Un País d’Acollida?(1)

“En Pau camina pels carrers empedrats del centre històric de Buenos Aires. Aquest cop, sense  les tensions ni les ànsies fotogràfiques d’un turista acabat d’arribar. Doncs  ja es troba al final del seu viatge de dues setmanes per Argentina i ja és la calma, barrejada amb quatre gotes de nostàlgia, qui l’acompanya.

Sense seguir cap itinerari establert, aquest veí del Gironès zigzagueja despreocupadament pels carrers de la capital “Porteña”. I és així, que sense saber massa bé com, es troba palplantat davant un magnífic edifici modernista  amb una senyera que hi oneja i que el remou només de veure-la. Encuriosit, decideix entrar-hi.

Un cop dins, en Pau descobreix que es troba a la seu del Casal Català de Buenos Aires. Un espai anclat al bell mig de l’històric barri de Sant Telmo i on la comunitat catalana de la ciutat organitza un bon grapat d’activitats relacionades amb la cultura catalana i argentina. I que a més, és la seu de la Penya Blaugrana Nicolau Casaus.

Encara una mica sacsejat per aquell encontre que el fa sentir-se una mica més enyorat encara, en Pau es decideix a sentar-se al bar – restaurant que hi ha al mateix edifici (“Restaurant Catalunya”) i fer-se un cafetò mentre agafa forces per emprendre el camí de tornada a l’hostal. Mentre jeu allí, no perd de vista cap dels detalls amb un clar component identitari català que l’envolten.

I durant aquella breu parada, tindrà l’oportunitat de xerrar amb uns quants dels parroquians d’aquell indret. Amb els quals no tindrà cap dificultat per comunicar-se en català i comentar la més rabiosa actualitat del que succeeix a l’altra vora de l’oceà. Fins i tot, a l’últim moment, quan ja es trobava reprenent les passes de tornada, un dels companys de tertúlia el sorprendrà i el convidarà a un glopet de ratafia.

Amb els llavis encara humits d’aquell dolç licor estival en Pau camina pels carrers de la bulliciosa capital. I mentre camina, el seu cap no deixa d’omplir-lo de pensaments d’orgull i satisfacció. L’alegra veure com tot i la distancia, aquells qui han hagut d’abandonar el país que els va veure nèixer fan tot el possible per mantenir les seves costums i tradicions. “Aquests sí que s’estimen el país!” es diu a si mateix.

Setmanes més tard, en Pau passeja pels carrers d’alguns dels barris de la seva ciutat i un sentiment d’aflicció i cabreig l’emplena. A una cantonada observa com el local d’uns magrebins s’omple de gent que no parla altra cosa que la seva llengua i no ven altra cosa que les seves especilitats culinàries. Més enllà, un altre local s’inaugura. Mentre passa per davant, dissimuladament llegeix el seu ròtul i descobreix que es tracta d’una associació cultural d’un país subsaharià. No aconsegueix endevinar gaire més que això doncs la majoria de la informació es troba en una llengua que ni tan sols és capaç de reconèixer. 

Dos carrers més tard arriba al bar on sovinteja i respira tranquil. Demana una canya i no deixa passar ni un segon abans no comença a despotricar sobre la realitat que ell contempla al barri. “És que no hi ha manera que s’integrin”, “són uns sectaris, només es fan entre ells”, “no fan cap esforç per adaptar-se, ells a la seva bola!”. 

Un cop s’ha desfogat, aixeca el cap de la copa i mira al seu entorn. On sense sorpresa es retroba amb les cares de vells coneguts. Respira alleujat i dins seu una veu ressona: Sort que aquest bar no canviarà mai, aquí sempre ens trobarem els de casa. “

L’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s