Almenys sensats

Abans d’entrar de ple en el que serà el gran espectacle mediàtic de la temporada, altrament conegut com l’11S + la campanya electoral del 27S, els mitjans de comunicació ens recorden -com de tant en tant fan- que al Món hi ha centenars de milers de persones que es veuen forçades a migrar víctimes de conflictes bèl·lics o catàstrofes diverses. Sí, dic que és un espectacle mediàtic perquè ni en la campanya electoral ni en el drama dels desplaçaments massius de persones hi ha un tractament informatiu dels fets. Simplement hi ha una show, hi ha una exposició de fets en clau xocant amb l’única finalitat de cridar l’atenció i afectar-nos, vendre i ocupar espai, res més.

images

Tornant al que alguns relaten com la crisis de refugiats,  no cal dir que el que s’hauria de fer, des del meu punt de vista, és donar acollida a tota la gent que fuig -és important recordar que fugen, que no són turistes-,  sense excusa ni condició. Perquè sí, perquè és el nostre deure, per pur i simple humanisme. No hi ha argument que rebati ni pugui ni hagi de pesar més que atendre a d’altres persones en aquestes circumstàncies. Perquè podem, perquè és el que demanaríem en la mateixa situació i no ens exhimeix d’aquest deure pensar que els altres en la mateixa situació no ho farien.

Encara que veient que davant d’aquesta situació la proposta dels Estats és donar respostes de seguretat i pseudomilitars en comptes d’humanitàries, hi ha d’altres arguments menys elevats que també donen pes a la necessitat d’atendre i aixoplugar. Tenint present que és impossible evitar el trànsit transfronterer i que quan el que queda darrera els teus passsos és destrucció i devastació un és capaç de prendre riscos de tota mena, no rebre’ls de manera prevista i regulada és assegurar-se el creixement de població sense cap mena de control ni possibilitat de dur a terme cap feina.

Així que encara que sigui per qüestions de seguretat el més oportú i efectiu és regular-ne la seva entrada i acollir-los. Doncs si no ho fem des de les institucions seran les màfies i altres grups els qui els aixoplugaran, serà la pobresa i la necessitat les que guiaran les seves decisions i sabem, perquè ho sabem, que l’instint de supervivència no entén ni de civismes ni legalitats.

De manera que si de debó no som capaços d’abraçar els principis morals i humans per guiar la nostra política en aquest afer, que almenys ho faci la política de seguretat. Que ho faci la voluntat de no veure més batusses entre forces de seguretat i gent desesperada, que la motivi l’afany d’evitar més morts en accidents absurds, que sigui la intenció de deixar d’oferir carnassa a les màfies i d’altres grups criminals. Si no som capaços de guiar-nos pels valors humans més bàsics, que almenys ho faci el seny.

l’Optimista

 

Anuncis

…o el projecte de la teva vida!

El cap de setmana del 24-26 d’octubre ha acollit la 3era edició de la Fira d’Economia Solidària que organitza la XES. Al llarg d’aquests tres dies, el recinte de la Fabra i Coats de Barcelona ha acollit desenes d’activitats i vora dos-cents expositors que no han fet més que constatar el bon estat de salut d’aquest moviment.

L’economia solidària és un pas més d’aquest corrent d’iniciatives i projectes que no deixa de demostrar i proposar un model que es preocupa per satisfer necessitats i generar recursos, i fer-ho canviant l’ordre de les prioritats a les que el sistema dominant actual ens té acostumats. Canviant el lucre – tòtem indispensable de la iniciativa empresarial capitalista- per altres valors que aporten molt més que beneficis particulars i minoritaris. La cerca de models de gestió democràtics – participatius  i una conducta responsable vers la seva activitat dins la societat i l’entorn en el que es desenvolupen caracteritzen els carrils que guien la seva acció.

No deixeu de donar un cop d’ull a aquest video resum de la darrera edició de la fira per tenir una mica més d’idees sobre tot allò que engloba aquesta xarxa que no deixa de teixir nous vincles i que tant de bo, aviat, sigui capaç d’apropiar-se de la paraula Economia i nodrir-la de tots aquests trets que mai hauria d’haver perdut. 

l’Optimista

La Bellesa no té edat. O sí?

Si bé és cert que cada dia s’incrementa la pressió sobre les persones -independentment del seu sexe- entorn de les seves necessitats estètiques, en les següents línies em centraré especialment en la seva vessant femenina, doncs considero que és vers aquestes qui es mostra més afilada i contundent. (Només cal que poseu “bellesa” a google images per prendre’n un exemple).

