#Croquetes Silencioses

A mesura que la trempera nacional de l’Onze de Septembre comença a diluir-se entre els primers dies de cursos escolars, tornades de vacances i demés, i la falta d’un període d’espera raonable per conèixer les conseqüències o efectes “reals” del segon any consecutiu de pressions populars massives sobre els ritmes a dins dels Parlaments català i espanyol. La Via Catalana ja ens ha aportat algunes espurnes de llum sobre alguns temes que l’extrema urgència mediàtica (necessària o volguda) sovint impedeix de tractar:

  1. #Croquetes per dinar o que algú m’expliqui si us plau que és un hashtag i un trendingtopic Tot i que difícilment es perdrà la sensació de  censura imposada per aquesta xarxa social, la veritat és que un acaba prenent consciència que no en tenim ni idea de com funciona el flux d’informació en aquests espais ni acabem de comprendre el que impliquen. Algunes aclaracions aquí.8 estelada catalunya
  2. El poder del silenci. La defensa d’aquesta majoria que resta en silenci a casa en front de les preteses minories escandaloses per part de De Cospedal ha de servir per no deixar l’estat d’alerta i fer una mica de memòria. Els que avui defensen valentment el dret a decidir també saben apel·lar al silenci quan els convé.  L’independentisme més participatiu haurà de vigilar i romandre atent, no sigui que quedin atrapats en una consulta que es limiti a seguir donant el dret a decidir a una elit, això sí, una elit de la ceba.
  3. Pim pam pum. Un cop més, i a falta de saber com seran tractats els responsables de l’assalt a la delegació catalana a Madrid durant els actes de la Diada, sembla que alguns violents tenen dret a ser jutjats segons unes lleis i consideracions i d’altres segons unes altres (llegeixis Llei Antiterrorista per uns i “eren una “panda” d’eixelebrats pels altres).  De totes maneres, també hauria de servir per reflexionar sobre algunes proclames freqüents en el si del moviment independentista. Sovint es canta de manera lleuger aquell “Visca visca visca, visca Terra Lliure”. No es pot oblidar que la lluita armada, encara que sigui en favor d’unes idees que comparteixes, es basa en actes com els es van presenciar a la Blanquerna de Madrid. 

Només el temps ens permetrà saber què ens ha aportat aquest període de mobilització sobiranista. D’entrada, ens obre noves oportunitats de debatre sobre temes ben presents des de fa temps.

l’Optimista

Transparència.cat

Avui s’estrena i amb tots els honors el nou portal de la Generalitat de Catalunya  per la Transparència . A través d’aquesta web sembla que podrem examinar diferents dels elements que formen part de la tasca del Govern: la seva acció vs. els seus compromisos, despeses vs. ingressos, administració interna, etc.

Caldrà uns dies de lectura i seguiment per saber quina és la qualitat i el rigor de la informació present en aquest portal digital. I no cal dir que serà necessari observar quin és el manteniment i l’actualització que aquest gaudirà. Però d’entrada, també cal reconèixer un primer pas en la concreció d’un sistema que necessita desmuntar totes les barreres i opacitats que injustificadament impedeixen saber de primera mà què és el que es fa amb els diners públics.  De manera que esperem que això no quedi en un simple gest publicitari i la Generalitat segueixi endavant en la incorporació de la transparència en la seva pràctica quotidiana.

images

Doncs la transparència és molt més que publicar informació a la xarxa o en els respectius Diaris Oficials.  La transparència ha de ser també pedagogia. No n’hi ha prou en oferir la informació si no que n’és imprescindible un esforç actiu per tal d’explicar quines són les decisions preses i quines en són les seves motivacions i conseqüències esperades. És imprescindible no només per una qüestió de comprensió sinó també per donar la oportunitat a tothom de prendre’n un rol més participatiu a l’hora de valorar i exercir-ne una opinió fonamentada. 

