Societat Submergida. Un País d’acollida?(4)

Llegeixes la premsa, mires la televisió, escoltes la radio. Un ús del català pulcre, estandaritzat, urbà. Fesonomies més aviat esbeltes, pells blanques, mirades arrodonides. Religió la míninima i cristiana, i si és per alguna curiositat extravagant o algun succés tràgic llavors trobarem segurament alguna mitja lluna o alguna burka injustificable.

Els asìatics (com vulgarment coneixem als xinesos i/o japonesos, coreans…), en algun gag de l’APM?, i en abundància en pel·lícules diverses fent gala de les seves patades giratòries, les seves màfies i els seus vols infinits. Les persones de pell negra només a la secció d’esports, d’esports o en la de tragèdies migratòries. I en tot cas, si apareixen en circumstàncies diferents a les esmentades, és sempre lluny d’aquí, sobretot des que n’hi ha un que ocupa la Presidència de la primera potència militar del Món.

fotoacollidaPel que fa als provinents de la India, Pakistan, etc. ( per nosaltres semblaria que no són asiàtics), per ara segueixen sent només l’Apu dels Simpsons i algun vell amb vestidures humils que predica i/o predicava la pau i l’ahimsa. Encara n’hi ha que desconeixen qui són els Sikhs i Panjabi en prou feines és un nom que recorden haver vist a la carta d’algun restaurant de menjars exòtics.

Oposadament a aquesta narració de la realitat, el Bar Pa amb Tomàquet el regenta i cuida un amable senyor de mirada obliqua que transforma en “l” tota “r” que se li presenta. A la Plaça del Barco  són magrebins els marrecs que juguen a pilota amunt i avall  com esperitats, mentre a l’altra vora del carrer un grupet de noies de carns d’una negror nocturna ens ensenyen que l’elegància és vesteix de colors llampants i somriures amplis.

A l’aula de reforç on alguns universitaris fan de voluntaris, els alumnes expliquen i descriuen les seves llars i famílies.  Després de 5 històries dignes de la millor novel·la d’aventures i d’ampli recorregut geogràfic, arriba el torn de l’únic que es podria reconèixer a través dels mitjans de comunicació. “Jo he nascut a Girona i sempre he viscut aquí”. Després de les fragàncies selvàtiques i les pinzellades d’ultramar, aquesta afirmació els deixa a tots amb gust d’entre poc i res.

Resulta una autèntica llàstima que les institucions públiques i aquests deformadors de realitats anomenats mitjans de comunicació s’empenyin una vegada rera altra en negar la diversitat del nostre entorn. En ocultar els centenars de milers d’històries d’integració que caminen pels nostres carrers, en invisibilitzar la multitud de relats d’encoratgedora capacitat de convivència, en disfressar de tragèdia social l’empeny de l’ésser humà de sobreviure i prosperar. En criminalitzar els qui no són capaços de deixar al carrer una persona, encara que això impliqui apretar-se a casa i renunciar a l’àmplia comoditat.

Vivim en el relat d’una societat intangible, que no coincideix amb la dels nostres carrers. Un model de vida que trontolla i que té els dies comptats degut al seu egoïsme i avaricia disfressada de progrés. Però també vivim en un entorn que cada dia triomfa, on cada dia els que cooperen i conviuen guanyen. Guanyen el dret a crèixer en veïnatge i comunitat, a treballar per un objectiu més elevat que la mera acumulació de diners, a trobar en el català aquell vincle que els fa partíceps d’un país nou, en el que si s’els permet, no dubtaran en aportar el seu gra de sorra per convertir-lo en un lloc millor.

Ja és hora d’emergir aquells qui des del silenci demanen la cadira que els pertoca.

l’Optimista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s