural. Les reclamacions construeixen un clar argumentari a favor d’una educació democràtica i que no vulneri el dret d’una comunitat a edificar un dels seus pilar fonamentals: l’escola.

La Lluita va molt més enllà de l’element lingüístic i només cal fer un seguiment de les demandes de l’Assamblea de Docents per prendre’n consciència. Ara bé, la sensació és que ha estat aquest l’element final, l’espurna que feia falta per prendre el foc de les reivindicacions actives, aquella empenta que ha conduït al sector educatiu balear a dir prou.

Tan de bo aquesta estrebada no es quedi isolada, tan de bo s’estengui i ens arribi, que els nostres mestres i nosaltres siguem conscients que hi ha moments en que cal deturar-se i dir PROU, que hi ha certs temes innegociables. Aquests anys de retallades i d’absolut passotisme de les autoritats públiques vers les demandes populars han instal·lat un fort sentiment de frustració vers la població.

La llengua pot ser la darrera oportunitat per tornar a agafar aire, impregnar-se de la solidaritat de tots els qui sentim la injustícia d’aquestes polítiques i vertebrar una resposta que vagi més enllà del debat lingüístic. L’estima per la llengua ens allunya de la indiferència i de la resignació i és per això que cal estendre aquest sentiment més enllà d’aquest àmbit. Aprofitar l’agitació que neix de les vísceres per seguir plantant-se davant l’apatia dels polítics. De raons no en falten. 

No caiguem en l’error de creure que la lluita que es du a terme a ses illes és una altra. L’exemple de dignitat que s’hi està practicant ha de ser recolzat i seguit amb atenció per tots nosaltres. Probablement aviat ens tocarà seguir les mateixes passes davant l’altra Marea Werda. 

Aprofitem la força de la llengua i l’estima per aquesta. El Català a l’Atac!

l’Optimista

 

 

Un any més, Temps de Flors.

Un any més, Girona esdevé un dels centres mundials d’atracció turística gràcies al Temps de Flors . Un cop més, i quasi de manera unànime, totes les institucions de la ciutat no dubten en clamar les bondats d’aquesta iniciativa. Tots s’omplen la boca de satisfacció i d’orgull i presumeixen de la imatge de Girona i, sobretot, d’aquesta substància psicotròpica a la que el país està engantxat des de fa molt de temps i tot i la crisis es segueix considerant que ha de tenir un paper important: el turisme.

Verborrea. Llocs de treball, ingressos, presumir de vitalitat empresarial… Seria interessant que algun dia ens expliquessin si a part del tema identitari, si a més de sentir-se reconfortats per comprovar que centenars de milers de persones volen conèixer la nostra ciutat, hi ha algun benefici tangible per la ciutat.

logo2013

M’agradaria pensar que sí, encara que no tinc prou informació per jutjar si és així o al contrari. No sé si el volum de visitants de la ciutat genera algun ingrés especial a les arques municipals, si aquest ingrés compensa el sobresforç que s’ha de fer per mantenir els carrers i els espais públics en condicions davant la sobreutilització d’aquests. M’interessaria saber quin tipus d’establiments s’enriqueixen amb aquest negoci, en quines condicions tenen els seus treballadors, si compleixen les regulacions o practiquen la contractació irregular i “d’usar i tirar” (també coneguda com contracte temporal o període de proba). M’encantaria saber si aquests que no deixen d’exprimir un recurs que ens pertany a tots(el centre de la ciutat) i el qual és emprat per tenir uns preus desorbitats, contribueixen d’alguna manera a la millorar de les condicions socials i ambientals d’aquesta.

A l’altra riba de l’Onyar, la setmana de l’11 al 19 de Maig passa i passarà sense masses novetats.  Seguirà sent una ciutat que demostra a diari la capacitat de conviure en un context crispat, continuarà oferint espais de lleure, producció i consum que s’adapten a la necessitats dels seus veïns i, per descomptat, seguirà albergant a la gran majoria d’habitants de la ciutat que un cop acabi el Temps de Flors hauran de pagar per accedir o simplement no tenir-ne l’opció a espais emblemàtics com la Catedral, els Banys Àrabs o Sant Pere Galligants, els quals ara s’obren de manera gratuïta als qui puguin dedicar el matí a fer cues.

Sense cap mena de dubte el Temps de Flors genera una gran quantitat de beneficis, tan de bo algun es quedi a la ciutat.

l’Optimista 

Educació, la Millor Política Activa d’Ocupació.

Partint de les reflexions prèvies sobre l’educació,  centrarem l’atenció en la importància d’aquesta com a instrument de creació de treball. Anteriorment hem senyalat la importància d’una Escola i una Universitat que no depenguin de les pressions i les necessitats de les empreses i les qüestions productives, sinó que fonamentin la seva actuació en l’estímul i l’acompanyament de les persones a buscar solucions a les seves inquietuds i desitjos.  A esdevenir autònoms i capaços de cerca i/o generar recursos per satisfer aquells reptes intel·lectuals, materials o del caràcter que siguin que els cridin.

Les institucions educatives no haurien de ser un espai on des d’infants aprenguéssim a patir la pressió de la jerarquia i l’autoritat per qüestions d’edat, qualificació o força. No haurien de ser models d’adoctrinament de quin és el coneixement vàlid i quin és el qüestionable. No haurien de ser fàbriques de veritats innegables. En tot cas podríem centrar-nos en esparcir les llavors dels dubtes, i la cerca d’arguments i raons per apreciar una o altra corrent. Podríem valorar la capacitat de reconèixer als altres com iguals i, per tant, reforçar les capacitats de tots i cadascuns de construir coneixement, confiar en les aptituds d’un mateix, que és també confiar en els altres (alter ego).

20120111_0508emp_formacio_2

Si eduquéssim, difícilment existiria el fenomen ni-ni, difícilment observaríem com tanta gent fuig arreu del Món, buscant en altres llocs aquell model de treball standard que li van inculcar. Segurament no ens conformaríem amb Presidents Plasma ni els Plans de Reajustament Estructural. És probable que sovint trencaríem les normes i passaríem per alt la legalitat, un legalitat que als ulls de molts resulta ben injusta. Si eduquéssim, buscaríem alternatives, no ens conformaríem amb les explicacions que ens comdemnen a la paciència i al conformisme, perquè aquests no ens resoldrien(i no ens resolen) res.

La nota positiva és que tot això que les Escoles i Universitats no han pogut fer, ho està aconseguint aquesta extracció de rendes organitzada (altrament coneguda com Crisis). El menyspreu flagrant que els representants d’aquest país estant mostrant cap als seus ciutadans està colpejant de tal manera les estructures psicològiques i socials de la gent que cada cop resulta més òbvia la necessitat de rebutjar les respostes oficials i construir noves vies.

Mai és tard per aprendre, i aquest cop n’aprendrem.

l’Optimista

Va Com Vull, Com Volem.

A través de les ones de Ràdio Vilablareix m’arriba una cançó que durant uns minuts m’atrapa. Una veu tranquil·la però contundent em regala un bon grapat de versos que no fan altra cosa que apartar-me amb força del que m’ocupa, i m’empenyen a escoltar més atent el que aquesta m’aclame.

M’embolcallen i tot i la distància en el temps, em connecten, de manera directa, amb el sentir col·lectiu d’un país i d’una societat que segurament ja estan farts de sentir el “va com va”, del és l’economia, és el deute, és com és.

En el darrer sospir, la veu d’Ovidi Montllor exclama amb força:

“Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.”

Que imprescindibles són aquestes veus.

l’Optimista