Tot i l’augment considerable en l’ús de les noves tecnologies encara hi ha una xifra considerable de ciutadans que no accedeixen a internet. I ja no parlem dels que accedeixen però encara no poden dur a terme un ús responsable i plenament conscient de la xarxa.

Fer més accessible la informació és cabdal per a la millora de l’administració pública aquest sentit. Ara bé, limitar-se a maquillar aquesta informació i pintar-la a la xarxa no genera per si sol una millora. De res serviran iniciatives d’aquest estil mentre els parlamentaris facin gala de les seves habilitats per parlar de manera ambigua i siguin necessaris esforços excessius per assolir que els responsables de la gestió hagin de donar explicacions.  És més, si l’augment d’informació no va acompanyat de la percepció que els responsables poden ser auditats i jutjats per la seva acció, el sentiment de frustració i de descrèdit del sistema encara pot ser més elevat. 

La transparència hauria de ser més que un recurs tècnic i tàctic, hauria de ser un hàbit polític i social.

l’Optimista

Units fem Xarxa

Una de les característiques del gènere humà és la tendència a agrupar-se per resoldre problemes comuns. Ja sigui en forma d’estratègies organitzades per produir un producte determinat, defensar-se o fer front a la necessitat del tipus que sigui.

En l’actualitat, la voluntat de donar resposta a certes inquietuds o interessos d’àmbits diversos (socials, culturals, ambientals…), les quals no són ateses per l’Estat ni per altres iniciatives privades, ha donat lloc a un gran nombre d’associacions i entitats de diverses índoles amb finalitats més enllà de la lucrativa.  

Amb l’objectiu de defensar els interessos veïnals, de millorar la programació cultural o de promoure una activitat més respectuosa amb el medi ambient, per citar alguns exemples, varis grups de persones han intentat dur a terme una tasca de crítica, de denúncia i de proposta d’alternatives a les iniciatives ofertes per les institucions amb més recursos econòmics.  20110914165735-reunin

Per raons a les quals no hi volem dedicar atenció en aquestes línies, les administracions públiques en general i més tard també l’iniciativa privada, han anat dedicant més i més recursos econòmics al finançament d’aquestes entitats que des de l’exterior de les estructures estatals proposaven serveis i projectes amb sensibilitats específiques. Davant d’aquesta oferta de recursos materials abundant, les diverses entitats han acabat modelant i modificant les seves estratègies d’acció i de proposició d’iniciatives en funció de les condicions que cada institució exigia per a percebre aquestes subvencions, préstecs i/o ajudes pertinents.

De manera que un nombre important d’aquestes associacions i agrupacions diverses han acabat per dedicar gran part de la seva acció a la recerca d’aquestes “ajudes” i modificant els seus interessos en funció de les àrees temàtiques que eren afavorides pel finançament de les administracions i la Responsabilitat Social Corporativa. Comportant així, un allunyament important de les estructures de les entitats de l’opinió i els criteris de les seves bases. Prioritzant tot allò susceptible de generar benefici en contraposició a les sensibilitats específiques que havien suposat la creació d’aquella entitat.

Davant l’escenari actual de profunda escassetat de recursos, en el si de les diverses associacions de tot tipus es respira una intensa desorientació. Lluny de les seves bases i amb l’aixeta del finançament tancada, les estructures de tots aquells grups que al llarg d’aquest darrer període d’abundància s’havien emmotllat plenament a aquesta lògica de funcionament es troben col·lapsades.

La “Crisis” ha obert una finestra d’oportunitat irrenunciable cap al desenvolupament d’estructures de funcionament multipolars. Fins ara, l’actitud de les administracions públiques ha desincentivat constantment les relacions horitzontals entre els diferents grups i ha desactivat l’interés per compartir els recursos que cadascun tenia.

