l’Autofinançament com a resposta. Un País d’Acollida?(3)

En Pau es trobava sentat en un esglaó del Barri Vell de Girona. El sol començava a declinar i era el moment de sortir de casa i buscar en aquells carrerons ombrívols una mica de frescor i refugi vers aquella intensa calor estival.

Uns metres més enllà veié com en Joan, un amic de la colla, venia caminant amb el front  arrugat i cara de pocs amics, renegant entre les dents. En veure que el seu amic estava plenament abstret mentre caminava i que si no li deia res aquest acabaria passant de llarg, en Pau decidí fer-li la traveta a veure si així el feia aterrar.

Per un moment en Joan estigué a punt de fotre-li un mastegot sense pensar-s’ho. Però en girar-se es donà compte de qui es tractava i només li etzibà un parell de crits. Encara que sense acabar de calmar-se del tot,  prengué lloc al costat del seu company i li explicà què era el que el tenia tan atabalat.

“No anem bé així Pau. Ho has vist? Tots els negocis els obren només xinesos, moros, paquistanesos, llatinoamericans… s’ho estant carregant tot. A més, són uns sectaris, entre ells es deixen els diners, s’avalen, i poc a poc van colonitzant tots els espais, mentre els nostres no tenen accés al crèdit. Aviat no quedarà cap comerciant local”.

En Pau romangué uns instants en silenci, deixant que el seu amic acabés de desfogar-se. I seguidament li preguntà: “Preferiries que obrissin més supermecats gegants i grans superfícies? o pot ser algun establiment de menjar d’alguna cadena o grup d’empresaris nascuts aquí? Em sembla que l’última vegada que vas treballar en un local de restauració de gent “local” com t’ho dius, no et van tractar gaire bé oi? molt de casa, però després et tenien en negre i sense pagar-te totes les hores. Almenys molts d’aquests són negocis familiars que els permeten prosperar i millorar el seu poder adquisitiu”.

“Sí sí”. Respongué ràpidament en Joan. “Si en això estem d’acord, el que em refereixo és que no hi ha dret que els d’aquí no puguin ni pagar els deutes ni obtenir finançament mentre ells no paren d’obrir locals“.

“Sí, però no veig perquè t’has d’enfadar per això. Justament hauries de contrariar-te amb la gent d’aquí. Per què no som capaços de ajudar-nos mútuament? Per què ens empenyem en seguir passant pel banc quan ja hem comprovat quins són els seus interessos i la seva suposada seguretat? Crec que hauríem d’aprendre molt del que estant aconseguint, de la seva capacitat de fer front a les adversitats i les dificultats econòmiques gràcies a iniciatives d’autofinançament i suport mutu. Tan greu et sembla que s’ajudin entre ells? Tan greu et semblaria que jo t’avalés al banc perquè poguessis tirar endavant un projecte?

Els dos amics quedaren en silenci, impregnant-se d’aquells moments de frescor i reflexió intensa. Tot i que no es deien res, per les seves ments rondaven els mateixos pensaments, les mateixes idees al voltant de com a vegades aquell impuls d’autoprotecció i pertinença els ennuvolava el sentit comú, i els impedia veure com allò que semblava el causant de gran part dels mals resultava ser la solució més òbvia als seus neguits.

L’Optimista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s