El Vel que ens Delata. Un País d’Acollida? (2)

La Cristina es trobava cara el mirall emprobant-se un mocador rera l’altre. Com l’hi havia ensenyat l’àvia, per sortir al carrer ella es cobria la seva llarga i tupida cabellera encerclant-se tota la cara, deixant només una obertura ovulada que li resseguia el contorn de la cara.

De manera presumida es mirava de perfil i de reüll, buscant en aquell reflex alguna pista que deletés quin havia de ser el “Hiyab” amb el que lluïs més. I finalment, decidí sortir amb aquella tela color cafè sota la qual els seus ulls ressaltaven de manera intensa.

La Cristina va néixer a Catalunya i va rebre formació musulmana a través dels seus pares i familiars. Vesteix el vel des dels onze anys (quan va tenir la primera menstruació) com relata la tradició. Des de llavors va sentir com les mirades dels qui no compartien les seves creences es clavaven damunt seu com mai.  De sobte, aquells amb qui compartia de manera anònima els carrers, ja no mostraven la mateixa cara de simpatia o mera indiferència.  D’un dia per l’altre, pogué sentir com desenes de mirades punxants de desaprovació es disparaven vers la seva persona a diari.

1255210720942detalle

Emparant-se en aquell tel que cobria el seu cap, molts no dubtaren en descriure a les persones que compartien la seva fe amb mots plens de menyspreu: “No sé com pots vestir aquesta burka, no veus que et discrimina com a dona?” “Els musulmans són uns masclistes”.

Al principi fou dur per ella. I sovint tornava a casa plorant, buscant refugi en el  seu pare i en la seva mare. Qui com ella, no comprenien perquè els atacaven d’aquella manera ni perquè empraven paraules que no entenien. Però aquella pressió serví a la petita Cristina per endinsar-se en l’entramat de la doctrina que havia heredat. I per cada estereotip superficial que li etzibaven ella aprengué a respondre de manera argumentada i  raonada.

Gràcies a cadascuna de les fletxes carregades de prejudicis malintencionats, ella trobà centenars de motius pels quals inquirir a la seva mare sobre l’origen i el valor de les seves tradicions, de la seva identitat. Aprengué a sentir-se còmode i digne amb tot allò que havia après dels qui compartien les seves costums.

Es qüestionà si tapar-se  part del cap i el cos la convertia en una dona menys respectada i discriminada pels seus. I observà com aquelles qui la senyalaven com a dona sotmesa mostraven les seves carns de manera desvergonyida. Amb el temps, no dubtà en sentir-se afortunada de les seves arrels i a agraïr l’oportunitat de contraposar-les i relativitzar-les amb d’altres costums i hàbits.

Amb disset anys, la Cristina respectava plenament les opinions adverses dels qui l’envoltaven i a la vegada no tenia por a respondre de manera clara i raonada.

No li tremolava la veu a l’hora de senyalar el masclisme inherent en aquells ideals de bellesa i de perfecció occidentals fonamentats en el culte a l’aparença i l’homogeneïtzació dels trets físics. No vacilava ni un instant a l’hora de ironitzar sobre la tirania de la moda i la forta pressió que aquesta exercia especialment sobre les dones, forçant-les a creure que amb els seus atributs naturals no en tindran prou per sentir-se atractives i desitjables.

La Cristina comprengué aviat que les crítiques al seu vel no provenien des de la voluntat d’ajudar-la a ser una dona digne, sinó de l’ímpuls d’autodefensa d’una societat que fins ara s’havia nutrit d’un discurs superflu i buit sobre les relacions entre el masculí i el femení. Una societat, que trobà en aquella peça de roba un instrument que deletava la hipocresia de les seves proclames d’igualtat. 

L’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s