El desempar generat per el tancament de l’aixeta pública suposa un estímul per totes aquelles relacions que fins ara havien estat obviades. Ara és el moment ideal per reprendre l’atenció a les bases, als socis, als veïns. És l’hora de recuperar el contacte amb totes les entitats que en un o altre sentit treballen per millorar la qualitat de vida de la nostra societat en tot els àmbits possibles. I des de la re-descoberta d’aquestes, des de la construcció dels ponts de confiança i suport, serà inevitable la elaboració d’un teixit que ens permeti col·laborar i compartir els recursos que ara mateix es troben dispersos en el si de les diferents associacions. Recursos però, que si són posats en comú permetran que tothom pugui defugir la impossibilitat de fer per escassetat de recursos. 

Iniciatives com la Mesa d’Entitats per la Participació donen fe d’aquest procés de recuperació de la voluntat de decidir per part de les bases i la voluntat de teixir un nou model de relacions basats en la xarxa i el suport mutu i no en la distribució dels recursos de manera vertical i jerarquitzada.

És hora de treure’s les ulleres de cavall que limiten la visió dels que es troben al nostre costat.  Units fem Xarxa i en Xarxa tot ho podem.

l’Optimista

La Serenitat com a Resposta.

Un comentari dut a terme en un article d’aquest blog em porta a un interessant post publicat en el Cercle Gerrymandering. En aquest, es desglossa el resultat d’un estudi en el que s’assenyala als comentaris agressius i de “mala educació” com a causants de la radicalització de les  opinions dels lectors a l’hora d’assumir el seu posicionament en relació al tema esgrimit.

Enmig d’un context de comentaris tensos i en termes desagradables, sembla que els lectors s’aferren amb més força als seus punts de vista i els assumeixen d’una manera més contundent i irreflexiva. Semblaria que enduts per un instint de d’autoprotecció, quan se’ns col·loca en un espai hostil des de l’estòmag apareix una pulsió que ens impedeix reflexionar pausadament i ens empeny a endurir aquella opinió que en un principi residia en un àmbit més moderat.

images

Encara que l’estudi es duu a terme en un context de lectura d’articles en blogs, crec que no seria descabellat extendre aquestes pautes de conducta més enllà d’aquests límits. No és difícil d’entendre que en determinats estats d’ànim o emotius les persones sentin un bloqueig que els impedeixi atendre de manera raonada i lògica el que els envolta. I en conseqüència, l’actual moment de crispació generalitzada, atiada pels diferents mitjans de comunicació i diversos actors polítics, empresarials i socials ens ha de preocupar considerant la importància de les decisions que s’han de prendre en el futur immediat.

No són poques les veus que intenten expressar la realitat dels successos que ens estant condicionant la possibilitat de viure un dia a dia en tranquil·litat i previsió de millora. Però el seu relat no parteix de l’agitació, sinó de la reflexió crítica i de la convicció ferma que un Món millor és possible. I sembla que aquest tipus d’expressió no té cabuda de manera majoritària en les diverses programacions dels mitjans.

Llavors? estem condemnat a ser víctimes del fil musical de la crispació generalitzada? Clarament, No. És necessari recuperar aquells espais que han estat colonitzats pels mitjans de comunicació. Darrera la consigna d’assolir el màxim d’informació en el mínim temps possible hem acabat cedint gran part de tots aquells espais on hi podria tenir lloc el silenci, la reflexió personal i debat conjunt. Una reflexió i un debat però, que fugís dels paràmetres establerts pels opinòlegs i elaboradors de notícies generals. No és només conversar de manera serena, sinó també escollir els temes i els termes en els que es descriuen. Necessitem reprendre un rol actiu en la funció informativa. Saber apagar l’abús informatiu al que som sotmesos i el qual és impossible de gestionar i digerir de manera adequada.