Una de les estratègies emprades per a l’estimulació del consum de quasi qualsevol tipus de producte és l’associació d’aquest a una sèrie de models estètics que han anat construint, en els darrers anys, un nou ideal de bellesa. El relat de fons pretén identificar el consum de qualsevol dels elements publicitats amb l’aproximació a aquests referents. Uns referents, és clar, que també estan associats a l’èxit i el reconeixement social. Consumeix i seràs atractiva i rica. O almenys ho semblaràs (caldria afegir).

llibertat-groc-1024x426

Un dels aspectes que més em crida l’atenció de l’impacte que aquestes tensions permanents generen en el gènere femení és l’extensió o la imposició dels trets joves -de les dones 20-30 anys per definir-ho d’alguna manera- sobre la resta de franges d’edats. Els models de bellesa que promouen intenten construir una imatge d’aquesta en la que totes les característiques que es valoren formen part dels propis d’un moment determinat de la vida. En cap cas es fa un esforç per promoure estereotips diferenciats per edats, imatges de bellesa diferents en funció d’aquest criteri temporal.

L’efecte o la percepció d’aquesta extensió sobre les dones majors d’aquesta franja no sol valorar-se amb excessiva acidesa, doncs es sol ser complaent amb aquesta necessitat d’ocultar el pas del temps a les nostres carns. De fet, és habitual reconèixer que la joventut és equivalent a bellesa. Encara que l’impacte que considero oportú remarcar no és tan aquesta extensió per dalt com les conseqüències per baix –vers les meves joves-.

Esgarrifa veure com les pautes estètiques fonamentades en els patrons femenins de dones d’una franja d’edat aproximada dels 20 als 30 colonitzen amb lleugeresa les etapes pre-adolescents i infantils. Ja no sorprèn a ningú veure nenes de 10 anys vestides amb conjunts de roba que han estat dissenyats per ressaltar atributs físics que encara no tenen desenvolupats. O el que és pitjor -i per sort això encara ens xoca-, peces de roba que permeten aparentar que ja els tenen. Quins efectes poden tenir vers aquestes nenes el fet de créixer a través de models estètics tan predefinits i delimitats? Fins on arribarà aquesta nova edició del blau per nens i rosa per nenes? Com es gosarà inculcar a aquesta mainada valors socials i humans que defugin la superficialitat i el materialisme en la mesura en que construïm uns conceptes de bellesa tan estrictes i focalitzats en destacar de manera expressa una sèrie d’atributs físics?

Tan de bo l’extensió per baix d’aquests models estètics faci saltar l’alarma i generi un impuls que ens permeti reconstruir uns ideals de bellesa que es corresponguin amb el nostre itinerari vital. Unes percepcions que s’adaptin a les necessitats i als valors de cada etapa cronològica. Un marc en el qual totes, de l’infantesa a la vellesa, tinguem l’oportunitat de sentir-nos boniques i apreciades.

l’Optimista

 

Els Soldats Otomans (o el Valor del Petit Comerç)

A mesura que els carrers de les ciutats d’arreu del Món s’omplen i farceixen de restaurants i comerços que pertanyen a cadenes i conglomerats empresarials de formats diversos i a la vegada que el negoci de petita escala i local van perdent el seu espai. Certes escenes no deixen d’esdevenir-se normals en el si de les nostres retines.

Escenes en les que ens és totalment desconegut el propietari del negoci, sovint amagat darrera una marca o un nom de grup empresarial. Imatges en les que els treballadors d’aquests comerços canvien de manera regular. Treballadors, que en molts casos, no comprenen ni tenen masses nocions sobre l’àmbit en el qual treballen. I no per falta de motivació o interès, que també, sinó perquè en molts casos no hi ha una voluntat de formar a aquells qui d’entrada ja s’espera que durin poc en aquell lloc de feina.

I tot plegat narrat des de la perspectiva de l’eficiència i del càlcul productiu, justificat sota la màxima definitiva: orientació exclusiva al màxim benefici econòmic. La resta és secundari.

baixa

Afortunadament, encara hi ha comerços en els que podem recordar el valor del negoci local i orientat a la voluntat d’oferir un servei amb uns extres que mai trobarem en els comerços de gran escala. Un d’aquests exemples el trobem en el primer restaurant “Kebab” de la ciutat de Girona. On us atendran amablement i si els doneu l’oportunitat, us portaran de viatge per la regió de Núbia i les arrels otomanes d’aquest producte gastronòmic que cada vegada té més presència en les nostres ciutats. Al sentit d’un mètode de cocció fet a la mida per uns exèrcits que no volien perdre ni un sol braç per la funció de la cuina i els quals es conformaven en punxar la carn i cuinar-la al peu del foc.