Hem d’assumir que resulta inabarcable el volum d’informació i esdeveniments que succeeixen a nivell mundial i que per tant, hem de ser capaços de construir uns criteris per tal de sel·leccionar i destriar tota aquella metralla informativa que ens arriba. I com acabem de descriure, aquests criteris només podran ser elaborats de manera coherent amb la nostra manera de pensar des de la serenitat i la calma. En tant que ens deixem circumdar per un gruix de comunicacions tenses i agressives serem incapaços de construir els filtres necessaris per informar-nos i opinar adequadament.

La Serenitat és l’única via que ens permetrà atendre de manera raonada tots aquells reptes que se’ns plantegin.

l’Optimista

La Realitat segueix allà fora

El reguitzell d’innovacions tecnològiques  que acompanyen el nostre dia a dia ha modificat de dalt a baix el llenguatge, el ritme i les capacitats necessàries a l’hora de comunicar-nos i de participar en el Món.

El llenguatge ha anat evolucionant, formant-se i modelant-se en funció dels usos i les necessitats pràctiques de la societat. I, en tant que aquesta ha emprès una cursa vers assolir una comunicació immediata, tota característica lingüística que hagi estat percebuda com a contraria a aquesta via ha anat sucumbint a les pressions de l’entorn.

Cal tenir present que la transformació de la llengua segueix aquest patró d’emmotllament a les necessitats i usos dels seus parlants. I en la mesura que n’és un reflex, si es considera que aquesta evolució és negativa, pot ser caldria considerar atentament quin és el camí que està seguint la nostra societat.

A part de les qüestions merament lingüístiques, els espais virtuals oberts per tots aquests instruments desenvolupats en les darreres dècades han absorbit algunes de les necessitats socials de les persones. És difícil establir si qualitativament aquests entorns intangibles garanteixen un millor exercici de les llibertats informatives i comunicatives. Ara bé, el que si que resulta evident és l’increment quantitatiu pel que fa al ventall de possibilitats i recursos a l’hora de transmetre i rebre dades.

310px-Occupy_Wall_Street_Together

A través de la Xarxa, els individus han fet efectiu l’abandó de l’espai físic per reunir-se, compartir i participar des de la comoditat de la llar. Necessitat de reivindicar, d’intercanviar, de fer-se sentir i de prendre part de tot el que s’esdevé en el seu entorn, hom s’ha bolcat a aquests nous escenaris per exercir aquests impulsos i ha acabat assignant a aquest àmbit aitals tipus d’activitats.

Protegit en el bunker domèstic la persona s’expressa i es mobilitza. No s’ha desplaçat ni un cm del teclat del seu ordinador però ja ha recorregut tot el Món i part de l’Univers. En qüestió d’instants s’identifica, escolta i s’expressa, reconeix als seus iguals i emmarca clarament què i qui és clarament el que no desitja. Encara que, i el Món? On estava la realitat tangible, l’empírica, mentre ell/a voleiava pel cosmos virtual?

Quin impacte té que una gran quantitat de persones consensuï que hi ha una minoria en el món que acapara masses recursos, si quan deixa de maleir aquesta realitat, ja sigui via electrònica o física, es veu condicionat a servir-se d’unes relacions comercials, socials i polítiques que afavoreixen aquest 1% vs. el 99% amb el que s’identifica?

Les noves tecnologies han dibuixat un nou espai d’interacció i noves propostes comunicatives, però cal evitar assumir que per ser noves són més lliures o millors. Si passem per alt la inconnexió que hi ha encara entre aquests espais i la realitat, correm el risc de convertir Facebooks, Twitters, WordPress i de més en meres injeccions d’anestèsia que ens reconforten i ens satisfan, com si haguéssim fet alguna cosa per canviar, però en realitat no hem fet més que buidar-nos davant una pantalla tal com ho faríem en el divan vers el psicoanalista.

Aprofitem, exprimim i descobrim sense por, però sense oblidar que per molt borrosa que sigui la realitat en comparació la pantalla HD, segueix sent aquesta on ens toca viure i desenvolupar-nos.

l’Optimista