Si bé és cert que com en la majoria dels casos en que entréssim en la comparativa de preus, aquests establiments suposen gastar algun €uro de més, particularment valoro molt per sobre del preu que aquest restaurant fixa  la oportunitat d’intercanviar algunes paraules i opinions amb algú que ven i produeix un servei que coneix i que no concep d’altra manera que la que la seva identitat, coneixement i coherència exigeixen.

Tot i que la competitivitat dels seus preus pugui ser inferior a la que els “kebabs” de la ciutat ofereixen amb preu de franquícia. Difícilment obtindrem una relació preu-satisfacció personal-benefici social millor en cap altre local d’aquest àmbit.

Tan de bo no perdéssim de vista que les activitats de consum i producció no són simples transaccions de moneda i recursos, si no que impliquen una manera de relacionar-se entre les persones, l’entorn i la manera amb la que entrellacem les nostres vides.

l’Optimista

Víctimes de la Transició(ns)

Llegeixo l’interessant post: “La Generació T ens ha arruinat” en el Blog “Des del Fiord”, en el qual hi trobo una interessant reflexió i descripció sobre el procés que, segons l’autor, ha portat a l’establiment d’un segment generacional del país a ocupar un rol predominant en les diverses estructures polítiques, socials i econòmiques.

Com sol esdevenir en la majoria d’argumentacions que es plasmen en els blogs diversos (com el que esteu llegint) i d’altres articles i escrits que trobaríeu en tan altres mitjans de comunicació, l’autor intenta oferir un relat que expliqui les raons per les quals un o altre fet, problema o fenomen succeeixen. I per fer-ho no dubte en informar-se i obtenir un bon grapat de dades i exemples que enforteixin el seu plantejament. A la vegada que sense poder-ho evitar, queda atrapat per la necessitat de limitar-se a un nombre de paraules accessible, i per tant, no resta altra opció que obviar certs arguments.

images

És llavors que arriben les onades de comentaris de suport i de contra-argumentació. I de la mateixa manera que un obviava certs aspectes de la realitat i posava èmfasi en una vessant, l’altre carrega en prou d’una altra perspectiva totalment defensable a través també de dades i arguments de pes.

El que resta en la base de les diverses línies, a les que he pogut accedir entorn de la qüestió que ha obert aquest blog, és que les transicions no són un element de fàcil solució. No només en l’àmbit d’un règim polític a un altre, o d’una direcció o un càrrec a un de diferent.

En la majoria de les institucions de la nostra societat trobem friccions en els episodis de canvi. Els observem en les dificultats dels pares de cedir davant dels fills, en tensions a l’hora de permetre l’accés a les noves veus a una entitat o moviment social. No deixem de viure-les en un mercat laboral que cada cop distancia més el règim dels nous treballadors versus els qui ja hi porten un temps més llarg. En l’envelliment de la majoria d’òrgans de decisió empresarials i polítics.

La mobilitat en els rols i status requereix d’una sèrie d’habilitats i valors que no semblen massa presents en les nostres institucions: confiança mútua, empatia, transparència, sinceritat vers un mateix i els altres i un llarg etcètera.  

En aquests processos de canvi, hi tenen responsabilitats i deures totes les parts implicades. I encara que no totes les parts tenen el mateix poder d’elecció en cada situació, no deixarà de ser reprovable alguna qüestió determinada a l’altre i viceversa. Així que en certa manera, no deixa de ser una discussió en part banal dedicar-se a atribuir culpes més enllà d’intentar senyalar la corresponsabilitat existent.

Ja comença a ser hora que ens desfem de la tàctica del boc expiatori (“la culpa és de l’altre!”) per defugir el nostre deure com a agents promotors dels canvis i parts implicades en les transicions, les quals, de fet, no es deturen mai.  Necessitem reprendre el convenciment que inclòs en l’abstenció, seguim tenint un pes actiu en aquests processos dels quals per bé o per mal són inescapables.

És moment d’assumir la nostra part en el “joc”, i sense por acceptar que l’estabilitat i l’immobilisme no existeixen en el nostre Món. Ho gaudim o no vivim en transició permanent.

l’Optimista